Oficina del President

Paraules d'homenatge del president de la Generalitat Pasqual Maragall, a Joan Raventós i Carner

query_builder   11 febrer 2004 09:08

event_note Nota de premsa

Paraules d'homenatge del president de la Generalitat Pasqual Maragall, a Joan Raventós i Carner

Parlament de Catalunya, 11-2-2004

 

Paraules d’homenatge del president de la Generalitat, Pasqual Maragall, a Joan Reventós i Carner

Molt Honorable senyor President, il•lustres senyores i senyors diputats, els hi parlo avui des d’aquesta tribuna per homenatjar, per honorar el record de la figura pública de Joan Reventós i Carner, encara amb el dolor ben viu d’haver perdut un amic, un company i un mestre.

Raimon Obiols va explicar en el seu enterrament com la seva dèria de casar sentiments diferents, de casar sentiments a voltes oposats havia acabat sent no un defecte sinó un atot, un caràcter, un èxit, en definitiva d’aquesta persona tant singular.

És justament aquesta dificultat de separar la qualitat personal de Joan Reventós de la seva trajectòria política i cívica el que fa més difícil, més emotiva i més entranyable la seva evocació.

Amb Joan Reventós hem perdut, massa aviat, un d’aquells homes que ens van obrir camí en els temps difícils, que van assumir el deure de ser l’anella entre generacions que van decidir resistir, que van salvar la dignitat col•lectiva i que, finalment, en sortir del túnel, van esdevenir els nostres pares fundadors o germans grans.

Joan Reventós pertanyia a la corrent dels homes i dones que, quan tot semblava perdut i quan recuperar les llibertats democràtiques i la dignitat nacional semblava una quimera van tenir tanmateix el coratge moral de fer el que s’havia de fer, de fer el que calia, empassant-se la por, obviant la comoditat de mirar cap a una altra banda, vencent el pessimisme amb una voluntat moguda per un noble idealisme, que ningú li pot discutir, que ningú li ha discutit. Ni el plany per la derrota, ni els retrets pels errors passats, ni la misèria moral de la postguerra, ni la repressió sistemàtica del franquisme, res va impedir a aquestes persones amb Joan Reventós al capdavant de complir amb el que consideraven el seu deure.

Són, amb Reventós, els Pujol, els Benet, els Cañellas, els Cirici, els Gutiérrez Díaz, les Campmanys i, tants i tants, que de Catalunya estant  van optar pel compromís nacional, per la fidelitat al país, per preservar i, també, renovar l’herència rebuda, per creure que malgrat tot Catalunya tenia un futur. I a fe que tenien raó.

Aquest compromís va adquirir en Joan Reventós un caràcter molt especial.

Va ser un compromís vital vinculat a la consciència d’haver de prosseguir una trajectòria familiar de servei al país, protagonitzada pel seu avi Jaume Carner i pel seu pare Manuel Reventós. Jaume Carner que jo he de recordar ara que va ser el gran aliat d’Azaña en la discussió de l’Estatut de Catalunya representant a ERC en un govern espanyol. Ara s’ha de recordar perquè el present, de vegades, s’oblida de tot. Aquest compromís, repeteixo va adquirir en ell un caracter molt particular, ser un compromís vital vinculat a la consciència d’haver de prosseguir aquesta trajectòria familiar. I encara em deixo altres familiars com Josep Suñol i Garriga i altres. En Joan Reventós va saber honorar i engrandir aquest llegat familiar.

Però va anar més enllà en superar el determinisme de classe i fer l’opció personal pel socialisme democràtic. Com ens recordava en Raimon Obiols el dia del seu comiat, en Joan Reventós va ser un home que nascut per ser dels de dalt va prendre l’opció pels de baix.

Des d’una plena consciència de la responsabilitat que suposava haver nascut en una família patrícia, Joan Reventós va saber ser fidel a Catalunya i a l’opció política socialista que va prendre de jove en un acte de llibertat personal contracorrent.

Aquell compromís primigeni de Joan Reventós es va projectar al llarg de la seva vida en acció política, cívica, intel•lectual ininterrompuda.

Acció intel•lectual amb la seva contribució pionera al coneixement del món del cooperativisme i, sobre tot, amb la seva dedicació com a escriptor a conrear la memòria i, amb el pudor del seu altre nom, com a poeta.

Acció cívica amb la seva participació constant en la resistència cultural durant el franquisme, des del Grup Torras i Bages a la seva dedicació editorial, a Ariel, com recordeu alguns molt bé.

I sobre tot, l’acció política, tenaç, incansable, per Catalunya, per la democràcia, pel socialisme. Una acció política que en diverses etapes va anar assolint els objectius que es proposava.

Començant per la unitat antifranquista, forjada pacientment durant anys, sargint ferides, ampliant espais de diàleg i de trobada, primer amb la Taula Rodona, més tard amb la Coordinadora de Forces Polítiques, fins arribar a l’Assemblea de Catalunya. La cultura unitària d’aleshores ha deixat un pòsit que és el que confereix a la política catalana d’avui un aire diferent, amb una llavor per l’ara i el demà.

Seguint amb la unitat socialista. Joan Reventós, des del seu compromís polític inicial al Moviment Socialista de Catalunya, ha estat el pacient arquitecte de la creació de l’espai del socialisme democràtic a Catalunya, cercant i trobant l’entesa amb la gent del FOC –com el recentment traspassat Joan Ignasi Urenda-, de la Federació Catalana del PSOE –amb Josep Maria Triginer al capdavant, del Reagrupament Socialista i Democràtic –amb els continuadors de l’enyorat Josep Pallach-, i de tants i tants homes i dones que es van reconèixer en el lema de “Federació, Democràcia, Socialisme” que encapçalava l’òrgan del Moviment Socialista.

Entre tots vam acabar trencant la maledicció històrica que havia impedit, als anys vint i trenta del segle passat, la cristal•lització al nostre país d’una de les forces polítiques que arreu d’Europa (ni tant sols durant la República va passar amb fortalesa suficient) han constituït un pilar de la normalitat política democràtica.

La unitat socialista que més enllà de l’interès de partit ha tingut un efecte positiu per al país en convertir-se en una de les garanties de la unitat civil de Catalunya.

I el restabliment de la Generalitat, amb una actuació de Joan Reventós neta i eficaç, sense cercar ni voler protagonismes, servint la causa (més clara en ell que en ningú) del retorn del president Josep Tarradellas.

I el servei a la causa de la democràcia a Espanya, amb els Pactes de la Moncloa, en el procés constituent, en les negociacions per entrar a Europa, en les gestions per aconseguir la col•laboració antiterrorista de França, quan va ser-ne ambaixador.

En tots aquests episodis hi trobem petjades de Joan Reventós, actuant sempre amb discreció, sense soroll, sense vanitat, sense afany personalista. Ben al contrari, amb l’esperit de servei de sempre i amb un sentit institucional exemplar.

És el Joan Reventós que exerceix amb plenitud la seva vocació política després d’anys i anys de política clandestina: és el diputat de les primeres Corts democràtiques i constituents; és el conseller polític de la Generalitat provisional presidida per Josep Tarradellas (ell sí que hauria d’haver estat conseller en cap, segurament); és el candidat a les primeres eleccions al Parlament de Catalunya recuperat i  diputat en diverses legislatures; és l’ambaixador d’Espanya a París en uns moments molt delicats de les negociacions amb la Comunitat Econòmica Europea; és el senador que presidirà la Comissió General de les Autonomies, primer i tímid embrió del que haurà de ser en el futur la reforma del Senat; i, finalment, és el digníssim president d’aquesta Cambra en la V legislatura, amb el que culminarà la seva trajectòria política i institucional.

De dalt a baix, del principi al final, trobem en Joan Reventós una actuació política sòlida, positiva, constructora de diàlegs i consensos. Jo he vist com patia Joan Reventós en les situacions difícils i com treballava incansable fins a propiciar l’acord, la sortida enraonada, la civil encaixada entre posicions divergents i l’he vist, aleshores, amb l’ acord assolit, com es transformava, alleujat i satisfet, amb una pau interior guanyada a pols.

La personalitat de Joan Reventós no s’acaba ni de lluny en la seva faceta política. Va ser un home capaç d’apassionar-se per moltes altres coses. Va ser un tenaç reconstructor del sindicalisme agrari, de Pep Jai i altres, fidel a les arrels pageses que equilibraven la seva condició de senyor de Barcelona. Va ser un apassionat amant del fet casteller, del que en feia una metàfora de la vida social i política en veure en “l’abraçada col•lectiva de la pinya com una forja de ciutadania integradora”.

I per sobre de tot va ser amic dels seus amics, company dels seus companys, adversari noble dels seus adversaris, mestre, amb el seu exemple, mestre de tots nosaltres.

Un mestre amb una lliçó essencial a preservar: la del perdedor que acaba guanyant. Amb aquesta paradoxa Raimon Obiols ha explicat millor que ningú altre la trajectòria de Joan Reventós que, malgrat no assolir el repte polític de ser el primer President de la Generalitat estatutària, va veure acomplerts els grans ideals que el van moure de ben jove al compromís cívic i polític.

Joan Reventós va entendre la política com a servei, no com una plataforma. D’aquí la importància que donava a l’imperatiu moral del compromís polític. D’aquí també la seva disponibilitat personal a assumir les responsabilitats que calguessin en cada moment i la seva concepció de la política com una carrera de relleus, que sempre va predicar i, sobretot, practicar amb una rara elegància.

Joan Reventós ha honorat Catalunya amb la seva vida de servei al país, amb el seu compromís, amb el seu patriotisme compartit, amb la seva eficàcia política , amb el seu sentit del deure, amb la seva fe en el diàleg i la tolerància.

És just, doncs, que li retem l’homenatge merescut.

Nosaltres, tots junts avui i aquí m’agradaria poder dir que ens comprometem a defensar les idees que ens mouen, cadascú les seves, a no sospitar interessos inconfessables darrera de cada idea diferent, a casar justícia i pàtria, terra i diàleg, present i ideal, rivalitat i respecte. Tot això.

Perquè altrament Joan Reventós no faria aquell somriure que li disparava les celles amunt i descobria uns ulls clars com la seva ànima quan això passava. Honor i glòria doncs a Joan Reventós i Carner.

La Generalitat de Catalunya crearà, si així ho decideixen el Govern i el Parlament, una distinció de màxima vàlua, no estrictament cultural, per honorar aquells personatges, vius o difunts, que reuneixen en la seva trajectòria allò que la nostra generació consideri finalment decisiu en la definició de la ciutadania catalana. Honor i glòria a Joan Reventós i Carner.