Interior

Conferència del conseller Felip Puig en el fòrum de debat Barcelona Tribuna

query_builder   16 abril 2012 17:06

event_note Nota de premsa

Conferència del conseller Felip Puig en el fòrum de debat Barcelona Tribuna

Foto
 
L'abast del concepte de seguretat. El seu rol en les llibertats, en el benestar i en la prosperitat.

En el món actual, no es pot donar per garantida la seguretat. Només n'hi ha quan es fan esforços perquè n'hi hagi. En el món futur, aquesta necessitat d'esforçar-se per a garantir un mínim de seguretat encara serà més exigent per un motiu ben clar: les fonts d'inseguretat es multipliquen i augmenten el seu risc.

La seguretat no és una aspiració gratuïta d'una societat acomodada sinó un requisit imprescindible com a mínim per a tres ambicions fonamentals:
 
  • El respecte dels drets humans i l'exercici de les llibertats.
  • El funcionament democràtic de les institucions.
  • La creació de condicions de prosperitat i cohesió.
 
Si reunim aquests dos components –que la seguretat no apareix per si sola i que, sense seguretat, pateixen els drets, la democràcia i la prosperitat–, s'explica que un govern com el de la Generalitat vulgui tenir un model propi de seguretat. De fet, sense model de seguretat no pot haver-hi un projecte nacional sòlid.
 
Per a emmarcar la política de seguretat, hem de tenir presents alguns elements importants:
  • La seguretat té múltiples fronts i els hem de contemplar tots. En essència, els podem dividir en dos grups: les amenaces per l’acció d’altres persones –la delinqüència de tota mena– i les amenaces per factors imprevistos –els accidents– o fora del nostre control –els desastres naturals. Cadascun d’aquests fronts necessita mesures preventives i reactives específics, professionals preparats adequadament per a les diverses situacions, recursos materials i organitzatius diferents... però som conscients que només podem parlar de seguretat si som capaços d’abordar satisfactòriament tots ells.

 

  • La percepció de la seguretat és, en cert sentit, tan important com la seguretat en ella mateixa. Sovint no hi ha concordança entre les estadístiques d’inseguretat i les enquestes sobre la sensació d’inseguretat. No en tenim prou a dir que no concorden. L’objectiu no és només que la gent estigui segura sinó també que se’n senti. Per això, caldrà impulsar les accions necessàries, en coordinació i en col·laboració amb els responsables judicials i penitenciaris, que són actors clau en aquest aspecte.

 

  • Hem de prendre consciència de nous reptes i noves amenaces. N’hi ha unes que sorgeixen de la globalització del crim (des del narcotràfic i les màfies internacionals al terrorisme). N’hi ha unes altres que deriven de canvis tecnològics (per exemple, la ciberdelinqüència o el mer cibervandalisme). També d’alteracions ambientals com el canvi climàtic, que alteren els patrons coneguts –quant a freqüència i intensitat– de fenòmens com inundacions, nevades, incendis forestals... Volem estar permanentment amatents a aquests fenòmens, per tal de preparar-nos i mirar d’anticipar-nos-hi en la mesura que sigui possible.
 
  • Tanta importància té l’actuació sobre les situacions d’inseguretat com sobre les condicions que generen situacions d’inseguretat. En la primera –l’actuació sobre les situacions d’inseguretat–, la responsabilitat recau en el Departament d’Interior i en les àrees equivalents d’aquells municipis que compten amb serveis propis en aquesta matèria. En la segona –l’actuació sobre les condicions que generen situacions d’inseguretat–, la capacitat d’acció correspon, en general, a altres àrees de govern (polítiques socials, polítiques educatives, polítiques urbanístiques, polítiques ambientals...).

 

  • La seguretat constitueix, a la pràctica, un nou pilar de l'estat del benestar. I això implica que n'hi hagi una demanda creixent i que s'esperi, a més, que les administracions la garanteixin.
 
 
Els principis bàsics: La coresponsabilitat. La prevenció ponderada. La capacitat de resposta. La resiliència. La cooperació (institucional i publicoprivada).
 
La nostra visió de la seguretat es basa, en primer lloc, en la coresponsabilitat. No podem esperar que tot ho posin els poders públics. Els ciutadans i les empreses també són responsables de la seva seguretat i han de posar de la seva part. I, quan ho fan, no s'ha de veure com si estiguessin cobrint un dèficit de l'administració, que no arriba a complir amb les seves obligacions. Això pot passar de vegades, esclar, però aquí ens referim al concepte: també els particulars han de fer un esforç, sempre en el terreny de la prevenció, per a garantir la pròpia seguretat. En aquest sentit, a més dels professionals de la seguretat, la seguretat a Catalunya ha de recolzar també en:
 
  • La ciutadania, que ha d'estar sensibilitzada i preparada per a actuar de manera correcta i solidària per a facilitar la seguretat pròpia i la dels altres.
  • Les empreses, que tenen una responsabilitat doble: en la prevenció i en la formació del seu personal.
  • Els mitjans de comunicació, que exerceixen una funció clau com a mitjans d'interrelació amb la gent en situacions crítiques.
El segon punt clau de la nostra visió de la seguretat és que l'hem d'abordar en el seu cicle complet, és a dir, la prevenció, la reacció i la recuperació. De totes tres fases, en podríem parlar extensament, però només un apunt de cadascuna:
 
  • La prevenció ha de ser ponderada. De vegades, les exigències per a prevenir determinades situacions amb una baixa probabilitat que s'esdevinguin són tan elevades que fan inassumibles i irraonables els costos. L'opció és fer-ho o no fer-ho, però, si optem per fer-ho, hem d'acceptar que té un risc inherent que només podem minimitzar fins a cert punt. Les societats modernes han de deixar d'obsessionar-se per la falsa idea del risc zero i aprendre a gestionar el risc.

 

  • La capacitat de reacció ha de ser suficient, però al mateix temps la nostra societat ha d'entendre que, en situacions excepcionals, no es pot esperar que tot funcioni amb normalitat. En aquest sentit, una societat que ha interioritzat la seguretat adopta, en aquestes circumstàncies, una actitud més pacient i, sobretot, més col·laboradora. Això és tan vàlid quan parlem de la gestió d'emergències (nevades, incendis forestals...) com quan parlem de seguretat pública. Si es produeixen aldarulls greus al centre de Barcelona, la col·laboració consisteix a apartar-se'n, passar per un altre lloc i no parar-se a fer el badoc dificultant i generant un risc addicional als agents de policia que miren de posar-hi fi.

 

  • La recuperació s'ha d'abordar en dos aspectes complementaris. Un de més material, que és la reconstrucció física d'allò que s'ha malmès. I un de més immaterial, que és el foment de la resiliència, és a dir, de la capacitat anímica i dels lligams socials que permeten superar col·lectivament les adversitats.

 

El tercer principi de la nostra visió de la seguretat és la cooperació.
 
En primer lloc, una cooperació interna entre els diferents agents de la seguretat. És una cooperació polièdrica. Hi ha la cooperació entre els agents de la seguretat pública, fonamentalment entre els Mossos d'Esquadra i les policies locals, que conformen el sistema de policia de Catalunya. Hi ha la cooperació entre aquest sistema –que, en aquest punt, hauria de funcionar com un tot unitari– i les Forces i Cossos de Seguretat de l'Estat. També hi ha la cooperació entre la policia i la vigilància privada, que tenen funcions complementàries. El mateix esquema es pot reproduir en el camp de la seguretat civil –amb bombers, tècnics de protecció civil, agents rurals, els diferents nivells d'administració, els professionals i els voluntaris... Finalment, hi ha la cooperació entre el món de la seguretat pública i el món de la seguretat civil que, en determinades situacions, és imprescindible. Tota aquesta cooperació, que no sempre ha estat fluïda, ha de greixar-se al màxim perquè funcioni de manera òptima. No estem en condicions de desaprofitar, per friccions i disfuncions, el potencial de protecció que ofereix aquest ampli i complex entremat d'estructures i professionals. I afirmem, sense admetre que se'ns rebati, que, a Catalunya, tota aquesta arquitectura s'ha de repenjar en el paper central i director de la Generalitat de Catalunya.
 
Un segon aspecte de la cooperació té a veure amb la geografia. Encara que els efectes de la seguretat –o de la manca de seguretat– són sempre locals, les causes i els contextos ho són cada vegada menys. I això obliga a tenir una perspectiva àmplia en la comprensió del fenomen i a fomentar la capacitat de cooperació internacional. Pensem-ho en termes de criminalitat: el terrorisme islamista, el tràfic de persones, de drogues o d'armes, la ciberdelinqüència... superen clarament els límits administratius de qualsevol país i exigeixen, per tant, que la resposta també els superi. Pensem-ho igualment en termes de riscos: els efectes del canvi climàtic, els accidents nuclears, les pandèmies... tampoc no queden confinats a un sol estat i, en conseqüència, també esdevé necessària la coordinació de capacitats de prevenció i de resposta. En definitiva, la seguretat pública del segle XXI és glocal i, en aquests termes, s'ha de dissenyar i executar.
 
Alguns punts d'interès especial: La convivència a l'espai públic.
 
L'espai públic, especialment a les ciutats, és l'espai de relació, l'espai de mobilitat, l'espai d'expressió... En definitiva, és un espai en què convergeixen moltes expectatives, sovint no coincidents, dels ciutadans. Viure amb plenitud l'espai públic obliga a harmonitzar els diferents interessos que hi convergeixen.
 
Alguns d'aquests interessos estan més enllà de la frontera d'allò que és acceptable segons les convencions de la nostra societat. I, per aquest motiu, sembla raonable que els poders públics emprenguin iniciatives per a garantir els usos socialment acceptables i foragitar-ne els impropis.
 
A escala local, molts Ajuntaments ja han elaborat les seves ordenances amb aquest propòsit. No obstant això, trobem a faltar un marc comú per al conjunt de municipis catalans que estableixi unes mínimes regles del joc que siguin compartides, que s'hagin de respectar a qualsevol punt de Catalunya. Per això, fa falta una llei que ja està en fase de redacció.
 
En concret, aquelles activitats o accions que considerem impròpies de l'espai públic dels nostres municipis són:
 
  • Comportaments que poden constituir amenaces per a la seguretat (ocultació del rostre, exhibició d'armes).
  • Comportaments lligats a activitats comercials impròpies de la via pública (prostitució, venda ambulant sense llicència, joc il·legal).
  • Comportaments incívics (actituds vexatòries, actes vandàlics, consum de drogues).
Encara que el debat social s'ha centrat en l'ús del burca al carrer, la intenció no és penalitzar una opció religiosa o cultural sinó el risc que suposa per a la convivència que pugui haver-hi gent amb el rostre ocult. Per això, s'opta per posar l'accent en l'ocultació del rostre i no pas en el mitjà per fer-ho.
 
La funció de la llei no ha de ser penalitzar la prostitució sinó l'exhibició del comerç sexual a l'espai públic. En aquest sentit, doncs, els infractors serien tant els ofertants com els demandants d'aquests serveis.
 
S'haurien de contemplar, a més de les sancions econòmiques, altres opcions, més lligades als serveis a la comunitat o a la reeducació.
 
 
  
Alguns punts d'especial interès: La violència urbana.
 
D’un temps ençà, a Catalunya s’han viscut greus incidents quan s’han concentrat xifres importants de persones als carrers, especialment a la zona central de la ciutat de Barcelona. Aquests incidents no són causats pels participants en les convocatòries (polítiques, sindicals, esportives...) sinó per grups que les aprofiten per a organitzar aldarulls. S’ha pogut observar que aquests grups estan cada vegada més ben organitzats, que actuen de manera més planificada i que tenen una clara intenció de provocar confrontacions amb la policia. Tots els indicis apunten a l’existència d’un nucli relativament estable, amb forta càrrega ideològica, que es repenja en sectors més amplis, probablement més inclinats a participar en una forma irresponsable de diversió que no pas a donar suport a cap mena de reivindicació.
 
La reiteració i el progressiu agreujament d’aquest tipus d’incidents recomanen d’impulsar un pla d’acció per tal d’eradicar aquesta forma de violència urbana de la nostra societat. Aquesta necessitat deriva d’almenys tres elements:
 
  • La defensa del dret de vaga i de manifestació, que és pervertida i atacada per aquest tipus d’actes violents.
  • La protecció de la seguretat pública i la convivència, que és alterada per atacs a la policia,  destrosses del patrimoni públic i privat i agressions i intimadacions a persones.
  • La prevenció de mals majors atesa la proximitat, constatada en altres societats, entre aquest tipus d’activisme violent i l’aparició d’accions terroristes.
El pla d’acció ha de fer front a un ventall ampli d’aspectes que concorren en el fenomen de la violència urbana, aspectes que es poden classificar en tres eixos d’actuació principals:
  • La capacitat actual per a fer front als organitzadors i als executors de la violència urbana en els esdeveniments públics és, legalment, limitada. No existeix un marc normatiu que afavoreixi ni l’actuació preventiva ni l’acció policial ni la persecució dels responsables d’aquests actes il·lícits. Aquesta situació és coneguda per aquests grups i els seus assessors legals i utilitzada amb eficàcia per a evitar rebre el càstig merescut. Per aquest motiu, cal emprendre reformes legals que contribueixin a evitar la impunitat dels autors materials i intel·lectuals de la violència urbana.

 

  • La violència urbana en grans esdeveniments públics presenta unes característiques diferents dels aldarulls habituals a causa de la seva planificació i la seva voluntat inequívoca de provocar el caos mitjançant el fustigament de les forces policials i l’atac al patrimoni públic i privat. Aquestes tàctiques de guerrilla urbana requereixen, al seu torn, l’adequació de la resposta policial per a ser més eficaç. Aquesta adequació ha d’abastar les seves capacitats de prevenció, de reacció i de persecució.

 

  • La pervivència de la violència urbana depèn, en bona mesura, de la resposta social. Si aquesta mostra un rebuig contundent i consistent, les possibilitats d’eradicació augmenten considerablement. En canvi, si hi ha espais de connivència, de comprensió o de minimització de la seva gravetat, es corre el risc no tan sols de la seva cronificació sinó de la seva intensificació. Per això, és igualment convenient de promoure iniciatives de caràcter sociopolític en aquest pla d’acció.
Aquestes iniciatives ja s'han començat a posar en marxa i ja han estat contestades des dels grups socials i polítics que proclamen, d'una banda, el seu rebuig a la violència i, de l'altra, el seu rebuig a qualsevol mesura efectiva per a anar en contra dels violents. Se'ns ha acusat de repressius i de voler retallar els drets. No ens ha sorprès perquè fa anys que estem acostumats a aquest doble llenguatge, però nosaltres estem determinats a combatre la violència urbana. Per això, no ens deixarem entabanar per segons quines acusacions. El nostre compromís –no només polític sinó vital– amb els drets civils és absolut. Ara bé, el vandalisme no és cap dret civil.
 
  
La consolidació d'aquest model de seguretat ha de ser una contribució fonamental a la transició nacional. Una contribució palpable, que la gent podrà notar i que podrà notar en positiu perquè en sortirà beneficiada. La transició nacional va, òbviament, molt més enllà de la política de seguretat. Ha de constituir l'eix vertebrador d'un conjunt ampli de polítiques de transformació de la realitat política, social i econòmica de Catalunya. Ara bé, també s'ha de produir en la seguretat.
 
 
En què es pot concretar aquesta transició nacional?
 
  • En l'actitud del govern català en aquesta matèria. Considerem que els problemes de seguretat dels catalans són responsabilitat nostra i, en conseqüència, actuarem proactivament, amb una actitud d'independència, per a mirar de resoldre'ls. En allò que ja sigui competència de la Generalitat, exercint les nostres responsabilitats. En allò que encara no ho sigui, prenent la iniciativa davant les instàncies que correspongui. No esperarem que ens resolguin els problemes ni ens escudarem que les competències són d'altri, sinó que resoldrem allò que puguem resoldre aquí i proposarem solucions per a allò que no puguem resoldre nosaltres.
  • En la cooperació sense recels amb l'administració central però amb una relació bilateral. Aquí no hi ha conferències sectorials multilaterals que destorbin. La nostra predisposició a col·laborar amb el Ministeri és plena i ho farem sense intermediaris.
  • Impulsarem un paquet legislatiu al Parlament de Catalunya per a estructurar aquests sistemes propis de seguretat pública i de seguretat civil.
  • Exigirem el compliment estricte d'allò que ha quedat de l'Estatut. En tots els punts que es van salvar, no acceptarem cap regateig sinó que prendrem totes les mesures necessàries perquè les competències que se'ns reconeixen puguin ser exercides amb plenitud.
  • Treballarem perquè les competències estatutàries s'ampliïn per altres vies de manera que la Generalitat pugui assumir rols creixents en aspectes com l'estrangeria, el control de fronteres, l'expedició de documents o la seguretat nuclear, la seguretat viari.