El Memorial Democràtic celebra el Dia Internacional dels Museus amb una visita amb testimonis a les exposicions sobre SEAT i l'Associació Catalana d'Expresos Polítics

L'activitat es farà demà, 18 de maig, a les 18.30 hores, en el marc d'una jornada de portes obertes del Museu d'Història de Catalunya

query_builder   17 maig 2011 12:37

event_note Nota de premsa

El Memorial Democràtic celebra el Dia Internacional dels Museus amb una visita amb testimonis a les exposicions sobre SEAT i l'Associació Catalana d'Expresos Polítics

L'activitat es farà demà, 18 de maig, a les 18.30 hores, en el marc d'una jornada de portes obertes del Museu d'Història de Catalunya

Amb motiu del Dia Internacional dels Museus, el Memorial Democràtic i el Museu d’Història de Catalunya ofereixen aquest dimecres, 18 de maig (18.30 hores. Plaça de Pau Vila, 3. Barcelona) una visita guiada amb testimonis a les exposicions Més de 30 anys sense defallir i Seat 1950-1977, l’arquitectura de la repressió. Sota el títol genèric de Testimonis de dues lluites, l’activitat, emmarcada en una jornada de portes obertes del Museu d’Història de Catalunya, serà conduïda per testimonis de l’Associació Catalana d’Expresos Polítics i del Memorial Democràtic de Treballadors i Treballadores de SEAT, associacions memorialistes coorganitzadores de les mostres respectives, conjuntament amb el Memorial Democràtic.
En concret, participaran en l’activitat Enric Pubill, president de l’Associació Catalana d’Expresos Polítics, Carles Vallejo, president del Memorial Democràtic de Treballadors i Treballadores de SEAT, i l’historiador Francesc Prieto. El lema de la 33a edició del Dia Internacional dels Museus és Museu i memòria. El Dia Internacional dels Museus és un esdeveniment mundial que se celebra cada any, des de 1977. Està organitzat pel Consell Internacional dels Museus.
Més de 30 anys sense defallir és una exposició de petit format i testimonial però carregada de simbolisme que repassa breument la història de l’Associació Catalana d’Expresos Polítics, els orígens de la qual es remunten als anys 60 tot i que no va ser legalitzada fins el 1980, després d’un primer intent de constitució oficial denegada el 1976. D’aleshores ençà els presidents de l’entitat han estat Joan Colomines, Rodolf Guerra, Tario Rubio, Maria Salvo i Enric Pubill.
La mostra inclou objectes personals i artesania solidària feta per reclusos de les presons franquistes (poemaris, cofres tallats a mà, caixes de tabac, raspalls, mocadors pintats, braçalets, jocs de sobretaula...) i cartells i quadres originals que els pintors Antoni Tàpies, Albert Ràfols Casamada, Josep Guinovart, Joan Hernández Pijoan, Pere Diéz-Gil, Lluís Perotes i Francesc Artigau van fer en el seu moment per a l’associació. També s’exposen alguns dels reconeixements oficials i medalles que l’entitat ha rebut al llarg de la seva trajectòria, des de la Creu de Sant Jordi i la Medalla de la Ciutat de Barcelona a diplomes honorífics de governs o entitats de països com Rússia, Canadà, Polònia i Uruguai. Així mateix hi ha una mostra de les publicacions que l’Associació Catalana d’Expresos Polítics ha editat al llarg de la seva existència, com la revista Llibertat i el llibre Notícia de la negra nit, i tres audiovisuals que recullen la història de l’entitat.
Seat 1950-1977, l’arquitectura de la repressió, és una exposició comissariada per l’historiador i professor de la UAB Josep Puigsech i dissenyada per Lluís Danés que proposa un recorregut innovador pel vessant menys conegut de la fàbrica SEAT. L’estructura física de la fàbrica, el funcionament dels enllaços sindicals o la distribució dels equipaments en el barri dissenyat per allotjar als seus treballadors són alguns dels exemples que configuraren aquesta realitat i que el visitant pot contemplar en l’exposició.
Seat, que es convertí en el símbol per excel·lència del desenvolupament econòmic i la industrialització de l’Espanya franquista i esdevingué un motor econòmic per a la ciutat de Barcelona i la seva àrea metropolitana durant els anys cinquanta, seixanta i setanta, és l’exemple paradigmàtic d’un model de control i repressió sobre la població obrera, planificat pel franquisme fins a l’últim detall i executat sense contemplacions. Aquest model preferia evitar tot indici de protesta o lluita dins la fàbrica, tal com succeí durant la dècada dels cinquanta. A mitjan anys seixanta i començament dels setanta, però, emergí un nou sindicalisme que començà a esquerdar aquest sistema i esdevingué un model de lluita antifranquista per a la classe treballadora.