El Govern ha retut avui homenatge als fundadors i als membres de l’Assemblea de Catalunya, just quan es compleixen 50 anys de la seva creació. L’acte institucional ha estat organitzat pel Memorial Democràtic i s’ha celebrat al Saló de Sant Jordi de la Generalitat. El president de la Generalitat, Pere Aragonès, ha presidit l’homenatge, en el qual també hi ha participat la consellera de Justícia, Lourdes Ciuró, el director del Memorial Democràtic, Vicenç Villatoro, i el director general de Memòria Democràtica, Antoni Font.

Durant l’acte institucional , també hi ha intervingut diversos membres que van formar part de l’Assemblea de Catalunya: Pere Portabella, Magda Oranich i Josep-Lluís Carod-Rovira. El president de la Generalitat ha clos l’acte d’homenatge, que ha comptat també amb dues actuacions musicals del Quartet Brossa i de Laura Cruells.

Durant el discurs d’obertura de l’acte, la consellera de Justícia, Lourdes Ciuró, ha destacat que l’Assamblea  fou un dels fets polítics i socials de més abast i transcendència a Catalunya des del final de la Guerra Civil i alhora també la major plataforma unitària de l’antifranquisme català. Ciuro ha recordat que va ser una “escola de democràcia” per a tota una generació i que els valors que defensava – els drets humans, la llibertat i la democràcia – són plenament vigents, universals i perennes.

50 anys de la seva fundació

El 7 de novembre de 1971 se celebrà, de manera clandestina, a l’església de Sant Agustí del barri del Raval de Barcelona la sessió fundacional de l’Assemblea de Catalunya. La Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya liderà aquest organisme antifranquista, que també comptà amb la participació del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), del Moviment Socialista de Catalunya (MSC), del Front Nacional de Catalunya (FNC), del Partit Socialista d'Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN), de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) i de la Unió Democràtica de Catalunya (UDC).

A aquest nucli inicial, s’hi anaren afegint altres partits polítics, sindicats, entitats socials i culturals, col·legis professionals, organitzacions veïnals... i també molts intel·lectuals i professionals, i representants de l’església progressista catalana.

L’Assemblea de Catalunya constituí una de les grans experiències unitàries de l’antifranquisme català pel que va significar de moviment de masses que integrava les diferents lluites dels moviments veïnals, obrers i estudiantils amb un projecte polític. De fet, fou considerat el fenomen polític de més abast a Catalunya des del final de la Guerra Civil.

Els precedents

L’Assemblea Catalunya tingué com a primers antecedents la Taula Rodona, creada l’any 1966, i que es considerà com el punt de partida de l’acció unitària dels partits catalans antifranquistes, i la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya, nascuda a finals de 1969.

Com a antecedent més immediat, l’Assemblea de Catalunya tingué com a referent l’exitosa assemblea d’intel·lectuals celebrada al Monestir de Montserrat en protesta pel judici de Burgos a militants d’ETA (desembre de 1970).

La Caputxinada

Tot i que l’Assemblea no es va constituir fins l’any 1971, també es considera que fou un precedent el que es coneix com la Caputxinada, que va tenir lloc entre el 9 i l’11 de març de 1966. Més de 450 estudiants, intel·lectuals i professors universitaris van patir un setge policial durant més de 48 hores al convent dels pares caputxins del barceloní barri de Sarrià. S’havien erigit en assemblea constitutiva del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB).

El setge i posterior assalt policial al convent suscità un moviment unitari de solidaritat política i ciutadana que esdevingué la Taula Rodona Democràtica de l’oposició catalana. També va contribuir decisivament en la incorporació a la lluita antifranquista d’importants sectors eclesiàstics (manifestació de capellans pels carrers de Barcelona, l’11 de maig) i professionals (fundació del Grup Democràtic de periodistes, a l’abril del mateix 1966).

“Llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia”

El 7 de novembre de 1971, a l’església de Sant Agustí de Barcelona, se celebrà la primera Sessió Plenària de l’Assemblea de Catalunya. La involució del règim, l’augment de la repressió i la transformació de la societat havia provocat que l’antifranquisme català estigués més unit que mai.

Aquella primera trobada va acabar amb un acord de mínims que va esdevenir un lema generacional: “Llibertat, amnistia i Estatut d'autonomia”. Les reivindicacions bàsiques de l’Assemblea eren la lluita per les llibertats socials i polítiques, l’amnistia per als presos polítics, el restabliment de l'Estatut d’autonomia de 1932 i les seves institucions, com a pas previ per a l'autodeterminació, i la coordinació amb altres organitzacions democràtiques de l’Estat espanyol.

A partir de 1972 l’Assemblea va impulsar diverses mobilitzacions socials a Ripoll (1972), Sant Cugat (1973) i Vic (1973), entre d’altres. A començaments de 1976 es convocaren les manifestacions de Barcelona de l’1 i el 8 de febrer i, més tard, se celebrà la primera Diada de l’11 de setembre a Sant Boi de Llobregat.

En l’àmbit polític, durant la celebració de les primeres eleccions generals després de la dictadura, previstes per al 15 de juny de 1977, l’Assemblea desenvolupà la campanya “Volem l’Estatut!”, de gran ressò social. Finalitzades les eleccions, la coalició Entesa dels Catalans aconseguí 15 senadors. Es constituí l'Assemblea de Parlamentaris, formada pels grups amb representació parlamentària i encarregada de la redacció d’un nou estatut d'autonomia. En aquest context, el novembre de 1977 es dissolgué l’Assemblea de Catalunya.

El moviment unitari més important

L’èxit polític l’Assemblea de Catalunya va consistir en la capacitat que demostrà per comprendre la situació social i política del país i adaptar-s’hi. Es tractà d’un moviment unitari antifranquista que lluità per la recuperació de les llibertats.

La unitat antifranquista que arreplegà l’Assemblea no es va fer des de dalt, sinó que es va produir per la base. Es pot afirmar que va tenir les característiques següents:

1. Fou un moviment que ajudà a cohesionar a la societat catalana. S’hi aplegaren tant partits polítics com entitats de diferents signe social. Aplegà en el seu si gairebé totes les forces democràtiques catalanes. A banda dels partits, hi hagué també organitzacions de masses, col·legis professionals, institucions culturals i ciutadanes, grups independents, creients i no creients.

2. Estigué present pràcticament a tot el territori. L’Assemblea de Catalunya aconseguí un èxit indubtable avalat per la seva expansió territorial quantitativa creixent. Es calcula que tenia implantació a dues terceres parts de les comarques catalanes.

1. Les seves reivindicacions van ser en positiu i de caire lúdic i pacífic.

La seva dissolució

Les dificultats per mantenir la unitat d’acció es produïren en el moment en què l’organisme unitari era concebut com un instrument per aconseguir finalitats distintes segons la força política que li donés suport. Els grups d’extrema esquerra i independentistes apostaven per una ruptura i la construcció d’una societat nova no fonamentada en la democràcia parlamentària; i la resta volien una evolució més gradual cap a diferents formes d’autonomia dins l’Estat i l’assoliment de la democràcia advocant primer per la ruptura amb el règim i, poc a poc, pel reformisme.

Malgrat les diferents tendències que convivien en el seu si, l’Assemblea va mantenir-se gairebé fins a la seva dissolució (1982) com un lloc de trobada i de convergència per damunt de partidismes i d’estratègies concretes. Instrument per a finalitats distintes, va aconseguir esdevenir una veritable escola de democràcia per a una generació mancada d’aquesta experiència. Els seus integrants realitzaren molts sacrificis i molts esforços per ajudar a assolir la democràcia al nostre país.