El Consell executiu ha acordat atorgar la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya a Max Cahner i Garcia, a títol pòstum per la seva tan destacada trajectòria en els àmbits de l’edició, l’activisme cultural, la recerca filològica i l’activitat política.

Amb la concessió de la Medalla d’Or a Max Cahner, la Generalitat de Catalunya vol honorar una de les personalitats que més ha contribuït, des del  període de la resistència al franquisme, a enfortir la cultura catalana, tant pel que fa al seu desplegament social com a la seva vertebració institucional.

El Govern també ha acordat lliurar la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya a Oriol Bohigas per la seva tan destacada trajectòria en els àmbits de l’arquitectura i l’urbanisme i la seva contribució de primer ordre a la modernitat i la projecció de Barcelona, des d’amplis interessos culturals i cívics i una clara consciència de la catalanitat.

Amb la concessió de la Medalla d’Or a Oriol Bohigas i Guardiola, la Generalitat de Catalunya vol honorar un dels referents de l’arquitectura i l’urbanisme contemporanis i una de les principals personalitats que han contribuït més notòriament a la modernitat i a la projecció de la ciutat de Barcelona, des d’una reconeguda trajectòria cívica i cultural.


Max Cahner i Garcia (Bad Godesberg, 1936 - Barcelona 2013)

De família establerta a Catalunya des del 1890, els seus pares s’havien traslladat a Alemanya a causa de la Guerra Civil. Amb motiu de la repressió que patien en aquell país les persones d’origen jueu, la família tornà a Barcelona el 1939, any en què Max Cahner inicià els seus estudis a l’Escola Alemanya, en la fundació de la qual havia intervingut el seu avi patern.

S’introduí en els nuclis de la catalanitat resistent i participà en el moviment estudiantil antifranquista. Llicenciat en Ciències Químiques i doctor en Filosofia i Lletres per la Universitat de Barcelona, amb Ramon Bastardes impulsà la nova època de la revista Serra d’Or (1959) i creà Edicions 62 (1961), que dirigí fins al 1969 per fundar, el 1972, Curial Edicions Catalanes.

Participà en la difusió i foment de la Gran Enciclopèdia Catalana, del Congrés de Cultura Catalana i de la campanya del “Català al carrer”. Sempre com a agent actiu a favor de la consolidació de la consciència lingüística i cultural comuna dels països de parla catalana, fou també vicepresident del Club Ramon Muntaner, creat amb aquesta finalitat, i reforçà molt especialment els vincles culturals i polítics entre el Principat i el País Valencià, juntament amb els altres territoris del domini lingüístic.

Fou conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya durant la I Legislatura (1980-1984). Durant el seu mandat, posà les bases de les infraestructures necessàries per al desenvolupament d’una cultura normalitzada: Arxiu Nacional de Catalunya, Filmoteca de Catalunya, adquisició del Teatre Poliorama o Llei de normalització lingüística, entre d’altres. A més, impulsà projectes com el Teatre Nacional de Catalunya o el Centre d’Art Santa Mònica, la creació de biblioteques, renovació de museus, restauració de monuments...
 
La seva carrera professional, però, ha estat marcada per la seva tasca com a professor de literatura catalana a la Universitat de Barcelona (1975-2006). Fou també director de la nova època que la Revista de Catalunya inicià a partir de 1986. Entre els anys 1987 i 1991 fou president del Consell d’Administració, president executiu i editor del diari Avui.
 
La seva tasca com a investigador de la llengua i la literatura comprèn, a més de nombrosos articles, obres com l’Epistolari del Renaixement (1977-1978) i Literatura de la revolució i la contrarevolució 1789-1849 (1998-2005). Ha estat també col•laborador de Joan Coromines en el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. Dirigí la Gran Geografia Comarcal de Catalunya, en dinou volums (1981-1985). Ha estat president de la Universitat Catalana d’Estiu en dues etapes (1985-1987 i 1992-1994). El 1996, el Govern de la Generalitat li atorgà la Creu de Sant Jordi.



Oriol Bohigas i Guardiola  (Barcelona 1925)

Graduat a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura, el 1951 va fundar amb altres arquitectes el Grup R i poc temps després, juntament amb Josep Martorell i amb David Mackay formà l’estudi de disseny arquitectònic MBM Arquitectes, ampliat després amb altres professionals.

D’entre les obres d’aquest estudi, cal esmentar la Mútua Metal•lúrgica, el grup d’habitatges de la ronda del Guinardó, els tallers de La Vanguardia, l’escola Thau, la Clínica Augusta, el parc de la Creueta del Coll, la Universitat Pompeu Fabra, o la seu d’RBA Editors, a Barcelona; l’edifici Destino, a Badalona; l’escola Garbí, a Esplugues de Llobregat; el bloc Martí l’Humà, a Sabadell; el Tecnocampus, a Mataró, o l’escola Catalunya, a Sant Adrià de Besòs. A la resta de l’Estat, hi destaca el pavelló del Futur a l’Exposició Universal de Sevilla. I en l’àmbit internacional, entre d’altres actuacions, són especialment reconeguts el conjunt Friedrichstadt i els habitatges de la Kochstrasse, a Berlín, o el parc d’Espanya a Rosario (Argentina).

Doctor arquitecte d’ençà de 1963, el 1977 fou nomenat director de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, càrrec que ocupà fins que el 1980 esdevingué delegat d’Urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona. Des d’aleshores va passar a ser conseller urbanístic municipal i projectà les línies mestres del desenvolupament urbà que permetrien a la capital catalana acollir la celebració dels Jocs Olímpics de 1992 i renovar-ne el plantejament infraestructural, alhora que recuperava la seva façana marítima.

Persona d’amplis interessos culturals vinculats al progrés del país, ha estat president d'Edicions 62 (1975-1979), de la Fundació Miró (1981-1988) i de l’Ateneu Barcelonès (2003-2011). Col·labora habitualment a Quaderns d’Arquitectura i Urbanisme i és promotor d’Arquitecturas Bis. L’any 1991 fou nomenat regidor de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, càrrec que exercí fins al 1994.

Es troba en possessió de nombrosos guardons, entre els quals diversos premis FAD, la Creu de Sant Jordi (1991), el Premi Ciutat de Barcelona a la Projecció Internacional (1999) o el Premi Nacional de Cultura a la Trajectòria Professional i Artística (2011). És membre honorari de diverses institucions acadèmiques internacionals.

Catedràtic emèrit per la Universitat Politècnica de Catalunya, entre els seus llibres figuren Barcelona entre el Pla Cerdà i el barraquisme (1963), Arquitectura modernista (1968), Contra una arquitectura adjectivada (1969), Arquitectura española de la Segunda República (1970, edició revisada el 1999), Polèmica d’arquitectura catalana (1970), Proceso y erótica del diseño (1972 i 1979), Reconstrucció de Barcelona (1985) i Contra la incontinència urbana (2004). També ha publicat tres volums de memòries i reculls d’articles.