Discurs del president de la Generalitat amb motiu del dinar del centenari de la Cambra de Comerç de Sant Feliu de Guíxols

query_builder   21 juliol 2005 00:00

event_note Nota de premsa

Discurs del president de la Generalitat amb motiu del dinar del centenari de la Cambra de Comerç de Sant Feliu de Guíxols

21-7-2005

Discurs del president de la Generalitat amb motiu del dinar del centenari de la Cambra de Comerç de Sant Feliu de Guíxols

Avui celebrem el centenari de la Cambra de Comerç de Sant Feliu de Guíxols.

Hi ha moments de la història que queden per sempre. L’any 5, l’any 6, l’any 7 del segle passat, perquè ara recordem que era el segle passat, doncs va ser un moment excepcional en el qual es va crear la nacionalitat catalana i es van fer tantes i tantes coses en aquest país.

La creació de la Cambra de Comerç de Sant Feliu va ser un símbol destacat de la vitalitat d’aquell moment, com  ho hagués pogut ser tantes i tantes coses que van passar en aquell moment. Això va culminar la posada en marxa del tren petit entre Sant Feliu i Girona, el carrilet, i la inauguració del port comercial.

Estic convençut que l’impuls que estem donant a infrastructures fonamentals per les comarques gironines i la costa brava centre com l’aeroport de Girona i el TGV vindrà acompanyat de nous projectes de futur de la Cambra de Comerç de Sant Feliu, que contribuiran sense cap mena de dubte a enfortir l’esperit emprenedor d’aquestes comarques.

La voluntat del president i del Govern que jo presideixo és la d’assolir el màxim consens en totes les coses importants de Catalunya i per començar en l’Estatut, ja hi podeu comptar. I el determini ben decidit del Govern per assumir els seus compromisos en aquest terreny. Jo espero que d’aquí a 25 es pugui dir que fa 25 anys es va fer un gran Estatut.

I aquest gran Estatut no vol dir que l’anterior no ho fos, ho va ser en el seu moment, però en aquest moment ha quedat una mica superat pel pas del temps i per tant n’hem de fer un de nou i posa’t al dia.

Hem passat una primera etapa de democràcia i autonomia recuperades i avui Catalunya dibuixa nous horitzons, amb visió, amb tremp, amb ganes, amb confiança amb ella mateixa i entre aquests projectes i aquests horitzons hi ha evidentment el nou Estatut d’Autonomia i un sistema de finançament més just, més objectiu.

Si ara pregunteu quin és el sistema de finançament us diria que és un conjunt d’un seguit de lleis que són llargues d’explicar i que no es poden resumir en un sol principi. Penso que quan vam dir renda i població, pagar per renda i rebre per població, no sé si era òptim, però tenia l’avantatge que la gent ho podia entendre. I ara si tu preguntes en virtut de què paguem i en virtut de què rebem, ningú ho sabria explicar. I això és dolent per un país, perquè és bo que un país sàpiga com paga i com rep. Si més no perquè la gent estigui amb la tranquil•litat de saber que hi ha una norma, que després es pot discutir perquè aquesta norma és subjectiva.

Us vull reafirmar la meva voluntat d’assolir el màxim consens amb l’obtenció d’un nou Estatut per aquest país i en aquest moment, no dic que l’estatut que tenim no sigui digne del país, ho és, potser no ho és d’aquest moment perquè han passat uns anys.

Reitero la meva confiança en el sentit de responsabilitat de totes les forces polítiques.

Un sentit de responsabilitat que va impregnar tota la trajectòria política d’un guixolenc il•lustre: Josep Irla, president de la Generalitat de Catalunya a l’exili.

Però també vull manifestar la determinació del Govern per assumir els compromisos que hem contret amb els ciutadans d’impulsar una transformació econòmica, social i territorial que converteixi Catalunya en un país a l’alçada de les seves empreses, dels seus territoris i dels seus ciutadans.

A mi si em pregunten quin és l’objectiu que persegueix aquest Govern. L’objectiu no és l’Estatut, l’Estatut és un mitjà. I quan ho dic la gent se sorprèn, per què no havíem quedat que l’Estatut era el més important? Sí que ho és, però per tenir una vida millor. I si no ho fos, no seria tant important.

La raó social, la millora de la qualitat de vida en l’edat difícil de la vida, aquest és el nostre gran objectiu: tenir a Catalunya una de les millors qualitats d’Europa és l’objectiu del Govern i dels partits que li donen suport i diria del conjunt del Parlament.

Per això calen tres polítiques: una de reforma social i ambiental, una política d’infraestructures, sense unes bones carreteres connexions, trens, aeroports, no faríem pas res, i una reforma tecnològica, ja que sense un avenç tecnològic important no s’és ningú en el món obert en el qual vivim ara.  Aquests són els eixos del nostre govern.

I per això cal un Estatut que ens doni els mitjans legals i econòmics per aconseguir aquestes finalitat, insisteixo i no em cansaré de repetir-ho, no és un fi en sí mateix, és un mitjà per aconseguir els objectius que aquest país s’ha formulat.

L’objectiu en sí mateix no és una llei, no és un paper escrit, és una via social, és un país, un territori, una gent, uns municipis, unes cambres de comerç, unes empreses, uns sindicats que se sentin a gust.

L’essencial és les polítiques que estem fent i que l’Estatut potenciarà amb més llibertat de maniobra i amb més recursos. Jo, deixeu-m’ho dir, hi ha tres etapes de la vida que jo crec que són essencials per a la nostra qualitat de vida: la infància, la joventut i la tercera edat.

Jo estic obsessionat amb que l’Estatut, tota la política que fem ho és per ajudar a aquestes tres etapes de la vida o si no, no serveix per a res. De zero a tres vol dir ensenyament infantil fins els sis anys, vol dir fer una inversió, que ara estem fent, mai vista en llars d’infants, per arribar a les 30.000 places, la joventut amb dues subetapes de 14 a 16 i des de l’acabament de l’ensenyament secundari i la universitat fins a l’obtenció d’una feina estable, són els dos moments en què no queda clar... Dels 14 als 16 hi ha molts nanos que estan fent el batxillerat i no saben ben be perquè servirà, no ho tenen clar. Van a l’escola, però no hi són, no hi tenen el cap posat i això ho hem de poder resoldre. De 14 a 16 es produeix una desmotivació considerable en un sector de la població escolaritzada que no troba sentit en l’ensenyament que rep i els joves a partir dels 18 no troben un mercat estable com abans. Nosaltres quan acabàvem cobràvem molt poc però entràvem i sabíem que sempre aniríem pujant, ara no. Ara els costa més d’entrar i quan entren ningú els garanteix que no sortiran.

Estem treballant a fons en aquests temes que he dit.

I per fi la tercera edat, que comença molt abans perquè hi ha moltes empreses que pleguen perquè la mundialització vol dir que empreses d’aquí que semblaven indiscutibles marxen ràpidament i gent que es troba als 55 anys o fins i tot abans que ja han plegat, per dir-ho alguna forma. I vet aquí que són gent que tenen capacitat que tenen i energies per treballar i en canvi el sistema no els dona solució.

I d’altra banda, les jubilacions anticipades que van en el mateix sentit. Però la gent viu molts més anys amb la qual cosa la vellesa comença abans i acaba després i ara ja no és senzillament una etapa terminal de la vida, una etapa llarguíssima quasi tant llarga o més llarga que la joventut, i més plena de possibilitats de vegades, perquè l’esperança de vida s’ha allargat i, per tant, en aquest sector de la població li hem de donar una perspectiva a llarg termini d’una manera imperiosa.

Perquè tots aquests processos de caire social trobin pautes de solució raonables i justes crec que és indispensable que els altres dos temes prioritaris que són les infraestructures que he dit, les infraestructures i la tecnologia, estiguin a l’alçada i no ho estan. No cal que us ho digui aquí perquè falten carreteres, falten connexions. No dic que s’hagi de tornar a fer el mateix que hi havia abans. El que dic és que s’han de trobar solucions pels problemes que tenim ara.

D’aquí la importància d’una política econòmica, comercial, industrial i agrària amb objectius clars i d’una filosofia ambiental a l’alçada d’una consciència creixent que hi ha de la importància de no espatllar el medi per obtenir uns objectius que finalment seriem traïts pels medis que hauríem utilitzat.

La manca de recursos econòmics i el retard en la tecnologia i la innovació jo crec que són imperdonables. La manca de talla o tamany de determinades empreses en sectors amb un grau de concentració elevat també. Això és una altra qüestió que afecta a les cambres de comerç amb tota evidencia i a la vida econòmica, però no al conjunt de la societat. I després hi ha la deslocalització; la deslocalització planificada amb manteniment de seus centrals i amb capacitats de decisió i segments avançats del procés productiu com ara la recerca i la innovació pot ser la millor via i facilitar la reducció de la immigració i a l’hora el manteniment de la competitivitat.

M’explico: moltes vegades la marxa d’empreses cap a fora, si es fa ben feta, és la millor de les vies perquè difícilment competirem amb un Marroc, amb una Algèria, amb uns altres països que estan relativament a prop amb sous més baixos i que poden fer una part del procés productiu que estem fent des d’aquí i tanmateix hauríem de mantenir les seus centrals i la innovació i segurament els processos més complexes en el procés productiu.

No és necessàriament que un fabricant de productes de consum massiu instal•li part de les seves activitats en països de ma d’obra abundant i més barata. Moltes vegades hi ha problemes amb la legislació local dels països de destí, per manca de lleis efectives, per la protecció de la propietat intel•lectual. Sobre això hi estem treballant, però ja hem obtingut en aquest camp, un major rigor.

Un altre tema es la manca fins ara d’un planejament seriós de les comunicacions. En el conjunt d’Espanya, no de caràcter radial ens ha perjudicat molt. La idea de veure Espanya com una cosa que neix amb un centre i que s’estén per tota la geografia de la península sobre la base de comunicacions exclusivament radials, és un error immens. Quan va venir el Banc Mundial, l’any 1960, ja va dir que els dues coses més importants que havia de fer Espanya era l’autovia de Bilbao i la de la Jonquera a Múrcia i van encertar i cap d’aquestes sortia del centre del país sinó que agafen el país tal com era.

En aquest sentit crec que en els darrers 25 anys ha faltat ambició. Afortunadament el nou Govern espanyol veu les coses d’una manera distinta a la tradicional, ja heu vist aquests plànols que han fet, encara insuficients, que consti, de quines han de ser les noves vies importants de l’Estat espanyol, però ja no totes són partint de Madrid.

Creiem que les coses estan canviant, però falta encara distribuir més i millor el poder i els recursos concentrats per les autoritats estatals en alguns casos, com és d’AENA. S’hauria de tenir també una mentalitat no radial en el cas de les comunicacions aèries.

Altres infraestructures abandonades tenen a veure amb la seguretat, amb la justícia, com és el cas de les presons. A Catalunya tenim 5.000 places de presoners i 8.000 presos. Aquest sistema no pot funcionar bé. Finalment tenim un conseller de Justícia que s’ha posa al cap fer cinc noves presons, que ho està negociant amb tots els territoris on han d’anar a parar i que està aconseguint que els municipis de destí no pensin que allò és una maledicció sinó una gran infraestructura que fins i tot els pot aportar un gran benefici encara que tinguin mala imatge. S’ha d’acabar amb aquesta idea que les infraestructures necessàries pel país són coses que tenen mala imatge. Tenen bona imatge pel conjunt del país i en tot cas els llocs on s’han de posar hi ha d’haver la compensació suficient.

En seguretat estem iniciant el desplegament a la capital i al conjunt del país i complirem l’objectiu de desplegament total dels Mossos l’any 2008 i, per tant, fixeu-vos, crec que el que s’ha fet de be i s’ha fet molt bé en els primers 25 anys d’afirmació nacional, del primer estatut, de respecte pel país, de sentit de país, de guany en el concepte de Catalunya com a nació...

Perquè diem nació ara a l’Estatut? Us ho vull explicar en un minut. Per una raó, perquè quan tot va començar, va començar molt bé. Va haver-hi una Constitució molt intel•ligent que va dir nacionalitats i regions. Hi havia un dualisme dintre de la Constitució. I després hi havia una transitòria que deixava clar que aquestes nacionalitats eren les que havien plebiscitat estatuts anteriorment: Catalunya, Galícia i Euskadi. Vet aquí que després, i no dic que estigui malament sinó que va crear confusió, hi ha altre autonomies que també se n’han dit de nacionalitats, i potser tenen tota la raó per fer-ho. Què passa ara? Que hem de restituir aquell interessant dualisme de la constitució espanyola que deia nacionalitats i regions, però que ja no pot ser amb el mateix nom. Per tant, nosaltres ens hem de dir nació o comunitat nacional com ha dit el president del Consell d’Estat.

No es tracta de ser independentistes, es tracta de ser responsable i reconèixer les diferències que hi ha en aquest país, com a riquesa, no només com un problema o una pedra a la sabata.

A Catalunya, doncs, estem encantats de saber que Espanya poc a poc va reconeixent que la nostra singularitat no és un problema sinó una riquesa. Sabem que hi ha gent que no ho admetrà mai, però això no ens aturarà, perquè sabem que hi ha molta més gent i més intel•ligent que sí que ho acceptarà.

Moltes gràcies a tots.