La consellera de Justícia, Montserrat Tura, ha presentat avui el llibre dedicat a la commemoració del centenari del Palau de Justícia al Museu d’Història de Barcelona. Cent anys del Palau de Justícia de Barcelona (1908-2008), escrit per Rosario Fontova i Federico Vázquez Osuna i amb fotografies de Rafael Vargas, és un treball dedicat a la història de l’edifici, a la història de la Barcelona de final del segle XIX i a l’administració de justícia al llarg del segle XX. A l'acte de presentació han assistit els autors i la presidenta del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, Maria Eugènia Alegret.

 

El llibre està estructurat en quatre capítols a través dels quals s’obté un visió històrica del tombant de segle a Barcelona, de la transformació urbanística de la ciutat, dels conflictes bèl·lics i polítics de l’època, així com dels corrents artístics, ja que l’envergadura del Palau, la seva construcció i decoració, van propiciar que hi treballessin un elevat nombre d’artistes.

 

El Palau és contemporani d’obres del modernisme com el Palau de la Música, de Lluís Domènech i Montaner, i la casa Milà, d’Antoni Gaudí. D’arquitectura severa, monumental i simbòlica, el fet que compleixi encara avui en dia les mateixes funcions per a les quals va ser creat i que, per tant, s’hagi dedicat exclusivament a les tasques de l’administració de justícia, ha impedit que el seu interior sigui conegut per una bona part de la població.

 

Els vitralls, les escultures de la façana, les pintures al·legòriques dedicades a la justícia, obra de Josep Maria Sert, al Saló dels Passos Perduts, i la decoració exquisida de la sala del Col·legi d’Advocats, obra de Domènech i Montaner, són alguns dels principals actius del patrimoni cultural i artístic que es destaquen al llibre.

 

 

L’edifici, que domina un tram del passeig de Lluís Companys, es va inaugurar ara fa un segle, l’11 de novembre del 1908. Se n’havia començat la construcció 21 anys abans i se’n va encarregar el disseny a dos arquitectes joves de l’època, Josep Domènech i Estapà (1858-1917) i Enric Sagnier i Villavecchia (1858-1931). S’hi va destinar un solar de 1.702 m² i un pressupost per a la construcció de 3.303.686,01 pessetes, i el cost final de les obres va ser de 6.044.286,15 pessetes.

 

La construcció del Palau havia de resoldre principalment els problemes de dispersió i falta d’espai dels òrgans i les seus judicials i alhora responia a una vella aspiració política i social de Catalunya.

 

El Palau de Justícia es va erigir, així, com a símbol del poder judicial a Catalunya. Els quatre patis representen les capitals catalanes amb audiència provincial. Amb la construcció es pretenia equiparar l’Administració de justícia al dinamisme social i econòmic de Catalunya.

 

Amb problemes de capacitat similars als que fa cent anys van provocar la construcció del Palau, ara el Departament de Justícia construeix la Ciutat de la Justícia a l’Hospitalet i rehabilita l’immoble centenari perquè sigui la seu dels màxims òrgans judicials de Catalunya: el Consell de Justícia de Catalunya, el Tribunal Superior de Justícia i la Fiscalia Superior de Catalunya. 

 

 

El primer capítol explica amb detall el projecte dissenyat per Domènech i Estapà i Sagnier i els diferents emplaçaments que es van buscar per al Palau fins que es va decidir aixecar-lo al passeig de Sant Joan.

 

El llibre exposa el projecte arquitectònic de l’edifici, explica com Domènech i Sagnier volien igualar en dignitat i representativitat el Palau de la Generalitat medieval, on es concentrava fins aleshores la maquinària de la justícia. Van dissenyar un edifici amb una gran base en forma de cub, que simbolitzava la base sòlida que la justícia atorga a la societat. La porta central havia de tenir un caràcter marcadament simbòlic, i l’arc de la porta se sostenia en quatre columnes amb capitells neoclàssics com una representació de les quatre barres de l’escut català. Quan es va projectar, havia de ser l’edifici de titularitat pública més gran de la ciutat, de grans dimensions i amb l’objectiu urbanístic de connectar la ciutat vella i el parc amb el nord de l’Eixample.

 

Els primers organismes que van ocupar el Palau van ser els jutjats de primera instància i instrucció, els quals s’hi van traslladar abans que en finalitzés la construcció per poder ocupar definitivament una seu després d’un llarg periple per diferents immobles barcelonins. Un cop acabat, el Palau també va acollir l’Audiència Territorial, l’Audiència Provincial de Barcelona, la fiscalia, el Tribunal Contenciós Administratiu, el jutjat de guàrdia, els jutjats municipals i els calabossos. A més, va ser concebut com a residència particular del president de l’Audiència Territorial, del fiscal en cap i del secretari de govern, i hi vivien, així mateix, alguns agutzils. Els col·legis d’advocats i procuradors també hi tenien el seu espai.

 

 

El segon capítol del llibre es dedica a la decoració del Palau. Fins a un total de 14 artistes van participar en la decoració escultòrica de l’edifici, entre ells Josep Llimona (1864-1934), Eusebi Arnau (1864-1933), Miquel Blay (1866-1936), Enric Clarassó (1857-1941) i Josep Montserrat (1864-1923).

 

El programa escultòric no va estar lliure de polèmica a l’època, per les dimensions de les escultures —que finalment es van ampliar fins als 2,40 metres— i per l’elecció dels juristes i prohoms que calia representar, com va ser el cas de Manuel Alonso Martínez, principal impulsor del Codi civil de 1889, el qual, com a ministre de Gràcia i Justícia, va presidir l’acte de col·locació de la primera pedra del Palau. La seva escultura —a la façana que dóna al carrer de Roger de Flor— va provocar enrenou, segons recull el llibre, perquè diferents grups consideraven inacceptable honorar el redactor d’un codi anticatalà.

 

A la façana principal de l’avinguda de Lluís Comanys, hi ha un total de 23 escultures, entre elles les de Berenguer el Vell, Diego de Cavarrubias, Ciceró o Sant Isidor de Sevilla. Un dels elements més destacats i simbòlics, situat sobre la porta principal, és el grup escultòric de Moisès i les lleis, obra d’Agustí Querol (1863-1909), que va cobrar pel treball 15.000 pessetes. L’elecció d’aquest tema va aixecar crítiques d’alguns sectors que n’haurien preferit d’altres no vinculats a l’àmbit religiós.

 

La façana del carrer de Buenaventura Muñoz té sis escultures, entre elles la del Cardenal Cisneros i la d’Alfons X el Savi; dotze escultures decoren la façana del carrer de Roger de Flor i sis més la del carrer dels Almogàvers.

 

Hi ha esculpits un total de 22 relleus dedicats a temes històrics o vinculats al món de la justícia. A la façana principal hi ha una al·legoria de l’arribada de Colom a Barcelona després del descobriment d’Amèrica, un relleu dedicat a l’acte de col·locació de la primera pedra del Palau i al·legories de les Corts Catalanes, el Consell de Cent, el dret romà i l’Exposició de 1888.

 

 

 

Pel que fa a la decoració interior, el llibre parla dels diferents pintors que van ser escollits per participar-hi, principalment Josep Maria Sert (1874-1945). Són obra seva les pintures que decoren dues parets encarades del Saló dels Passos Perduts, on va representar el temps i les parques, el déu Cronos, un rellotge amb dos amorets que sostenen un mirall i que és un símbol de la veritat, Sant Jordi, Judit a punt de tallar el cap a Holofernes, entre altres temes. També hi ha una pintura circular protagonitzada per la justícia vestida amb una túnica blanca i amb actitud compassiva cap a una figura que li demana empara i amb una altra figura invertida que li sosté les balances.

 

Un altre dels pintors amb obres destacades al Palau de Justícia és Joan Llimona (1860-1926), germà de l’escultor. En va decorar la biblioteca, que ara és una part de les oficines de la Secció 15 Civil, amb plafons al sostre on es representa l’aixecament del cadàver d’una víctima d’assassinat i l’acusació i la defensa del criminal.

 

També és d’interès la pintura d’Enric Simonet (1866-1927) a l’antiga Sala Primera, dedicada al dret català, el dret canònic i el dret romà. Els plafons  estan situats a l’alçada adequada perquè els assistents a un judici, en un moment de distracció, no oblidin en quin lloc es troben.

 

Els vitralls són també un element considerable de la decoració de l‘edifici. Destaca la gran vidriera del vestíbul d’entrada, vitralls amb escultures i elements al·lusius a la llei. Bona part dels vitralls són obra d’Antoni Rigalt (1850-1914) i també del taller dels germans Maumejean, mentre que la decoració de l’espai destinat al Tribunal de Cassació, avui sala de vistes del primer pis, és obra de Santiago Marco i Urrútia (1885-1949).

 

 

 

Els dos darrers capítols relaten fets històrics del segle i de la ciutat de Barcelona, la creació de nous barris i del primer parc públic a la Ciutadella, de la situació social i els costums de la ciutadania i de l’Exposició de 1888. Narren també els conflictes polítics i l’onada d’atemptats que va començar l’any 1892 i va durar fins a la Setmana Tràgica del 1909. Precisament, el 4 de desembre de 1904 va esclatar una bomba al Palau de Justícia, encara en construcció, quan ja hi funcionaven els jutjats de primera instància. Els danys van ser considerables, però l’estructura no va resultar afectada. Tot i que va haver-hi detencions, no es va resoldre l’autoria de l’atemptat. El capítol explica com es va fer el trasllat dels òrgans i de les seus judicials al nou edifici. Així mateix, el llibre recull els testimonis del degà Joan Josep Permanyer i del lletrat Joaquim M. de Nadal, que expliquen l’ambient dels inicis al Palau de Justícia.

 

El darrer capítol del llibre relata els canvis de l’Administració de justícia durant la Restauració, la República, la Guerra Civil, època durant la qual la justícia es va paralitzar i només va actuar, els primers dies després del cop d’Estat del juliol de 1936, per a l’aixecament de cadàvers.

 

La construcció del Palau s’emmarca en un canvi de segle ple de tensions socials i progressos tècnics, d’exigències davant els successius governs de l’Estat i de l’avenç en la creació de parcel·les d’autonomia política.

 

El Palau de Justícia no va tenir, durant els primers decennis del segle XX, el protagonisme que li pertocava. Els tribunals militars van restar preponderància a la justícia ordinària. Els grans conflictes socials del període no es van resoldre al Palau de Justícia, sinó a la Capitania General. Com els fets de la Setmana Tràgica, el 1909, que van ser sostrets a la justícia ordinària un cop decretat l’estat de guerra.

 

Seguint el repàs històric, el llibre relata com l’exèrcit franquista va ocupar el Palau el 26 de gener de 1939, a les 17 hores, i, amb el nou règim, l’Administració de justícia retrocedia al model de 1931. El Ministeri de Justícia va recuperar totes les potestats que havien estat transferides a la Generalitat. Les autoritats franquistes van fer fora del Palau els jutjats ordinaris, que altre cop van peregrinar per la ciutat, ja que atorgava la supremacía als tribunals militars. Finalment, amb la transició democràtica i l’actual monarquia parlamentària, a partir del 1977 va començar el relleu de les autoritats judicials franquistes.

 

La democràcia va restituir al Palau de Justícia la preponderància, l’esplendor i la condició de ser l’edifici que acollia democràticament un dels poders de l’Estat a Catalunya, el judicial. La llengua catalana tornava a les sales de justícia, tot i que la normalització lingüística no va ser una tasca fàcil, com tampoc no ho va ser durant la República, i encara és un objectiu avui en dia.

 

L’obra té 212 pàgines, s’edita en català amb traduccions al castellà i a l’anglès i se n’ha fet una tirada de 3.000 exemplars. Es farà arribar principalment a diferents organismes i institucions de l’àmbit judicial i s’ha publicat amb el suport d’Abertis i Fecsa-Endesa.

 

Rosario Fontova és periodista, treballa a El Periódico de Catalunya i es dedica principalment a temes artístics i d’arquitectura i urbanisme.

 

Federico Vázquez Osuna és historiador i funcionari de l’Administració de Justícia i autor de diferents llibres històrics i relacionats amb l’àmbit judicial.

 

Rafael Vargas és fotògraf  free-lance, especialitzat en retrat, arquitectura i publicitat. Ha rebut diverses distincions, com el Gran Premi Kodak de Fotografia Europea (1989), el Laus d’Or (1995) i el Lux d’Or en dues ocasions (1993 y 1995).