Text de la conferència que ha pronunciat aquest migdia el conseller de Política Territorial i Obres Públiques i Portaveu del Govern, Felip Puig, sota el títol "Catalunya a Europa: una política per al segle XXI".

Aquesta conferència s'emmarca dins els Dinars Cambra, organitzats per la Cambra de Comerç de Barcelona.

query_builder   15 gener 2003 18:04

event_note Nota de premsa

Text de la conferència que ha pronunciat aquest migdia el conseller de Política Territorial i Obres Públiques i Portaveu del Govern, Felip Puig, sota el títol "Catalunya a Europa: una política per al segle XXI".

Aquesta conferència s'emmarca dins els Dinars Cambra, organitzats per la Cambra de Comerç de Barcelona.

CATALUNYA A EUROPA: UNA POLÍTICA PER AL SEGLE XXI

Bona tarda. Voldria donar-los les gràcies per oferir-me l’oportunitat de dirigir-los unes paraules, unes reflexions i encetar un debat sobre algunes de les coses que voldria plantejar-los. Participar en aquest fòrum era per a mi una petita assignatura pendent. I ser el primer convidat d’aquest any 2003, d’un any important i interessant políticament parlant, no deixa de ser una doble satisfacció.

En primer lloc voldria advertir-los –i espero que no sigui motiu de decepció sinó de tot el contrari- que no els he vingut a parlar exclusivament de carreteres i d’infraestructures, ni sobre el dèficit d’inversió de l’Estat al nostre país, de logística, del TGV a l’aeroport del Prat o de la nostra política habitatge. Voldria que m’entenguessin. El que vull dir és que no els he vingut a parlar directament de les matèries i les polítiques que afecten directament al meu Departament. No és que amagui el cap sota l’ala. No és això. Tampoc no vull que s’interpreti com una manca de consideració cap a aquest auditori. Evidentment que molts dels temes que afecten a aquests àmbits sortiran d’una manera o altra. Però, diem que la voluntat d’aquestes paraules és, sobretot, invitar a la reflexió més que no pas quedar-nos en l’obra de govern

Els darrers mesos m’he dedicat a explicar, amb conferències en diverses institucions representatives de la societat civil catalana, la nostra política d’infraestructures com a motor de desenvolupament i de progrés del nostre país. El Col·legi d’Enginyers de Catalunya, el mateix Consell de Cambres, la Cambra de Tarragona, la de Lleida, la de Girona, el Col·legi de Periodistes, la Farga de l’Hospitalet, etc, etc. han estat els escenaris d’aquestes conferències en les que he volgut, d’una banda, passar comptes de quins eren fa uns anys les nostres expectatives en matèria d’infraestructures i de logística; a on som ara i, en darrer terme, quins són els projectes que tenim entre mans, i quines són les nostres ambicions i expectatives de futur.

Però avui, si m’ho permeten, no faré això. O no em limitaré a fer això, que segurament suposaria reproduir i tornar a posar sobre la taula qüestions sobre les quals ja hem tingut l’ocasió de parlar o de les quals molts de vostès hauran pogut sentir-me parlar al llarg d’aquest poc més d’un any que estic al front del Departament de Política Territorial i Obres Públiques.

Penso que massa sovint els polítics, els governants, caiem en la temptació de centrar-nos exclusivament en el dia a dia. És a dir: massa sovint ens centrem excessivament en la gestió i ens oblidem de plantejar les qüestions amb més visió de futur. Massa sovint ens convertim en uns tècnics qualificats, en uns especialistes en la presa de decisions complexes en les que cal tenir en compte molts interessos, sovint contradictoris.

Certament, el polític, per a dirimir i decidir adequadament, en funció de l’interès general, ha de tenir una visió global dels problemes plantejats i ha de tenir el coratge suficient per a negociar i per a prendre decisions que no sempre seran les òptimes però que seran les possibles o les menys dolentes. És a dir: el polític ha d’actuar amb responsabilitat i això vol dir, és clar, gestionar el dia a dia amb el màxim encert possible.

Tanmateix, un polític ha de tenir conviccions. Jo entenc que per a un polític nacionalista, tenir conviccions vol dir, sobretot, pensar en el futur del país i de la seva gent. Ser capaç de realitzar una anàlisi de la realitat en la que ens trobem i definir els paràmetres de cap a on caldria anar. I això, malauradament, no ho fem gaire. No dic que la nostra feina no sigui la gestió. No dic això. El que dic és que els ciutadans també esperen de nosaltres que siguem una mica creatius, que siguem capaços de pensar una mica més enllà i destinem més temps i més recursos a pensar sobre els objectius del que fem. Avui, ésser capaços d’anticipar el futur, és tant important per a un país, com respondre a les necessitats del dia a dia.

Malgrat les crítiques puntuals que puguin existir, malgrat els ritmes insuficients en alguns aspectes o malgrat les mancances en determinats temes –que segur que hi són-, una valoració objectiva i, sobretot, comparativa –no ja amb les altres comunitats autònomes de l’Estat espanyol, sinó amb Europa, amb les grans regions europees, ens indica que anem pel bon camí. Ningú s’hauria d’escandalitzar quan afirmem que Catalunya, els darrers vint anys, ha fet grans passos endavant, ha fet grans progressos. No parlo només en l’àmbit de les infraestructures, que malgrat alguns dèficits, és evident que han estat objecte d’una important transformació i sofriran encara, amb els importants projectes que tenim en marxa –TGV, els ports de Barcelona i Tarragona, els aeroports de Barcelona, Girona i Reus, etc.- una transformació encara més gran i més decisiva. Parlo del conjunt de polítiques de la Generalitat de Catalunya.

Ja sé que vostès no s’escandalitzen si dic això. També estic segur que la majoria de vostès compartiran aquesta diagnosi: els darrers vint anys hem progressat molt. Però també és veritat que cada vegada que diem això, automàticament emergeixen algunes veus –les veus de la mala consciència- que carreguen contra qualsevol intent de valorar positivament la situació del país. L’exemple més recent el tenim en algunes de les reaccions al discurs de cap d’any del president Pujol. Estic convençut que avui, un dels principals riscos en els que pot caure del país és la manca d’orgull col·lectiu i la possibilitat que s’acabi instal·lant el discurs de la queixa i la “política del misto”.

 Però la realitat és que la percepció més o menys positiva del país no és exclusiva d’alguns governants: 9 de cada 10 ciutadans afirmen que a Catalunya s’hi viu bé. És a dir, 9 de cada 10 catalans expressa una clara satisfacció amb la qualitat de vida del país. I bona part dels mèrits d’aquesta bona qualitat de vida són atribuïts a la Generalitat de Catalunya: més d’un 47% reconeix que el Govern català és el principal responsable d’aquesta situació. Per tant, no devem anar tant errats quan afirmem que aquests darrers vint anys hem estat capaços de conduir amb encert la transformació del país i que hem assentat les bases d’un model de benestar i de qualitat de vida propis.

Ara ens cal afrontar la nova transformació que ens exigeix el nou context internacional. ¿Per què vindrà determinada aquesta transformació? Per la globalització, la nova economia, la revolució de les noves tecnologies, la societat del coneixement, la immigració, la necessitat de més connectivitat -és a dir: d’una bona xarxa d’infraestructures-, etc. etc. Del fet que siguem capaços d’afrontar amb èxit aquests nous reptes en depèn, en bona mesura, el progrés futur del nostre país.

La internacionalització de l’economia catalana, l’increment de la nostra competitivitat i la nostra evolució econòmica és un exemple de com estem començant a encarar aquests desafiaments que ens planteja una situació mundial i una situació internacional que ens determinarà i que ens influirà cada vegada més.

Un tret indiscutible de l’economia catalana al llarg del temps ha estat i és el seu dinamisme. Un dinamisme que es fonamenta en bases sòlides, estables i sanejades, tal com defineixen els seus pilars els països avançats.

Aquest dinamisme s’ha caracteritzat per ser en general superior a la mitjana de l’economia espanyola, de la Unió Europea i, fins i tot, dels països de l’OCDE. El creixement de les xifres macroeconòmiques dels darrers anys evidencien que és així. Això, com deia, ens ha permès incrementar el pes econòmic del nostre país i, al mateix temps, la renda per càpita dels seus ciutadans, apropant-se als nivells d’altres països del nostre entorn més desenvolupat.

Dins el context d’Espanya, Catalunya s’ha caracteritzat, en el període 1985-1996 per una taxa de creixement del PIB en termes constants d’un 4,1%, per sobre del 3,3% de mitjana estatal, dinamisme que entre el 1996 i el 2001 ha estat d’un 3,4%, similar a la taxa corresponent al conjunt de l’estat espanyol. El diferencial de dinamisme mantingut per Catalunya durant molts anys ha permès que el seu pes econòmic dins el global de l’Estat en termes de PIB hagi passat

del 18,1% el 1986 al 19,2% el 2000. Xifra que, com saben, no es reflecteix en la inversió de l’Estat a Catalunya. El dèficit històric –en democràcia- d’inversió de l’Estat en infraestructures al nostre país és de 5000 M€. Una xifra que, per tenir-ne una idea, equival a 12 vegades la inversió que va representar la construcció de l’Eix Transversal o a 3 vegades el que costarà la futura línia 9 de metro, o a 3 vegades les ampliacions previstes als aeroports de Barcelona, Girona i Reus. El reconeixement d’aquest dèficit històric ens permetria posar en marxa de forma immediata un número molt important d’obres, la majoria d’elles en negociació des de fa molts anys, i que suposarien un important salt qualitatiu cap a la situació actual de les regions europees amb les que volem equiparar-nos.

Per tant, no renunciem als 5000 milions d’euros i no renunciem, sobretot, a les actuacions que permetrien. No em voldria estendre més del compte en aquest tema ja prou conegut, però sí que vull dir que aquesta xifra ens permetria afrontar, per exemple, les necessitats en quilòmetres de xarxa ferroviària i de carreteres que definiran el Pla Ferroviari i el Segon Pla de Carreteres que s’estan definint en el marc de la Mesa d’Infraestructures.

Cal recordar que el dèficit derivat d’aquesta manca d’inversió té, en bona part, el seu origen, en l’etapa en que els governs del PSOE eren més forts a Madrid. Pensaran que és anar massa lluny, que és anar massa enrera. És cert. Ja han passat alguns anys de l’època en que la inversió de l’Estat a Catalunya es limitava a xifres irrisòries del 8% i el 10%, de l’època en què mentre a la resta de l’Estat espanyol es construïen autovies gratuïtes, a Catalunya allargaven encara més les concessions de les autopistes; l’època en què es tancaven línies fèrries a Catalunya i s’enfortia una gestió centralitzada dels aeroports catalans i es negava la participació autonòmica i municipal en la gestió dels nostres ports…. Certament, han passat alguns anys,… tanmateix, hem de tenir en compte que les infraestructures es planifiquen a molts anys vista. Ara estem patint la desídia d’aquells anys. Per això es fa difícil d’entendre que –amb una certa dosi de cinisme- alguns acusin al Govern de la Generalitat de ser els culpables d’algunes de les mancances que encara existeixen malgrat l’impuls d’aquests darrers anys.

Les dades ens mostren, a més, d’una forma evident, com la descentralització és un revulsiu per a la inversió al nostre país. Mentre després dels Jocs Olímpics de 1992 l’Estat només invertia a Catalunya l’equivalent al 0,3% del PIB català, la Generalitat estava invertint l’1,1% del PIB. És a dir: en els moments en que el país ha necessitat un compromís més ferm de les institucions, ha estat gràcies al nostre Govern i en bona part als ajuntaments que s’ha fet un esforç inversor important.

Malgrat tot això, no s’ha d’oblidar que Catalunya és la comunitat autònoma més important des del punt de vista econòmic (130,8 milions d’euros l’any 2002), amb un volum de PIB molt per sobre d’altres regions.

En el context europeu, Catalunya es caracteritza per disposar d’una economia d’una magnitud en termes de PIB comparable a la de diversos estats comunitaris o algunes de les regions industrials més dinàmiques i dels motors econòmics de la Unió Europea. El PIB català, mesurat en paritat de poder de compra, és un 16% més gran que el de Finlàndia i un 51% més elevat que el d’Irlanda, segons dades de 1998. No cal dir que amb la entrada a la Unió Europea, l’any vinent, de petits països com Eslovàquia o Eslovènia, la potència d’una regió com la nostra queda encara més palesa.

Catalunya és, per tant, una de les regions més dinàmiques de la UE. De 1987 a 1996 Catalunya va ser una de les vint-i-cinc regions europees que més va créixer. D’altra banda, d’entre les trenta regions més grans de la Unió Europea; és a dir, aquelles que representen més d’un 1% del del PIB comunitari, Catalunya se situa dins del grup de les que més aporten al creixement econòmic. Concretament, en el període 1986-1997 aquesta aportació va ser del 2,3%, proporció només superada per set de les regions europees. Això s’explica perquè el creixement de l’economia catalana va ser –després de la de la regió de Berlín- el més elevat, amb una taxa real anual acumulativa d’un 3,7%, mentre que la mitjana de la Unió Europea fou d’un 2,4%. I entre 1995 i el 2001 el PIB de Catalunya ha crescut constantment a una taxa d’entre 0,5 i 1,5 punts percentuals per damunt de la mitjana europea, i de l’ordre de mig punt per sobre de la mitjana corresponent als països més industrialitzats integrats dins l’OCDE.

Pel que fa específicament als anys 2000 i 2001, es pot assenyalar que el PIB català ha crescut un 3,7% i un 2,5%, respectivament, mentre que el PIB comunitari ha augmentat un 3,3% i un 1,5/ i el de la OCDE un 3,7% i un 1,0%.

El dinamisme de Catalunya també s’ha posat de relleu en els increments de productivitat. De fet, al llarg del període 1986-1997 el Principat registrà guanys de productivitat real a una taxa acumulativa anual d’1,6%, per sobre de la mitjana comunitària. D’entre les regions europees amb creixement de l’ocupació en aquests anys Catalunya va ser la setena en termes d’augments de productivitat.

Totes aquestes són dades del Col·legi d’Economistes de Catalunya. Però no voldria que es quedessin amb una simple anàlisi macroeconòmica. ¿Què ens diuen aquestes xifres francament positives? ¿Per a què ens serveixen?

Podríem donar-ne d’altres també d’igualment útils. Podríem parlar del nivell del nostre capital social; de la importància, comparativament amb d’altres regions, del nostre tercer sector cívico-social, de l’ensenyament, del benestar… Però les xifres econòmiques són un bon exemple de que ens trobem en una molt bona posició per assolir amb èxit el canvi de mentalitat que cal al nostre país.

Això és el que proposava dir-los avui. Ens cal un canvi de mentalitats. Com a societat encara no hem fet el salt més important. No és un salt econòmic. Aquest, com hem vist, ja l’hem fet i l’estem fent. No és només un salt en la política d’infraestructures. Aquest també el tenim ben enfocat amb els importants projectes que tenim en marxa. No és ni tan sols un salt en noves tecnologies de la informació i la comunicació. Aquest també l’estem fent a uns nivells comparables a la dels països més avançats de la UE. Es tracta d’un canvi en les actituds. Es tracta d’un salt en la manera de veure les coses que cal que fem i que tenim les condicions per a fer amb tota normalitat i naturalitat: cal que d’una vegada per totes –i és quelcom urgent- tinguem clar que el nostre context natural d’avui és el món i, a un nivell més immediat, Europa. Això que sembla tant senzill i tant evident, encara no és una realitat. Requereix un canvi important en la forma d’establir les prioritats i a l’hora de definir les nostres ambicions. Es tracta d’un “canvi de xip” que hem de fer col·lectivament però que determinats sectors –els polítics, els empresaris- hem de liderar sense complexos.

És evident que som a Europa. És evident que tenim l’euro. És evident que grans projectes com l’alta velocitat al nostre país ben aviat seran una realitat gràcies als fons europeus. Però mentalment encara no hi som del tot. Només cal que ens fixem en quin és el debat polític dominant avui al nostre país. No és, malauradament, quin paper volem que tinguin regions com Catalunya en el marc d’una Europa ampliada. Ara que s’està redactant i definint la futura Constitució Europea, seria el millor moment per fer-ho. Però alguns encara prefereixen parlar de l’encaix a Espanya, de la reestructuració de l’Estat, de federalisme, quan el nostre principal debat avui hauria de ser, si no volem perdre el tren, el del rol que volem jugar a Europa. ¿Quin rol volem que Catalunya jugui en la nova Europa?

El mateix passa, en alguns sectors, a l’hora de parlar i debatre sobre la globalització. Alguns fòrums selectes del país, encara estan capficats discutint sobre si cal o no cal més globalització, sobre si és un procés que es pot evitar o no. Es tracta d’una fase que ja caldria haver superat. Hauríem de fugir del simplisme del debat plantejat en termes de globalització sí o globalització no. La mundialització –com prefereixen anomenar-la alguns, més correctament- ja és una realitat. Hem de partir del fet que la globalització és el nou paradigme, el

nou marc en el qual ens hem de moure forçosament, ens agradi o no. I a Catalunya, el Govern, però també la resta de les administracions i d’institucions, les empreses, la societat en general, les organitzacions, han d’actuar en conseqüència.

Quan parlem de globlalització, no parlem només com un procés que crea vincles i espais socials transestatals en el marc de l’economia, el mercat, les finances o els processos productius… Parlem també de la globalització informativa i tecnològica, de la globalització cultural, de la globalització ecològica, de la globalització dels riscos,… i de com, tot això, per bé o per mal, afecta molt directament a la qualitat de vida dels ciutadans i ciutadanes dels països… ¿Quina ha de ser la nostra prioritat des de la qual afrontar aquesta realitat amb més garanties d’èxit?: Europa. I, en tot cas, serà en funció de la posició que finalment tinguem a Europa que haurem de decidir què haurem de fer o deixar de fer per a encaixar a Espanya. Europa, no en dubtem més, és la nostra primera realitat política. Aquest és el gran canvi de paradigma que haurà de marcar la manera de fer política –de fer negoci, de consolidar la competitivitat de les empreses- a Catalunya els propers anys.

¿Volem tenir, com a país, un lloc en aquesta nova realitat política que es va configurant? O volem continuar prioritzant un debat estrictament peninsular sobre l’estructura de l’Estat?… ¿Volem tenir un paper com a societat a Europa? Volen jugar-hi les nostres empreses? Tenim les condicions per a fer-ho. Només ens cal triar.

L’economista i politòleg de la Universitat de Chicago Carles Boix, ha escrit recentment en un estudi que es confirma –en contra d’algunes de les hipòtesis dominants- que el context internacional sempre ha jugat un paper important a l’hora d’explicar l’evolució i el progrés del país. És una hipòtesi interessant: Catalunya, fora del que sempre tendim a pensar, no s’ha definit tant en funció del paper que ha tingut dins l’Estat espanyol, com en funció del context internacional i d’interdependència europea en el que s’ha hagut de posicionar. Boix assegura que “si bé és cert que les condicions internacionals conformen les possibilitats del país, les transformacions econòmiques de les darreres dècades haurien de desvincular-lo de les seves dèries peninsulars”.

En la mesura en què el mercat peninsular deixi de ser el principal destí dels productes catalans, els lligams espanyols seculars tendiran a esvair-se i la política a seguir haurà d’emprendre noves direccions. Ens trobem, acceptem-ho, als inicis d’aquest procés. L’evolució econòmica apunta precisament en aquesta direcció. Des de l’entrada a la Unió Europea, la suma d’exportacions i importacions (fora d’Espanya) sobre el producte interior de Catalunya ha passat del 45 per cent al 70 per cent.

De la mateixa manera, l’evolució de la renda europea sembla explicar ara quatre cinquenes parts de l’evolució de la renda catalana. La resta, menys d’un 20 per cent, ve determinada per canvis a nivell estatal.

Alguns especialistes asseguren que si la creació d’un autèntic mercat continental reforça, com alguns sostenen, l’especialització econòmica de cada regió al voltant d’un cert nombre limitat d’indústries, les possibles identitats sentimentals del passat dins d’Espanya no faran més que minvar en el futur.

Per tot això, estic convençut, com els deia, que a Catalunya ens cal fer un “canvi de xip”. Ens cal ésser més conscients que ens cal fer –a tots plegats- un canvi de perspectiva. No dic que haguem d’oblidar-nos d’Espanya. El que vull dir és que si volem progressar, si volem continuar essent competitius i si volem continuar tenint una posició al món i a Europa, hem de ser més agosarats i convèncer de que la nostra visió, que va més enllà i supera completament la situació actual,és una posició molt sensata i legítima.

Simplificant una mica, les teories i les praxis polítiques actuals sobre el futur de Catalunya poden classificar-se en dues: D’una banda, existeixen aquelles visions  que sostenen la necessitat d’una recerca constant de noves possibilitats i noves oportunitats. És el model de la construcció permanent de Catalunya. D’altra banda, però, perduren encara aquelles visions que busquen fixar el sistema, definint l’encaix final del país en el marc estatal. És el model de la constricció permanent de Catalunya.

Vivim enmig de grans processos de futur tan incerts com oberts: un món que es globalitza en l’economia, el medi ambient o la seguretat; una Europa en procés de creació política; un model de desenvolupament econòmic en profunda transformació… Amb aquest panorama, a qui li interessa tancar-se portes definint ja el seu punt d’arribada?

Hi ha moltes vies possibles. Només poden descobrir-se les bones mitjançant un projecte de construcció permanent del país (del seu model de governança, de desenvolupament, d’interdependència…).

¿Volem posicionar-nos en el nou context internacional ara que encara està obert? O volem renunciar-hi i deixar que d’altres triïn per nosaltres?

Els posaré un parell d’exemples que sí tenen a veure amb el Departament que dirigeixo: el TGV –és a dir: una infraestructura de primer ordre- i els aeroports –un debat que afecta també a quin model de gestió.

No podem continuar veient el TGV com una simple alternativa al pont aeri. ¿Quin sentit tindria tanta inversió, tanta negociació, tants maldecaps, tants anys

de planificació per a quedar-nos en una política de vol gallinaci?… El Govern de la Generalitat, com he dit, sempre ha vist el TGV des del concepte d’hiperconnectivitat amb Europa, com un instrument que ens ha de permetre -al conjunt del país- participar de la xarxa europea de comunicacions. El canvi de mentalitat que els proposava vol dir no encaparrar-nos excessivament en si el TGV arribarà al 2004 o uns mesos més tard, o sobre si un determinat traçat suposarà tres minuts més de trajecte. Limitar-se a això, fer-ne el centre de debat, és un exemple molt clar d’una visió molt pobre i limitada de Catalunya. El que ens hem de preguntar és si Catalunya vol esdevenir una autèntica plataforma logística i econòmica en el marc de la mediterrània i d’Europa i actuar en conseqüència, costi el que costi.

Segurament el TGV representarà una de les inversions més rendibles que es poden fer, perquè la transformació que suposarà és extraordinària. Representa la incorporació de Catalunya a la xarxa transeuropea que vertebrarà, d’una manera més clara, el territori continental. Cada vegada es generalitzaran més les decisions de localització d’activitats econòmiques a l’existència d’una xarxa de TGV. Tenir el TGV és tenir el futur econòmic i de progrés d’Europa.

Per això, l’interès del Govern de Catalunya ha estat que la xarxa que vertebrarà Europa també vertebri Catalunya. La connexió de Lleida, Tarragona-Reus, el Vallés, Barcelona, Girona i Figueres, és una aposta que va més enllà del traçat d’una via fèrria. Sabem que serà un motor de desenvolupament molt potent.

Un altre gran projecte en marxa és l’ampliació de l’aeroport del Prat de Llobregat. Novament, no es tracta de fer-ne simplement una tercera pista com a resposta a la demanda creixent d’usuaris. Es tracta de canviar el sistema de gestió per aprofitar les sinèrgies i les possibilitats del sistema aeroportuari de Catalunya, amb unes instal·lacions connectades al TGV i amb una localització geoestratègica de Barcelona amb la regió mediterrània occidental i convertir l’aeroport del Prat de Llobregat -amb el suport dels de Girona i Reus-, en un node de grans rutes internacionals i distribuïdor de trànsits regionals. Aquest objectiu és ambiciós però perfectament assequible.

En aquest sentit, voldria recordar que fa anys que des del Govern de la Generalitat plantegem la necessitat d’adoptar un nou sistema de gestió consorciat per a l’aeroport de Barcelona. I voldria recordar, també, que l’octubre passat vaig trametre al ministre Cascos una proposta d’Estatuts del Consorci per a la gestió de l’Aeroport de Barcelona, elaborat pel Departament de Política Territorial i Obres Públiques. És una bona notícia, per tant, que ara els alcaldes metropolitans–una vegada més, però, amb un cert retard i anant una mica a

remolc del Govern- se sumin amb una nova proposta a un dels objectius prioritaris del Govern de la Generalitat i del conjunt de la societat catalana. Des de l’AENA del PSOE fins a la proposta actual que vam conèixer ahir, hi ha hagut una gran evolució, una evolució en positiu. Estic segur que el lideratge, la constància i la coherència del govern de la Generalitat en aquest tema, com ha passat amb d’altres, ha influït notablement en aquest canvi d’estratègia dels socialistes.

En definitiva: nosaltres hem concebut des de sempre l’arribada del TGV, no com una simple alternativa al pont aeri Madrid-Barcelona, sinó com una oportunitat històrica, com una d’aquelles ocasions que només es donen una o dues vegades cada segle. La societat catalana i el govern català n’hem estat conscients. D’aquí la capacitat de tancar files a l’entorn d’una proposta que, finalment, ha permès que el govern de Madrid hagi recapacitat i hagi optat per a reconduir la seva posició en aquest tema, deixant de banda unes posicions inicials gens lògiques més enllà de la pura ortodoxia política del PP a l’hora de dissenyar el futur de l’Estat: cap oportunitat extra per a Catalunya. Que el TGV passi per l’aeroport del Prat no és un “campritx nacionalista”. És una necessitat del conjunt de la societat catalana de cara al futur.

Amb el TGV, tanmateix, caldrà anar encara més enllà. A partir d’ara caldrà impulsar dos TGV, dos eixos molt importants i prioritaris: el que uneix la costa mediterrània –des de València- amb Europa passant per Barcelona (l’eix mediterrani) i, d’altra banda, l’eix que uneix el Mediterrani amb el Cantàbric.

D’altra banda, tendim cap a un marc europeu de competitivitat entre països que comptaran amb uns recursos i una dotació d’infraestructures similars. En aquest escenari, la disposició d’un marc legislatiu adequat d’una banda, i una gestió sabia, intel·ligent i propera, de l’altra, seran dos dels factors capaços d’afegir un valor diferencial al resultat obtingut. És a dir: més enllà de la inversió, el valor diferencial que marcarà els diferents graus de competitivitat real d’unes regions, d’uns països, respecte dels altres serà la capacitat de dotar-se d’un marc legislatiu modern i d’un model de gestió propi, adaptat a la realitat i a les necessitats del país.

D’aquí la importància que, en el debat sobre les infraestructures, a més d’analitzar les nostres necessitats, dediquem part de la nostra atenció a la forma de gestionar-les i de regular-les. El caràcter innovador i imaginatiu en els sistemes de gestió, és un element clau a l’hora de donar vitalitat i força a les instal·lacions, als equipaments i a les infraestructures de les que ens dotem.

En aquest àmbit, s’estan imposant a tota Europa dos conceptes bàsics. En primer lloc, el sistema anomenat de les tres P. És a dir: partenariat públic i

privat. Es tracta d’un sistema en el que es fan evidents els avantatges d’incorporar el sector privat en totes les fases de posada en marxa d’una infraestructura: tant en la construcció i finançament de la mateixa com en la seva posterior gestió i explotació. En aquest nou esquema, les administracions públiques es reserven el paper de planificació i de polítiques de regulació entre territoris i el control de que la producció del servei es faci en termes d’equitat i de competitivitat.

En segon lloc, però no menys important, és el criteri de subsidiarietat. Un criteri que tendeix a apropar la gestió de les infraestructures al territori més proper, sense perdre el nivell d’eficàcia… i no només això sinó guanyant-ne. Una infraestructura gestionada per un organisme llunyà i centralitzat, és una infraestructura que tendeix a plantejaments decimonònics, intervencionistes i es perden, en bona part, possibilitats de dinamisme i d’eficàcia. Les estructures centralitzades tendeixen a ser monopolis i, com a tals, defugen la competència i coarten la creativitat.

Què volem? un model de progrés i de construcció del país adaptat a les noves circumstàncies?, és a dir: un nou model de construcció del país… o un model de constricció que actua com un frè?.

Un cop més, però, la globalització econòmica i la globalització política avancen marcats per ‘tempos’ ben diferents. D’una banda, augmentar l’autogovern de Catalunya sembla, en una Europa econòmicament interdependent, no solament plausible sinó fins i tot recomanable.  D’altra banda, però, el marc jurídic i institucional europeu reforça encara la importància de l’Estat central i obliga a accedir a un major autogovern per la via de la negociació constant amb Madrid.

El nou Estatut ha de ser un instrument que ens permeti aquest canvi de mentalitats i d’actituds que el país necessita fer. Valorem la necessitat d’un nou Estatut com l’eina que ens ha de permetre definir les bases –el poder polític i econòmic, en definitiva- que ens caldrà per afrontar amb èxit els reptes d’un nou context internacional encara molt obert i que ens ha de possibilitar tenir un rol determinat i genuí al sí d’Europa.

Ja sé que els polítics de curta volada critiquen els discursos polítics basats en la reflexió i fins i tot en la crida a la societat civil a assumir uns determinats valors de país. Però precisament ens cal una política en majúscules, que afavoreixi els interessos de la nostra societat i de les nostres empreses. Crec que tots plegats –polítics, empresaris, professionals, intel·lectuals- hem de dedicar temps i interès a posicionar-nos sobre Europa i a imaginar i inventar el paper que hi volem tenir. Convido a la Cambra de Barcelona, per tant, a fer les seves aportacions i a aportar les seves reflexions en un tema vital per al futur de Catalunya.