30-1-2004

Intervenció del president Maragall davant la Diputació Permanent del Parlament de Catalunya

Senyor president, senyores i senyors diputats membres de la Diputació Permanent,  compareixo a petició d’una cinquena part dels membres d’aquesta cambra del Grup de Convergència i Unió i em consta, per altra banda, que també el Grup Popular, que per un error de forma no ha pogut formalitzar la seva petició, també estaria d’acord amb això.

Els vull dir, molt ràpidament, que he considerat que l’actuació del conseller en cap m’obligava, per a la bona marxa del Govern i pel bon nom de la Generalitat de Catalunya, a demanar-li la renúncia, la seva dimissió i, per tant, en definitiva, la pèrdua del caràcter de conseller en cap, assumint les seves responsabilitats, d’una banda, la Presidència, aquelles que eren de caràcter delegat, i d’altra banda, aquelles que eren de caràcter temàtic o sectorial, per diverses conselleries que hem estimat que eren les més adients per fer-ho.  

La situació actual jo crec que és una situació absolutament clara, no hi ha conseller en cap, hi ha una redistribució de les competències que tenia, que són absorbides, una part, per la mateixa Presidència, on sempre havien estat abans del Decret de fa tres anys, i unes altres pels departaments escaients.

Però avui els haig d’explicar també la causa de la meva decisió, i els vull explicar també perquè prefereixo les bones intencions, la ingenuïtat, potser, però en tot cas les bones intencions de Josep-Lluís Carod-Rovira a la passivitat dels governs que hem tingut fins ara, en els vuit anys darrers.

Evidentment, això, ho prefereixo a condició que Carod no cometi nous errors en aquesta línia, a condició que no es cometin nous errors en allò que es refereix a les institucions i al respecte que es mereixen i al capteniment dels seus representants. No perquè, com diuen ara, Catalunya estigui perdent prestigi. Catalunya ha perdut prestigi en els darrers anys de passivitat i de submissió del Govern de la Generalitat al Govern de Madrid.

Dit això, avui Josep-Lluís Carod ha de demanar excuses al Govern i al poble de Catalunya per haver utilitzat el seu nom en una iniciativa personal, i espero que ho farà, una iniciativa que no compromet ningú més que ell. I hauria de fer arribar, senyor Carod, la seva valoració dels contactes que ha mantingut a les institucions espanyoles, perquè tant si ens agrada com si no qui les governa i com les governa, representen un poble que ha patit. Aquest és el meu desig, això és el que jo demano, és més, el que jo exigeixo avui a l’encara conseller Carod i, des d’aquesta tarda, diputat.

Mirin, aquí, els morts, els ha posat el poble –aquí, els morts, els ha posat el poble d’Espanya i el poble de Catalunya. Diguem-ho tot, aquí els morts han estat els regidors del Partit Popular, aquí els morts han estat els urbans de Barcelona i els mossos d’esquadra de Roses, aquí els morts els han posat vint-i-quatre famílies el dia 30 de juny de 1987 a Hipercor. Antxon, Josu Ternera o Antza i els altres, concretament Urrusolo, l’any 1991 Urrusolo, a les portes dels Jocs Olímpics van cometre tres assassinats que tothom coneix: un coronel d’aviació, tres components de la banda de música del quarter del Bruc i un guàrdia civil del port . ETA estava convençuda que l’amenaça d’un atemptat durant els Jocs Olímpics era irresistible, i que els presos de la banda sortirien, que és el que ells havien promès als seus presos.

El Govern espanyol va aguantar l’estrebada, com se sap, i crec que és bo, en aquest moment, recordar el que va passar amb l’Ernest Lluch. Tots dos érem a Donosti en la campanya electoral d’Odón Elorza quan els nois de Batasuna el van escridassar, com vostès recordaran. Estem en la treva, i l’Ernest els diu que cridin, que almenys ara no maten. ETA va trencar la treva poc després i, un any més tard, el van matar aquí, a Barcelona, a casa seva.

Poc abans d’aquest assassinat –i alguns dels diputats aquí presents ho recordaran, perquè hi eren–, un 11 de setembre al matí, davant el monument del conseller en cap Rafael de Casanova, el conseller en cap de l’Ajuntament de Barcelona, uns noiets s’acostaven als diputats i polítics que havien de desfilar i cridaven «pim, pam, pum, regidors del PP», i no vam fer res. Vostès saben que un ciutadà pot detenir un altre ciutadà, si és en flagrant delicte, si pot, evidentment, si pot físicament, si s’hi atreveix, no serà penat per la Llei si ho fa. No ho vam fer i, en efecte, l’anunci d’aquells noiets es va complir. Van matar dos regidors del PP, un a Sant Adrià i un altre a Viladecavalls, i després en Lluch, i després l’urbà.

Aquest va ser el moment que Carod va demanar entrevistar-se amb ETA per demanar que no hi haguessin més morts a Catalunya, no ara, pel que ell m’ha explicat i me’l crec. ETA ha trigat tres anys a contestar, i Carod no s’ha adonat que a hores d’ara ETA ja no és el que era, i que l’únic que ha fet, probablement, és ajudar-la a aconseguir, quatre anys més tard, el que ja va aconseguir el febrer de l’any 2000. I els dic el febrer de l’any 2000, perquè el dia 21 d’aquell any va assassinar Fernando Buesa després d’haver trencat la treva, poc després d’haver matat el general Blanco, a les portes de les eleccions i no ingènuament per aconseguir la polarització de la vida política espanyola en benefici dels dos extrems.

El que ha aconseguit el gest de Carod, ben intencionat, és donar a Aznar la possibilitat de posar la seva visió, a la meva manera de veure, patètica, curta i miserable de les espanyes, en el centre de l’escenari polític. Quina ingenuïtat, diran, però saben què els dic?, que les bones intencions de Carod jo les prefereixo a la passivitat que hem tingut durant aquests vuit anys.

També a John Hume li van dir que era un ingenu. Hem de dir que el gest de Carod possiblement no aconseguirà res, probablement, i que la ingenuïtat de Hume ha donat resultats, diguem-ho tot. Jo prefereixo aquestes bones intencions, perquè ara el poble de Catalunya –i espero que aviat els pobles d’Espanya– s’han desvetllat al desastre que és l’empat permanent dels dos nacionalismes conservadors, que ens han retardat l’Estatut, ens han frustrat el finançament i ara ens estan negant també la fi d’ETA i la pau.

Ara veig que sembla que es prefereix mantenir ETA viva com un espantall per justificar l’immobilisme polític. I si no, per què el Govern espanyol no va ordenar la detenció d’Antza i Ternera?.Per què no els va detenir o per què no va fer un rogatori al Govern francès perquè ho fes, si aquests són els mitjans que s’han de seguir? Per què no va alertar les autoritats franceses? Per què ha posat en perill la vida dels talps infiltrats dins d’ETA anunciant públicament, per motius estrictament electorals, el que els serveis secrets havien descobert?. És que no se sap que els serveis d’intel•ligència treballen com treballen?, que és que és un secret que s’ha de donar temps als infiltrats perquè es retirin de l’escenari abans que corri perill la seva vida?. Per què l’anunci coincideix amb un congrés de víctimes del terrorisme, pautadament? És que es pensa que els ciutadans d’aquest país som cecs i estúpids i no detectem les manipulacions dels sentiments?. Es pensa que té al davant un Govern de Catalunya passiu?.

 El Govern de Catalunya està estudiant la situació des del punt de vista legal, des del punt de vista jurídic, per si hi poden haver responsabilitats, polítiques i més enllà,  i per escatir quin és el camí més oportú per oposar-se a tants trencaments de les normes de conducta de la política democràtica.

Es sotmetria el senyor Aznar a l’escrutini d’una comissió d’investigació sobre la licitud del seu ús de la informació dels serveis d’intel•ligència com ha fet el primer ministre britànic?. Ho acceptaria el primer ministre espanyol?. Si hi poden haver responsabilitats, el nostre Govern actuarà, perquè no es poden aprofitar les bones intencions d’un membre del Govern català per posar en perill el dispositiu antiterrorista i alhora esgarrapar uns quants vots. I si no n’hi poden haver, de responsabilitats, denunciarem políticament la manipulació que fa Aznar dels sentiments en benefici propi.

S’ha de posar de nou, si Aznar i Carod ens ho permeten, en el centre de l’escenari polític l’autèntic debat, que no és entre el nacionalisme espanyol i el nacionalisme català, és entre la Catalunya desperta i l’Espanya plural, d’una banda, i, d’altra banda, els que volen l’enfrontament i l’empat permanent i frustrant i decebedor que hem tingut en aquests vuit anys. Aquest país no té solució amb quatre anys més del que hem tingut fins ara. El nostre Govern està decidit a contribuir a un canvi radical en les relacions entre Catalunya i Espanya; és més, en la mateixa concepció d’Espanya. Quina ingenuïtat!, diran vostès. És la ingenuïtat que té el poble, la que té el poble català, el poble de Catalunya, i la que tenen els pobles d’Espanya. Aquesta és la nostra ingenuïtat.

Vint-i-cinc anys de democràcia i autonomia ens permeten de pensar i d’actuar així, i jo diria que, més que ens ho permeten, senyores i senyors diputats, i aquí acabo, ens ho exigeixen. Vostès em diran: «Doncs, no ha parlat dels canvis de Govern». He parlat dels canvis de Govern, però els havia de parlar també de les causes dels canvis.

Répliques als diferents grups parlamentaris

En el torn de réplica a les intervencions dels diferents grups parlamentaris, el president Maragall ha deixat clar que s’ha resolt una crisi greu en 36 hores i que el govern català està perfectament cohesionat. Maragall ha subratllat també que l’oposició ha de millorar les seves prestacions. “Nosaltres millorarem- ha afirmat- però vostès ho han de fer més que nosaltres”. I ha ressaltat que “el govern de l’esquerra catalanista és l’adversari a batre per la dreta espanyola”.

“Estem estudiant els actes del govern central i prendrem en el seu cas les mesures oportunes- ha destacat Pasqual Maragall-  i en tot cas- ha afegit- front l’intent del president del govern popular de dividir Espanya en dos, proposem la Catalunya plena i l’Espanya plural”.