El Govern ha acordat declarar bé cultural d'interès nacional, en la categoria de monument històric, l'església de Santa Maria a Vilafranca del Penedès, l'església de Sant Climent de Talltorta a Bolvir i l'església de la Immaculada d'Isil a Alt Àneu. S’ha delimitat també l’entorn de protecció d’aquests tres monuments i del Castell de Llers (Alt Empordà), conjunt ja declarat com a bé cultural d’interès nacional.

 

 

És el primer i un dels exemples singulars de l’arquitectura religiosa del gòtic català del segle XIV, tant per la tipologia de la seva planta i solucions estructurals com per la seva evolució constructiva, cronològica i funcional, així com pels seus singulars i excepcionals valors històrics.

 

La construcció de l’església es va iniciar l’any 1285 i es va consagrar l’any 1484. Es tracta d’un edifici de gran sobrietat, amb murs llisos i massissos amb predomini de les línies rectes, i una destacada austeritat decorativa, amb les gàrgoles com a elements escultòrics més rellevants. És una església de nau única coberta per volta de creueria de cinc trams amb capelles laterals entre els contraforts. L’absis és poligonal amb set panys amb contraforts interiors. Té una torre campanar, construïda el segle XIV, de planta octogonal adossada a l’absis a la banda nord. La portalada de la façana nord, porta primitiva de la basílica, conserva restes de pintura del segle XIV disposades al centre de l’arquivolta exterior i la paret lateral superior de la porta.

 

A partir de la data de consagració es va continuar la construcció de l’església. Els elements més destacats que s’hi incorporen són: la cripta el 1561, on es troba un grup escultòric en marbre blanc de l’enterrament de Crist, obra de Josep Llimona; la capella del Santíssim de 1806, i la façana neogòtica de 1903, amb projecte dels arquitectes August Font i Santiago Güell, que va substituir la loggia renaixentista que fins aleshores formava la façana principal. La portada principal neogòtica està estructurada en tres blocs de registres assentats sobre un sòcol de pedra calcària. Els grans finestrals de l’absis compten amb vitralls corresponents a la segona meitat del segle XX.

 

 

Edificada l’any 1667, l’església destaca per la decoració pictòrica barroca de caràcter popular que omple els seus murs, que ha estat objecte d’una acurada restauració. Aquestes pintures conformen el conjunt més complet de pintura barroca popular existent a Catalunya.

 

Les pintures estan datades el 1718 en un dels seus espais i fan referència al bisbe d’Urgell, Simeó de Guinda i Apeztegui. La tècnica emprada és el tremp i són fetes en un estil popular barroc molt senzill. Les escenes representades són variades, però, sobretot presenten el cicle de la vida de Jesús, a més del Judici Final i una apoteosi celestial a la volta en la qual, juntament amb una representació del Pantocrator, també hi ha un sol.

 

L’església està constituïda per una planta d’una sola nau amb tres capelles laterals, dues al mur de tramuntana i una petita al mur de ponent, i la torre del campanar a migdia que també fa de capella lateral. La sagristia està situada al costat de l’absis. El monument inclou totes les pintures murals dels seus paraments i sostres com a parts integrants.

 

 

El valor més important d’aquesta església és la seva gran singularitat paisatgística, al mig d’una illa del curs alt de la Noguera Pallaresa i també la seva singularitat com a espai d’interès etnològic, ja que davant d’aquesta església se celebra l’acte final de les Falles d’Isil durant la nit de Sant Joan, festa ancestral també reconeguda d’interès nacional.

 

L’església és fonamentalment un edifici del gòtic tardà amb façana, campanar octogonal i elements interiors del barroc popular. Malgrat no s’ha conservat documentació, es considera que l’església es va construir a principis del segle XVI i que la façana i campanar es van construir el segle XVIII.

 

La definició dels volums exteriors de l’edifici està dominada pel disseny de la coberta a dues vessants. A la capçalera s’evidencia l’estructura d’un absis poligonal amb grans contraforts que reforcen el parament i integren simètricament dos espais a manera de capelles. El desnivell de la seva coberta respecte a la de l’absis permet ampliar el sistema de buits, el qual es complementa en les parts laterals amb altres obertures sota el ràfec de la teulada. Així mateix, cal tenir en compte els buits de la façana principal, en particular els que configuren l’eix d’una portalada setcentista, obra de concepció senzilla i pedra ben tallada, que inclou al seu damunt una fornícula i un òcul circular.