27-3-2006

Conferència del president de la Generalitat, Pasqual Maragall, sobre “Girona i el futur de Catalunya”

Els agraeixo molt sincerament que m’hagin donat l’oportunitat de parlar, novament, a Tribuna Girona. A mig gener vaig tenir l’oportunitat de fer una estada de tres dies com aquesta a Lleida.

A Lleida vaig centrar la meva intervenció  a parlar de l’any 2006 com l’any dels fets. 

Vaig parlar de transparència i bon govern, vaig parlar d’infrastructures, vaig explicar l’estratègia econòmica del govern i de què vol dir el 2006 ser una nació socialment avançada. Vaig fer també una referència a la necessitat d’entendre que moltes de les qüestions que Catalunya planteja com a nació en el marc d’una Espanya plural, no són altra cosa que la realització d’un vell somni que va tenir el seu moment d’esclat esplendorós ara fa cent anys. Hem trigat 100 anys a tocar amb els dits allò que havíem somiat. Ja m’ho han sentit dir, en altres ocasions: La Catalunya de 1906 va poder manifestar tot el seu potencial creatiu, després d’haver viscut un període de retrobament identitari previ.

Vaig fer una referència obligada a l’estat de la qüestió de l’Estatut. La vaig fer al començament. Avui la faré, si m’ho permeten, al final de la meva intervenció. Però vegem primer quin és el pols vital general del nostre país.

Catalunya, avui, és un país de 7 milions de ciutadans, que viu una situació de bona salut econòmica, social i de benestar.  D’aquests 7 milions, un 12,6 % són homes i dones vinguts de països extracomunitaris.  Aquesta qüestió s’ha convertit  en una de les assignatures més complexes i difícils per a les administracions i per al conjunt de la societat europea en general.  Abordar adequadament aquest repteés una de les claus de volta del futur del nostre país. 

No en va ha marcat l’agenda de la cimera comunitària d’aquest cap de setmana passat. Jo sóc optimista de mena, ja ho saben. Però en aquest cas crec que les actuacions que estem duent a terme fan que el meu optimisme tingui la raó de ser, però no vull amagar que aquesta és una qüestió que no és gens senzilla, s’ha de mirar a la cara.

Catalunya té una economia que recupera el ritme, que iguala el creixement espanyol, se situa en el 3,3 %,  i supera de molt el creixement europeu. Alhora que creix i prospera, Catalunya és un país que progressa social i nacionalment.

L’Acord del Tinell que va propiciar el govern que avui té Catalunya s’està acomplint. I es compleix a satisfacció. Els posaré uns quants exemples que il•lustren, molt sintèticament, el grau d’acompliment del nostre programa. Avui estem invertint el doble per habitant que l’any 2003. En dos cursos s’han posat en funcionament 120 nous centres escolars i 1000 aules d’acollida, de les quals 130 a Girona. Estem donant resposta a l’impacte del creixement demogràfic en el sistema educatiu. Dimarts passat mateix, el Govern va aprovar la construcció de nous CEIPs a Figueres, l’Escala o Banyoles. També vam dir que volíem aprovar l’assignatura pendent de l’oferta pública de llars d’infants de qualitat i estem acordant amb els ajuntaments la creació de 30.000 noves places.  120 places a Girona capital i 750 al Gironès, en el període 2004-2008.

Hem estès un programa de diagnòstic ràpid del càncer a tots els hospitals de la Xarxa Hospitalària Pública. Però aquesta innovació ve acompanyada d’un ambiciós programa d’inversions: el nou Trueta en serà la millor mostra a les comarques gironines. I estem ampliant la xarxa de Centres d’Assistència Primària: per exemple, amb l’ampliació del CAP de Can Gibert del Pla. També vam dir que volíem universalitzar els serveis d’atenció a les persones dependents i tal com ha fet el Govern d’Espanya, ja hem presentat al Parlament la nova Llei de Serveis Socials.

Ens proposàvem donar resposta a les dificultats d’emancipació dels joves i ja hem començat a construir més de 13.000 nous habitatges de protecció oficial.  Hem posat en marxa 117 projectes juntament amb els governs locals per avançar en el camí de la proximitat.

Seguretat ciutadana:  avui els mossos d’esquadra ja donen servei a dues terceres parts de la població.

Estem complint amb l’objectiu de doblar el pressupost de Cultura en una legislatura.

Ens proposàvem un reconeixement simbòlic i efectiu de Catalunya en el marc de l’Espanya plural i el Govern Zapatero ha estat pròdig amb gestos i realitats: reconeixement del Català a Europa, Papers de la Dignitat, trasllat de la CMT a Barcelona, etc.

M’aturo aquí, però podria seguir enumerant i explicant l’abast de l’acció que estem duent a terme. És una obra de govern que suposa avenços incontestables en l’àmbit institucional, econòmic, territorial i, sobretot avenços significatius en les polítiques per a les persones.

Però avui voldria mirar una mica més lluny: Catalunya ha experimentat els darrers anys una evolució clau pel seu futur en el marc d’una Espanya plural i d’una Europa ampliada que busca el seu futur col•lectiu.

Des de fa uns anys el ritme s’accelera, la nova economia imposa noves regles i ens obliga a adquirir nous compromisos i noves obligacions. El progrés material i humà dels catalans i les catalanes, la cohesió social i el futur del país com a societat oberta, depenen de què entre tots trobem la manera de mantenir el vincle entre educació, treball, cultura i civisme.

Pel nostre nivell de vida i de convivència és important que el sistema educatiu sigui potent, tingui les eines i els recursos adequats i ajudi a la reducció de les desigualtats. Alhora, la cohesió social només és possible si Catalunya és una societat d’oportunitats. Si som capaços d’aprofitar el talent, el coneixement i les habilitats de la ciutadania convidant a una acció responsable que confiï en la iniciativa de l’individu per obrir nous camins de progrés, el país anirà endavant. Però per aconseguir-ho, hem de trobar un nou equilibri. Assegurar a tots els ciutadans uns serveis públics de qualitat. I a la vegada oferir més incentius perquè les persones i les empreses que assumeixen riscos puguin veure premiats el seu esforç i la seva capacitat.

Per això hem d’obrir un cercle de progrés que asseguri el nostre dinamisme econòmic i la cohesió social. Tinguem-ho clar: si obrim aquest “cercle de progrés” en els dos vectors que assenyalo, ens en sortirem. Si no, patirem.  Serà un país malhumorat perquè estaria per sota del que hauria d’estar.

Voldria centrar la seva atenció en 3 polítiques que marcaran la diferència en aquesta direcció: La llei de barris, el Pacte Nacional d’Educació i l’Acord Estratègic de l’economia.

Cadascuna d’aquestes polítiques per sí sola justificaria un govern.

Totes tres responen a una nova manera d’entendre l’acció política per part del govern que va néixer a finals del 2003: visió estratègica i màxim diàleg. Responien, també, a tres qüestions que durant la legislatura 1999-2003 havien constituït els principals retrets a l’anterior govern: Catalunya perdia competitivitat, el govern de Catalunya no abordava d’arrel la degradació progressiva –a nivell urbà i social- de molts barris i àrees urbanes en situació de risc i no s’afrontaven els principals reptes que ja tenia plantejats el sistema educatiu.

Hem de ser capaços de recuperar el temps perdut i de gestionar el present i també de preparar el futur.

1. LLEI DE BARRIS

La concentració de les problemàtiques socials més importants que ens afecten en alguns barris de Catalunya comporta un conjunt de riscos que cal conjurar. Per revertir aquests processos el Govern va impulsar de forma prioritària la Llei de Barris: és una llei que fa efectiva la col•laboració entre la Generalitat i els ajuntaments, per estendre el dret de tothom a gaudir d’un entorn digne i segur que afavoreixi el progrés personal i la cohesió social. El primer any vàrem finançar 13 projectes de regeneració urbana i el segon, 17. Amb 400 M€ d’inversió en total. Ara hem obert una tercera convocatòria per superar als 40 municipis. I creiem que podrem tancar la legislatura amb quatre convocatòries realitzades i 800 M€ d’inversió a 60 barris.

Una bona part del futur de Catalunya es juga en aquest àmbit. A les escoles i als centres de salut, a barris com Salt-Setanta o Santa Eugènia-Can Gibert del Pla d’aquí de Girona. Figueres (Marca de l’Ham), i els nuclis antics de Ripoll i Olot, també s’han acollit als beneficis de la Llei de Barris.

No ens podem permetre ignorar les dificultats que el creixement demogràfic planteja a les escoles, els centres de salut i els barris.

Presentar la immigració només com a perill i problema no serveix per res.

Ho fan els qui tenen menys interès per ordenar el creixement de les nostres viles i ciutats i menys confiança en la nostra capacitat per afrontar-lo. Perquè el que cal és redoblar el tremp de la ciutadania: Aconseguir el suport dels veïns, les associacions de botiguers i comerciants o les associacions de pares i mares de les escoles de cada municipi;  vincular aquest suport a una clara aposta per la convivencia, i treballar conjuntament, governs i ciutadania, per millorar els serveis públics i generar oportunitats d’ocupació i activitat econòmica.

2. PACTE NACIONAL PER A L’EDUCACIÓ

 No em cansaré de dir-ho: un país val el que val la seva educació.

L’educació ha de ser el referent del país, el que assenyali el seu nivell i la seva ambició social i econòmica. El Pacte Nacional per a l’Educació situa, per primera vegada, l’educació com una prioritat compartida pel conjunt de la societat catalana. I ho fa donant respostes estratègiques a les qüestions de fons: A la necessitat d’un professorat qualificat i reconegut en la seva professió docent, d’una xarxa integrada de centres educatius finançats amb fons públics, d’uns serveis educatius més propers a les necessitats de les famílies, d’uns centres educatius més autònoms i d’una política de proximitat en la gestió dels recursos,  amb plena corresponsabilitat dels ajuntaments amb l’administració educativa.

El Pacte té tres objectius molt clars: disminuir substancialment el fracàs escolar, integrar tots els alumnes nouvinguts i donar un salt cap a l’excel•lència  educativa. I compta amb la disposició dels agents socials i educatius a assumir les responsabilitats que els hi pertoquen. Per això serà la guia de referència permanent per la política educativa del Govern.

Els països amb sistemes educatius eficaços com Finlàndia tenen lleis i marcs de corresponsabilitat estables. Perquè el fet educatiu transcendeix les fronteres de l’escola i al mateix temps l’escola és concebuda com una institució social. Per això, amb el Pacte Nacional, l’Educació a Catalunya agafa la direcció correcta.

Tanmateix, el Pacte no ens fa oblidar altres qüestions educatives. Especialment aquelles que es troben en el nexe d’unió entre l’educació, l’empresa i el territori, que,  ja saben que és la meva obsessió, és un dels àmbits d’actuació prioritaris de l’Acord Estratègic de l’Economia, que el Govern de la Generalitat, les patronals i els sindicats van signar fa poc més d’un any. I aquí vaig a la tercera iniciativa a què em volia referir (i que fou la primera per ordre cronològic).

3. L’ACORD ESTRATÈGIC PER A LA INTERNACIONALITZACIÓ DE L’ECONOMIA

No m’entretindré ara a relatar la pressió i l’estat de preocupació respecte de la situació de la nostra economia a finals del 2003. Les notícies de les deslocalitzacions semblaven el pa nostre de cada dia. Calia reaccionar. Ho vam fer i vam començar a treballar per arribar a l’Acord que signàrem un any després.

En l’Acord Estratègic hem assumit, també, compromisos educatius rellevants per incrementar la taxa d’escolarització a la secundària postobligatòria, per potenciar els centres de formació professional de referència i per endegar una formació al llarg de la vida realment efectiva.

Però l’abast de l’Acord va més enllà de l’àmbit educatiu perquè és fruit d’un diagnòstic compartit dels grans reptes de l’economia catalana. I mostra el camí per gestionar la transformació cap a un teixit productiu més avançat i una indústria més forta: Per això entre 2005 i 2006 hi estem invertint més de 2.500 M€. I també estem millorant, en col•laboració amb el Govern central, les infraestructures físiques i tecnològiques amb l’aprovació del Pla de l’Energia, la dotació de sòl industrial, l’impuls de les obres del Tren d’Alta Velocitat, la consolidació de l’Aeroport de Girona, la reforma de la Nacional II, el desdoblament de l’Eix Vic-Ripoll, que va sortir a licitació la setmana passada, per valor de 270 M €.  Aquesta setmana sortirà a licitació el darrer tram de l’autovia Figueres-Roses, ja saben que està molt avançat l’inici d’obres de la C-31 Palamós-Palafrugell i que és a punt d’iniciar-se el tram Maçanet-Santa Cristina d’Aro de l’autovia C-31. Prendrem les decisions pertinents per resoldre els accessos de Blanes, Lloret i Tossa des de la C-32 i Nacional 2.

Però tant important com aquests eixos, el nostre Govern ha endegat un programa de senyalització, millora de ferms i modificació de la xarxa comarcal que té a la demarcació de Girona un abast sense precedents. Tot això d’acord amb els criteris de les directrius de mobilitat, com és el cas de la creació del Consorci del Transport Públic de Girona. I en el marc del Pla Director de l’Empordà, el Pla Director Urbanístic del sistema costaner i el Pla Territorial dels Pirineus i l’Aran (aquest darrer s’aprovarà inicialment aquesta setmana) o l’impuls de 6 centres tecnològics entre els que hi ha el Centre Tecnològic en Noves Tecnologies i Processos de l’Alimentació a Monells, en són bons exemples.

No els amagaré que tenim l’important repte de millorar la productivitat. No anem be, no els amagaré que hem crescut més en braços que en eficiència. Però guanyem 20.000 empreses cada any, estem mantenint l’ocupació industrial, creem ocupació en altres sectors, el pes econòmic de Catalunya a Espanya és creixent i estem arrossegant altres regions espanyoles i franceses per construir una Euroregió potent.

Si fem les coses ben fetes, i les estem fent bé, podem encarar el futur amb optimisme.

En resum:  El civisme i la convivència són la premissa del progrés. (Llei de Barris) L’educació constitueix la frontissa entre les polítiques més orientades a la competitivitat i les polítiques més centrades en l’equitat. (Pacte Nacional per a l’Educació). I disposar una bona política econòmica és clau per generar noves oportunitats individuals i col•lectives. (Acord per a la internacionalització de l’Economia). Cap de les tres iniciatives són un fi per elles mateixes, però són punts de partida sòlids.

I, com ja he dit, reflecteixen una nova manera de governar, amb la complicitat de tots els agents implicats. Justament per això aquestes 3 línies de treball assenyalen un horitzó de canvi positiu.

I vaig acabant. Els parlaré ara un moment de l’Estatut.

Amb el nou Estatut tenim l’oportunitat de fer un pas endavant molt important en el sentit indicat. Amb l’Estatut també estem recuperant el temps perdut i construint futur alhora. Aquest era un compromís dels partits que van formar el nou govern i en el que finalment hi van participar aquells que fins fa dos anys no en volien ni sentir a parlar. Aquesta mateixa setmana s’aprovarà al Congrés dels Diputats. Després vindrà el tràmit del Senat.  Estem, pràcticament, davant el text definitiu. Serà la proposta que explicarem als ciutadans de Catalunya durant el proper referèndum.

Serà el poble de Catalunya que el sancionarà i li donarà tota la seva força i legitimitat.

Vaig dir, a la reunió de Miravet de novembre  de 2004, que caldria que les forces polítiques fessin, al final de procés, balanç de pèrdues i guanys en relació amb el que l’Estatut de 1979 diu i el que dirà l’Estatut del 2006. I ho farem. El balanç serà enormement positiu. El camí ha estat complicat. Més del que alguns hauríem volgut?  Potser sí. Però no gaire més del que era imaginable, ben mirat.

El cert és que també  ha estat molt enriquidor. Ens coneixem millor com a país. Per tant, vull començar aquesta reflexió d’avui sobre l’Estatut afirmant, amb tota rotunditat, que donaré per ben invertits tots els esforços, tots els sacrificis, totes les renúncies dels uns i dels altres, si el procés acaba com avui sabem que acabarà, és a dir, bé. Molt bé.

Per a mi, les incidències del trajecte seran pura anècdota quan arribem a port. Perquè cap gran viatge és exempt d’obstacles i de problemes.

Arribats a port la fatiga del viatge ha de deixar pas a una satisfacció creixent pel valor del conjunt del que s’ha aconseguit.  Cap aquí és cap on hem d’anar.

Fóra un error greu que, després de tant de treball, de tant de soroll en contra del que preteníem, ara que Catalunya ha assolit l’objectiu de tenir un gran Estatut, ens deixéssim dominar per aquella sensació una mica fatalista de sentir goig sense tenir alegria.

Comencem a celebrar victòries. El que hem aconseguit i el que això significa, ha de ser motiu de satisfacció, d’orgull legítim i d’alegria.  És el resultat d’un pacte entre Catalunya i Espanya. És la foto final de la negociació. És la millor fotografia que mai hem tingut dels pactes amb Espanya.

Fa 100 anys ho van somiar, 30 anys més tard ho vam tocar de dits però no va durar. Del 36 al 76 dictadura. Al 79 Estatut i al 81 cop d’estat i desprès treball i silenci sobre l’Estatut fins fa 2 anys.

La campanya del referèndum servirà per fer veure ben clar: què teníem en vigor fins ara i què tindrem a partir d’ara; com se’ns reconeixia fins avui i com se’ns reconeixerà a partir de demà; les competències de l’Estatut del 79 i les del 2006; la garantia –el blindatge- d’aquelles competències fa 27 anys i la que tindran les competències del nou Estatut, la garantia serà millor ara; la claredat de les relacions bilaterals aleshores i la d’ara; les claus del finançament que teníem i quines són les que ara tindrem: serveis iguals per a esforç fiscal relatiu similar, fórmula Castells; l’ordre no es toca; inversions de l’estat: increment del 50% del percentatge. L’estat invertia el 12% i hem arribat a l’acord que sigui el 18,5%

Aquest és l’exercici que hem de fer una i altra vegada, i tants cops com faci falta, per explicar a la ciutadania de Catalunya què i perquè hem fet el que hem fet en relació amb la nostra llei principal,  l’Estatut. 

I ho hem de fer per convèncer la ciutadania de la importància de disposar d’un nou Estatut, sancionat amb el vigor que li donarà tenir el més ampli suport popular.

Aquest és un exercici que han de fer, per començar, totes les forces polítiques que hi han treballat. Pensar que el poc que ens queda pendent és motiu per invalidar el molt que hem guanyat em semblaria un error de càlcul, sobretot per aquells que volen anar més lluny.

La setmana passada vaig afirmar que el procés de l’Estatut havia arribat on podia arribar. Que  és molt. I ens n’hem de sentir orgullosos. Perquè, vegem, algú pot pensar, garantir que hi haurà una conjuntura més favorable que la que hem tingut, em refereixo a la relació Catalunya-Espanya?  A mi em costa d’imaginar-la.

Algú pot pensar que si hagués estat possible no s’hauria anat més lluny del que s’ha anat? Jo crec que no.

I, en qualsevol cas, si algun dia es donessin unes condicions adequades per millorar el que ara hem aconseguit, què impedirà, si hi ha majoria per fer-ho de plantejar-ho, negociar-ho i aconseguir-ho, si ja ho hem fet un cop?

El que està clar és que per primera vegada s’ha reconegut la nostra personalitat nacional, com a nació. És a dir, se’ns ha reconegut el dret a afirmar, en el nostre Parlament -que és on rau la sobirania del poble de Catalunya- que som una nació.  Això és extraordinari a Espanya.

S’han reconegut els drets històrics de Catalunya en alguns terrenys essencials. Això també és extraordinari perquè permet enllaçar la construcció del futur –la clau del nou Estatut-  amb algunes peces que són al fonament del nostre sistema de Govern i  de la nostra cultura.

Tanmateix, us haig de dir, aquí, que l’altre dia, a l’Ateneu barcelonès, em va cridar molt l’atenció una afirmació del professor Manuel Castells. Cito: “L’esplendor del passat no és cap garantia d’un futur esplendorós”.

Per què ho dic, això? Doncs perquè crec que el que realment serà històric de l’estatut del 2006 serà el reconeixement de Catalunya com a nació.

Però, tant o més, ho seran el conjunt de drets i deures que reconeix a la ciutadania, el conjunt de drets i deures que reconeix en relació amb la igualtat de les llengües catalana i castellana, el conjunt de competències que reconeix que la Generalitat té en exclusiva o que comparteix amb el govern d’Espanya, el nou sistema de finançament, amb una major i molt superior capacitat normativa, amb la creació de l’agència tributària,  etc. Tots aquests seran els drets històrics de la Catalunya del futur.  I això sí que és transcendental.

Però és que un procés d’aquestes característiques no tenia antecedent al nostre país. És la primera vegada que es reforma un Estatut en profunditat.

Fins ara només s’havien proposat eines d’autogovern després de períodes convulsos o dictatorials. Ara s’ha exercit un dret democràtic en condicions democràtiques. La reforma dels estatuts és una gran expressió de maduresa del sistema institucional espanyol.

És cert que la dilació i les dificultats i fins i tot les tensions que s’han viscut al llarg d’aquests mesos han causat cansament en la ciutadania. I això comporta un cert risc de desafecció, de desinterès de cara al moment realment crucial que és el de la ratificació popular del que hem aconseguit. És el que cal combatre.

Serà fàcil. Perquè estic convençut que la gent vol que s’acabi el procés de l’Estatut. Però la ciutadania de Catalunya vol que s’acabi bé. La gent té ganes que hi hagi Estatut. I és responsabilitat nostra que vegi que l’esforç acaba i que acaba molt bé per al futur de Catalunya.

I que acaba bé també per al futur d’Espanya.  No seré pas jo qui vulgui establir paral•lelismes entre el nostre procés i el que es pot haver iniciat al País Basc a partir de  l’anunci d’un alto el foc permanent per part d’Eta. Aquest és un moment que no tornarà fàcilment.

Però sí que és cert que la resolució satisfactòria de la demanda de major autogovern per a Catalunya i l’inici del llarg camí que pot dur la pau a Euskadi i a tota Espanya suposaran un canvi qualitatiu proverbial en l’estat democràtic, Amb el nou Estatut tenim l’oportunitat de fer un pas endavant molt important en aquest sentit.

el nostre país haurà estat, al capdavall, pioner en l’evolució del model territorial espanyol.

Com ho havia estat en altres moments de la història contemporània del nostre país.

Moltes gràcies,