olot

El Govern declara el Teatre Principal i l'Hospici d'Olot com a Béns Culturals d'Interès Nacional

query_builder   15 desembre 2020 15:15

event_note Nota de premsa

El Govern declara el Teatre Principal i l'Hospici d'Olot com a Béns Culturals d'Interès Nacional

  • Els dos monuments reben aquesta catalogació en la categoria de Monument Històric i se’n delimita la protecció de l’entorn

 

El Govern ha acordat declarar el Teatre Principal i l’Hospici d’Olot (Garrotxa) com a Béns Culturals d'Interès Nacional, ambdós en la categoria de Monument Històric. També n’ha aprovat la delimitació de l’entorn de protecció.

 

El Teatre Principal es troba ubicat al Passeig d’en Blay o Passeig del Firal núm. 5. La situació d'aquest monument és una fita que configura una imatge paisatgística de gran interès dins del marc urbà d’Olot. Al mateix temps, la relació entre aquest monument i l'espai físic on està situat ha establert un diàleg ambiental que al llarg del temps ha donat una gran entitat arquitectònica, emblemàtica i cultural a la ciutat.

 

El Teatre Principal està conformat per tres cossos: el vestíbul amb l’accés principal des del Firal, la sala d’espectadors pròpiament dita i el volum de la caixa escènica, amb accés posterior des de la Plaça del Teatre. Des del punt de vista arquitectònic, cal destacar-ne la tipologia de planta en ferradura amb pati i tres pisos, el saló de descans decorat, l’escalinata principal i la façana amb tres grans arcades, tot en estil eclèctic. Mentre que, des del punt de vista urbanístic, l’edifici es pot considerar com a una de les fites arquitectòniques més rellevants de la població d’Olot.

 

La història arquitectònica i social de l’edifici és, pròpiament, la història de la seva construcció i aquesta es produeix paral·lelament a l’evolució històrica i social de la ciutat, de la qual n’esdevé un clar reflex. Es té constància de l’existència del teatre ja des de l’any 1769 amb la finalitat de recaptar fons per a la construcció d’una torre a l’església del Tura. Entre 1842 i 1845 es va construir un segon teatre més gran amb la finalitat d’evitar conflictes obrers i socials. El 1874, durant la segona guerra carlina, es va incendiar el teatre existent. Entre 1877 i 1887 es va construir un nou teatre d’acord amb el projecte de l’arquitecte Martí Sureda i Deulovol, un dels arquitectes gironins més remarcables del segle XIX. Va ser arquitecte municipal de Girona, va crear l’Escola d’Obres Públiques, el Museu Provincial i va ser membre de la Comissió Provincial de Monuments, des d’on va dirigir la realització de l’inventari de monuments. El Teatre Principal es va inaugurar el 1887 malgrat no estar acabat. Més tard, el mestre d’obres Josep Salgueda i l’escultor Rossend Aubert van construir la façana dissenyada per Pujol i Cordomí. Finalment, el 1904 s’acaben la façana, l’escalinata i altres zones, quedant per executar la decoració i pintura, que no s’efectuen fins el 1927 amb motiu de la visita del rei Alfons XIII i la reina Victòria Eugènia. El 1962 es realitzen obres de reforma per adaptar el teatre al seu ús com cinema i desapareixen les llotges. A partir de 1986 s’efectuen diverses intervencions a càrrec de Birulès-Cabré-Romans i el 1992, a càrrec de Llorenç Panella i Josep Guinart. El 2003 es presenta el Pla Director de Manel Bosch i Rosa Noguès.

 

La reconstrucció i restauració  del Teatre Principal a Olot  ha fet possible que la recuperació dels valors patrimonials sigui compatible, coexisteixi i es complementi amb les tècniques més actuals d’un teatre que treballa amb les més innovadores tecnologies.

 

L’Hospici, exemple de l’arquitectura academicista del s. XVIII

 

L’Hospici, situat en el centre històric d’Olot, ocupa quasi una illa sencera entre els carrers Bisbe Lorenzana, Hospici i Antoni Llopis. Actualment allotja diversos equipaments de la ciutat d’Olot com l’Observatori del Paisatge, la residència geriàtrica “La Caritat” i el Museu Comarcal de la Garrotxa, especialitzat en la producció pictòrica de l’anomenada Escola d’Olot.

 

És un edifici sever i noble de façanes i composició austera, un exemple remarcable de l’arquitectura academicista de finals del segle XVIII, amb una planta que, per la seva claredat, simplicitat i racionalitat, permet la reutilització sense modificar-ne les seves característiques arquitectòniques bàsiques. Els aspectes més destacables d’aquest edifici són: el seu valor monumental dins el context urbà d’Olot, com a element singular que defineix i caracteritza la ciutat; la força de la seva implantació dins la trama urbana, i la seva important incidència en l’evolució de la ciutat. Més enllà de les seves peculiaritats arquitectòniques, el més remarcable de l’edifici de l’Hospici és el fet que la seva vida ha estat íntimament lligada a la vida de la ciutat i a la seva història des de la seva inauguració en el segle XVIII.

 

Arquitectònicament l’edifici és construeix com un gran bloc paral·lelepipèdic de tres plantes i golfes construït al voltant de dos patis separats per una capella. El pati més gran, anomenat del claustre, allotja dependències d’usos culturals i està conformat per tres pisos amb arcades de mig punt sobre pilastres de base quadrangular, que presenten un ritme decreixent en funció de les alçades dels pisos. Els arcs de l'últim pis són rebaixats. Al voltant del pati més petit s’organitza una residència geriàtrica.

 

Estructuralment i pel seu valor formal cal remarcar les voltes del claustre, les de l’escala principal i les de diversos espais. Les façanes són murs de pedra volcànica sense arrebossar emmarcats amb carreus a les cantoneres  i a les llindes i brancals de les finestres. Destaca la porta principal d’accés al cos del claustre.

 

L’any 1772 l’Ajuntament d’Olot  va impulsar la construcció de l’Hospici a partir del llegat de l’olotí Antoni Llopis. Amb el suport del bisbe de Girona, Tomàs de Lorenzana, i el corregidor de Vic es va constituir la Junta de l’Hospici. La Junta va adquirir els terrenys i l’any 1777 es va encomanar el projecte al mestre d’obres vigatà Jaume Dam. D’acord amb l’ordre de Carles III per a tota l’obra pública realitzada a Estat espanyol, aquest projecte va haver de ser revisat i modificat per l’arquitecte major de la Cort, Ventura Rodríguez, un dels més destacats del neoclassicisme espanyol. Fins fa pocs anys s’havia cregut erròniament que l’edifici era obra de Rodríguez. En compliment d’un decret de Carles III, l’edifici, que es construeix entre 1779 i 1784, adopta la tipologia d’hospici al voltant de dos patis separats per una capella. Mai no va arribar a funcionar com a hospici ja que el 1784 s’hi allotjà l’Escola de Belles Arts i dependències municipals. Durant la Guerra del Francès i la tercera Guerra Carlina va ser caserna militar, i més tard va funcionar com a escola i mercat. A principis del segle XX s’hi va instal·lar la biblioteca i l’arxiu municipal.