• Podeu veure el vídeo de la conferència clickant en aquest enllaç
 
No fa gaires dies Enrique Gil Calvo, en un article a la premsa de Madrid,  sintetitzava molt bé la idea que des de Madrid tenen del que està succeint a Catalunya. Ell utilitzava a Weber, a Gramsci, a O’Donnell, a David Held, a Laclau i Karl Marx, a més de Lluís Bonaparte, i a través de tot això aconseguia explicar què és el que està succeint a Catalunya. Ni més ni menys, ell venia a dir que hi ha un home o uns homes que tenen una mena d’ambició personal que està implicant una mena d’autocop polític per a proclamar una república catalana, una mena d’independència, alguna cosa que té a veure amb l’objectiu de persones concretes, de líders polítics del nostre país. Aquesta és una posició molt generalitzada.
 
La segona posició que també té sovint fonament dintre de Catalunya és aquelles persones que venen a dir que tot aquest procés és una mena de pastanaga inventada per algú perquè no es parli gaire de la qüestió social. Sento dir sovint que qüestió social i qüestió nacional són dues coses diferents, amb la qual cosa discrepo, perquè és impossible desplegar la qüestió social sense haver resolt bé tots els mecanismes propis de la governabilitat d’un país i viceversa és impossible desplegar un país nacionalment seriós si no té justament la possibilitat de desplegar una vida social plena com la que desitgem la majoria dels ciutadans.
 
Hi ha una tercera posició: tot això no s’acaba d’arreglar perquè no hi ha prou voluntat de diàleg. I quan comences a pensar dius: “què va ser l’operació de l’Estatut de 2006? Bàsicament una proposta raonada de les forces polítiques catalanes justament perquè hi hagués un mecanisme de diàleg ortodox, ben muntat.  Va passar per un Parlament, va passar per les cambres espanyoles, es va fer un referèndum... de tot aquest diàleg ordenat, organitzat, etc...vam tenir la resposta que vàrem tenir.
Per tant,  tinc la impressió que cap de les tres coses que s’acostumen a dir:
1.- Això és un lideratge impulsius que treballen en sentit de benefici propi
2.- Això és un lideratge que intenta confondre la gent perquè realment el que preocupa o interessa és la qüestió social que no volen desplegar
3.- Això és gent que no té ganes de dialogar
 
Cap d’aquestes tres coses acaba d’explicar exactament què és el que està passant. Penso que la realitat quan escoltes totes aquestes coses, segueixes mirant el país en el que vius, jo em bellugo bastant, parlo amb molta gent i cada vegada que veus gent com tu que t’està dient: “no paris, endavant!”
 
Tota aquesta gent que vas trobant pel país no tens la impressió que sigui gent sotmesa, no és tan ingènua, no és tan poca cosa perquè tot això que s’està dient sigui la voluntat de seguir lideratges que els manipulen. Jo tinc una mica més de consideració sobre el poble en el que visc i  la gent amb la que visc expressa unes altres coses.
 
Jo crec que més aviat és al revés, el que hauríem de començar a considerar, o la gent o els analistes haurien de començar a tenir en compte, és què passa en un país on des del 2010 fins ara, amb plena consciència i amb voluntat profundament democràtica, tanta i tanta gent ha anat sortint al carrer. Sempre que passen coses així, 4-5 anys de la gent expressant coses, vol dir que o fas un esforç de comprensió o realment acabaràs simplificant la realitat. Jo crec que s’han fet pocs esforços de comprensió en la societat espanyola i no s’ha intentat entendre el cercle viciós en el que estem. Un cercle viciós que la societat catalana està intentant trencar. Un cercle viciós en què des del punt de vista de la realitat cada dia es generen més dificultats per la governabilitat i per la vida del nostre país.
 
Aquest procés de renovació democràtica i afirmació nacional i política és de tal intenció que té pocs precedents en la història del país. Això és el que està passant.
 
Si un es mira el  procés històric català només trobarà dos moments que es poden semblar en la història recent:
Un moment és el que va tenir a veure al voltants de 1906- 1914, aquell moment en què la generació de la Mancomunitat, la generació del Noucentisme va fer un esforç d’interpretació, va escriure llibres, va intentar canviar el país en el què vivia sobre la base d’alguns principis bàsics. Per exemple, la idea de renovar Espanya i la idea d’aconseguir autogovern: van ser dues idees bàsiques d’aquell període que es van desplegar d’una manera molt notable per tota aquella generació de Prat de la Riba i tots els que amb ells van jugar. Probablement és un moment similar d’intenció democràtica i social la que es produeix en els anys 70, a l’inici de la transició.
 
Però si deixem de banda aquests dos moments, difícilment trobaríem un com ara i els llibres d’història parlaran del moment actual com, com a mínim, una cosa similar, jo diria fins i tot més decisiva, que no pas aquestes dues que acabo de mencionar.
 
Bàsicament perquè per primera vegada en la història del país ha aparegut d’una manera socialment massiva la idea d’Estat propi. La societat catalana aquesta idea no l’havia posat sobre la taula de manera massiva. És una novetat. Si passem a la historia serà com la generació que es va fer estatista, la generació que volia un Estat per Catalunya i això és una novetat. I aquesta novetat té un fonament que és el que al meu entendre hauríem d’intentar esbrinar per comprendre on som. Si no, no s’explica perquè des d’aquell 10 de juliol de 2010, que respon a la negativa del Tribunal Constitucional, fins ara haguem vist seqüències com la de l’11 de setembre de 2012, 2013, 2014, 9 de novembre de 2014....Aquesta seqüència, o ens la mirem en conjunt o és impossible d’entendre. Això ens relliga amb alguna cosa que té a veure amb diagnòstics parcials que s’han anat fent, relliga amb el català emprenyat del 2003, fastiguejat del 2005-2006, que coincideix amb els problemes de Rodalies o amb l’apagada general del subministrament elèctric, i desencisat del 2010. 
 
Estem vivint un procés de regeneració democràtica, de rebel·lió democràtica, de reformisme polític profund, de transgressió pacífica d’una motllura estatal que ha caducat i que des de dins no té voluntat de transformar-se. L’estem transformant necessàriament des de fora. Tot això es fa en termes democràtics, pacífics, havent esdevingut un element d’esperança col·lectiva i que manifesta una perseverança digna d’un procés de transformació de fons. Aquesta seria la primera qüestió, “el què”, estem al mig d’aquest procés de regeneració democràtica i ens hem d’observar a nosaltres mateixos justament com a protagonistes del procés.
 
La segona qüestió seria “el qui”, qui està fent això? Els líders? Els sectors més poderosos del país? Els líders individualitzats? Crec que aquest procés de regeneració democràtica l’estan fent bàsicament les classes treballadores i les classes mitjanes del país, mobilitzades de manera permanent des de fa 4-5 anys. Habitualment, jo pregunto a què es dedica la gent que em diu “no pareu”. Són persones assalariades, acadèmics, autònoms, tècnics qualificats, creadors, aturats, joves formats que no troben feina, catalans que viuen fora i voldrien tornar, petits propietaris... Això té a veure amb una base de transformació molt àmplia. Té a veure amb catalans amb famílies que fa moltes generacions que viuen a Catalunya, catalans fills d’immigrants, catalans nouvinguts (han vingut 750.000 persones en els 10 últims anys), gent treballadora, gent que tira endavant petites i mitjanes empreses...
 
A diferència del que es sol dir, el que succeeix a Catalunya està fonamentat amb raons molt ben articulades i més racionals del que s’acostuma a dir, és un procés molt més racional del què ens adjudiquen des de fora. Penso que té més a veure amb els 30 propers anys que en els tres-cents anteriors. Ho dic per desmentir la tesi que el nostre és un país historicista en el sentit que el passat és molt important però el que està manifestant-se en la consciència de la nostra gent és la mirada sobre els propers 30 anys. Allò que volem que passés en aquest país d’ara en endavant i no només el que ha succeït. Això és un element fonamental per explicar.
 
Els quatre o cinc elements que expliquen empíricament això que acabo d’explicar:
 
1.     En termes demogràfics som la societat més diversa i plural de la història, almenys en termes moderns i contemporanis, a diferència del que se’ns acostuma a dir. No trobaran en cap moment de la història una societat més diversa i plural
 
2.     En termes generacionals, no és una societat només de joves rebels. És una societat que s’està fent gran i que en canvi està en un procés de renovació democràtica. Segona paradoxa.
 
3.     Som la Catalunya més formada de la història, i és aquesta la que està impulsant la reforma. Mai hi ha hagut una societat més democratitzada des del punt de vista del coneixement i de la cultura. Hi ha molt camí per recórrer, però mai hi ha hagut una societat més culturalitzada com la que hi ha ara.
 
4.     A Catalunya està vivint una de les societats més polititzades de la història. A Catalunya no hi ha crisi de la política, hi ha crisi del sistema de representació. No pot haver crisi de la política en una societat que es mobilitza cada any en esdeveniments com els que hem esmentat i té debats com els que estem tenint, que ni més ni menys significa canviar un estat.
 
Tenim la societat políticament més mobilitzada des dels anys 70, una altra cosa és els sistemes de representació que estan en crisi, però tenim un dels moments de màxima força des d’aquest punt de vista.
 
Tot això que tenim desmenteix les informacions del que es diu de Catalunya. Seria bo que la gent que ens mira des de fora, sobretot els intel·lectuals de dretes i d’esquerres, que opinen amb una frivolitat extrema del que està succeint a Catalunya. Seria bo que intentessin entendre-ho perquè probablement els hi seria més fàcil aleshores fer el diagnòstic.
 
Tota aquesta base, a més a més, tota aquesta societat polititzada més que mai, tot això s’està convertint en un conjunt de consciències, elements empírics, que la societat catalana ha adquirit en aquests darrers anys:
 
1.     Un sobre la pròpia política, una societat que vol que la política canviï, que sigui una altra cosa, que retreuen als partits que s’hagin allunyat dels ideals i reclamen marcs de referència ideològica més responsables i convincents, trencar la idea de la societat líquida on no hi ha veritats. Reclamen que deixin de banda els plantejaments que aquests últims anys ens han acompanyat, on no hi ha veritats socials, on els mercats han actuat sense controls, on la globalització ha caminat sense fre. Té a veure amb la voluntat de regenerar la política, no significa que a la gent no l’interessi la política.
 
2.     La crisi va arribar molt rotundament i va significar una certa consciencia sobre la “Dècada Perduda”. A Espanya, de 1997 a 2007  es va perdre un temps molt valuós on hi havia oportunitats molt importants. Tots els processos de construcció, de bombolla, no van tenir respostes en la política. I això en el moment que arriba la crisi es converteix en una crítica global sobre la manera d’interpretar el paper de la política.  
 
3.     Entre la gent hi ha consciència crítica sobre les indecisions polítiques i sobre un cert conformisme de la política davant la crisi econòmica. No volem atur del 25%. No podem entendre què passa amb els joves i les seves taxes d’atur. No acceptem acceptar precarietats. Tots els indicadors són de conformisme polític davant alguns dels retrocessos socials més significats. I la gent, evidentment, no ens vol a la política per això.
 
 
4.     La gent és conscient que el benestar està lligat al procés productiu. O bé modernitzem el conjunt del sistema productiu català o la qualitat del nostre sistema de benestar seguirà decreixent. S’han de vincular les dues coses i tenir projecte respecte el sistema de producció perquè el benestar sigui un element central de la nostra societat. No cal que els digui la preocupació existent sobre la corrupció.
 
5.     Però per sobre de tot, hem pres consciència de la incapacitat de l’Estat espanyol per transformar-se en un Estat integrador i inclusiu.  Tot això que he dit té a veure amb la incapacitat de l’estat espanyol de transformar-se en un estat capaç d’integrar i incloure els interessos de la gent. Aquesta és la síntesi de totes les consciències preses en els últims anys. Per això hem transitat amb tanta rapidesa des de l’idea de modernitzar l’Estat espanyol, amb l’autogovern de Catalunya, a la idea d’Estat propi com a sinònim d’autogovern de Catalunya. Perquè en termes històrics és un trànsit molt ràpid el que ha fet una part substancial de la ciutadania.
 
La gent te consciència que l’Estat, i les elits que el comanden, no volen convertir-lo en una eina al servei de tots, eficient, inclusiva, al servei de la gent i capaç de cuidar els nostres legítims interessos. I a partir d’aquí el procés de desfiguració del pacte s’ha anat produint amb notable rapidesa. Aquest és el punt en el que estem hores d’ara. Per dir-ho ràpidament:  rebel·lió democràtica de les classes mitjanes i treballadores, fonamentades en aquestes realitats que acabo d’esmentar, amb una explosió de consciència històrica de dir “ens hem d’espavilar perquè si no això ens farà anar molt enrere”, i que cal plantejar un projecte de futur perquè ningú ens el regalarà. Durant molt de temps hem pensat que el projecte de futur sortiria de l’estat. I hem deixat de confiar. I ara considerem que o ens el fabriquem nosaltres o retrocedirem.
 
I tot això per què?
En termes generals, volem un país millor. Volem que aquest sigui un país on tots els potencials que identifiquem, on totes les possibilitats d’ aquest homes i dones que abans esmentava, s’expressin amb més capacitats, amb més naturalitat i on justament la prosperitat i el benestar esdevinguin l’element central de la vida política del nostre aquest país.
 
Volem una nació més prospera, més justa, més democràtica i és un dret legítim que ho vulguem. El que no és natural és que haguem de lluitar tant des del punt de vista de la relació amb aquest mecanisme que és el que hauria de fer possible això, que és l’Estat, que enlloc que de ser la palanca que ens “ajuda a” és al palanca que ens condiciona.  Aquesta és la realitat en la qual estem.
 
Penso que el que convindria, per acabar de rematar el procés és fer un debat d’ideals. Crec que això és el que ens convindria fer en els propers temps i ampliar-lo sobre la base que el conjunt de la societat participi en el debat sobre l’imaginari que hauriem de tenir. Sobre aquests ideals, apunto 10 titulars.
 
1.       Ens convé un estat propi. Ha de ser un Estat del s.XXI. Ha der ser petit, eficient, sostenible i participatiu. Un estat és un instrument, no una decisió divina.
 
2.     El segon. Volem seguir sent una societat fonamentada en la societat civil. Més societat civil que mai, més convicció sobre la societat civil.
 
3.     Tenim dret a construir un sistema de societat segur i sostenible. La crítica des de posicions neoliberals no esta fonamentada. Podem tenir un model sostenible i segur de sistema de benestar català, donant prosperitat a les persones, donant seguretat a les persones. Recuperem aquella màxima d’Olof Palme: les societats on la seva gent se sent segura, s’atreveix. Si ens sentim segurs ens atrevim. Tenim l’obligació de construir-la.
 
4.     Un quart ideal. Volem tenir una nació culta i educada. Sempre que parlem de nació culta i educada parlem de diners. Hem identificat les polítiques públiques amb fer distribuir diners. I és més important poder fer lleis que no distribuir diners. La vida cultural catalana canviaria només amb la capacitat de fer lleis culturals com mecenatge o propietat intel·lectual. Hem de reclamar diners per la cultura, però a més reclamo poder fer lleis, perquè si no, la lògica no canviarà. Els diners són molt importants, però són més importants les lleis.
 
5.     Un cinquè ideal. Hem de construir una nació profundament democràtica, construïda des de la bona política, i lliure de corrupció. Tenim molta feina i s’ha de fer ràpid i bé. La gent recuperarà la confiança en la política en la mesura que es posin tota mena de mecanismes formals, legals, que estan en els calaixos dels partits, amb mesures com les que va proposar el president ja fa mesos.
 
6.      El sisè ideal. Hem de construir una base econòmica modernitzada i sostenible orientada a generar la màxima prosperitat col·lectiva sense frenar la de ningú. S’ha d’estimular que la gent pugui desplegar iniciativa econòmica i no tingui cap mecanisme de coerció en la dinàmica del país. És un principi fonamental que cal desplegar.
 
7.     Setè ideal. Un país articulat a l’entorn de les seves ciutats. Que asseguri el seu definitiu model de pluralisme territorial. De la Catalunya-ciutat dels Noucentistes a la Catalunya-ciutats d’avui dia.
 
8.     Vuitè ideal. Una nació europea i europeïsta. És la nostra vocació.
 
9.     Novè ideal. Una nació iberista. Des de Catalunya hem de tenir un projecte per al conjunt de la península, de caràcter cooperatiu, perquè seguirem estant en el mateix espai. Podríem tenir mecanismes de suma. Tinc la convicció que són perfectament possibles. Sóc conscient del temps necessari per pair, però per això crec que és important que des de Catalunya formulem una proposta per a tota la península.
 
10.                       Desè ideal. Una nació singular i universal, oberta al món. La singularitat catalana no nega la universalitat, i això des de la construcció d’identitat és fonamental. Ja és el que estem fent, només cal convertir-ho en norma de país.  
 
Per concloure, doncs, un idea de síntesi.
Estem en un moment de mobilització, justament per la voluntat de fer un país millor, intel·ligent, culte, lliure, democràtic, just, plural, singular, universal i, sobretot, fonamentat en la força conscient del seu capital humà. Això és factible. Jo sempre poso l’exemple dels nòrdics fa 125 anys. Eren un conjunt de nacions amb dificultats entre ells, se’n van sortir i van configurar una de les zones més riques i interessants del planeta. No veig perquè nosaltres no podem sortir-nos-en d’aquesta seqüència inacabable que ens treu tanta i tanta energia. Crec que ho podem fer en la mesura que convencem que això és riquesa per a tothom.
 
Sobre els moment present, sí que tendeixo a tenir la idea rotunda que és un gran error confondre eleccions plebiscitàries amb eleccions constituents. És un error de fons perquè són dues realitats que no s’han de barrejar. Hauríem d’entendre que el conflicte no el tenim dins la societat catalana sinó en les estructures d’estat. És impossible sortir ben parat si barreges les dues coses. Seria interessant que tothom hi reflexionés profundament. Les forces polítiques catalanes i especialment les esquerres catalanistes amb això, algunes vegades s’han equivocat. I espero que aquesta vegada això no succeeixi.
 
Mentrestant, és probable que es puguin accentuar coses com una mena de pacte de solidaritat nacional respecte als quatre temes més importants:  atur, pobresa, prosperitat (com seguir fent prosperitat) i educació. Jo no crec que hi hagi receptes entre la dreta i l’esquerra massa diferents sobre aquestes quatre coses. Però bé1, tinc la impressió que, per tant, aquí, en circumstàncies com les actuals hi hauria d’haver una mica més de disposició de tots a no convertir això en un debat de pim pam, pum, d’uns contra els altres. Mantenir l’esperit d’unitat és un element fonamental. A Catalunya, unitats n’hi ha hagut en alguns moments, però també és veritat que n’hem parlat més que no pas ho hem aconseguit concretar i per tant tenim un repte essencial.
 
Acabo amb tres referències a tres cites que penso que són bones per acabar.
Una és una cosa que va escriure en Camus fa ja molt de temps i que ahir em va venir al cap escrivint quan escrivia sobre en Joan Barril. Camus escrivia que cada generació es veu destinada a refer el món. Bé, crec que la nostra sap que el món és molt difícil de refer. Però crec que almenys un gruix notable de les nostres generacions estan bastant convençudes que el que fan té sentit, en el sentit que deia Espriu, ja que si no ho fem, el país retrocedirà, I retrocedirà la vida social i col·lectiva, i perdrà qualitat , benestar i dignitat nacional. Per tant crec que és veritat que cada generació es creu destinada a refer el món, i que les nostres, no la més jove, sinó el conjunt de generacions que estan participant d’aquest procés tenen clar que o ens espavilem o recularem. 
 
La segona cita és de Maurici Serrahima, que va escriure l’any 40 que no sabem quin és el nostre destí però si sabem quin és el nostre deure. Jo crec que una bona part de la societat catalana sap molt bé quin és el seu deure. Sap que si s’atura, la societat s’aturarà.
 
I tercera cita per acabar, de Max Weber que deia que l’experiència històrica ha confirmat que l’home no hauria aconseguit allò que ha estat possible si una vegada i una altra no hagués intentat aconseguir allò que semblava impossible. Doncs bé, allò que estem intentant sembla impossible, però és imprescindible, i no ho aconseguirem si no partim justament d’aquesta consciència raonable que a vegades ens pugui semblar impossible. Crec que estem intentant fer un procés, i que el país, la gent, la base del país, ha entrat en un procés de transformació, de regeneració democràtica molt notable i que estem al bell mig d’això. Si parlem en termes d’Eugeni Xammar, estem en la primavera, i això és imprescindible que ho entenguem perquè és justament el que farà possible una vida social, un benestar, una prosperitat, un desplegament del país infinitament millor que el que tenim. N’estic convençut que només així, el conjunt de la resta de l’Estat trencarà aquest motllo imperfecte en el que s’ha anat col·locant i entrarà justament, també, en un procés de regeneració profunda , imprescindible ja no només pels catalans sinó per al conjunt dels espanyols.