Permetin-me que, abans que cap altra cosa, els agraeixi la seva presència en aquest acte institucional en motiu de la Diada Nacional de Catalunya en què el Govern vol honorar els qui varen morir en defensa dels drets i llibertats col•lectius, l’any 1714 a Barcelona, i set anys abans a Lleida.

 

Aquest acte institucional té enguany una significació especial. Celebrem el Tricentenari, inaugurat l’11 de gener passat amb un magnífic acte en aquest mateix recinte. No només es recorda el passat sinó que també es subratlla la continuïtat històrica d’un poble que es reconeix com a nació, com a subjecte polític i com a dipositari de sobirania.

 

Que això sigui així, malgrat les dificultats i les penúries passades, i els intents d’anorrear la memòria, és sens dubte mèrit dels catalans i les catalanes que en temps més difícils que els nostres, sense ser fàcils els presents, han maldat per conservar la llengua, la cultura i les institucions pròpies, i el seu record, quan no estaven permeses.

 

De la nostra primera institució, la Generalitat de Catalunya, creada fa 655 anys, en ser convocada Cort a Cervera per Pere el Cerimoniós,  se’n coneixen els 129 noms dels qui l’han presidida, des de Berenguer de Cruïlles, bisbe de Girona, al 1359, al president Mas. La nostra voluntat d’autogovern no neix ahir tarda.

 

Amb aquest acte, expressem també el compromís amb la pervivència de les institucions del país, que han d’estar sempre posades al servei del poble i del benestar individual i col•lectiu dels seus ciutadans. Així ho va fer la Diputació de Barcelona quan va impulsar, ara fa més de cent anys, una proposició en favor de crear una Diputació única que representés la personalitat de Catalunya. Les diputacions de Lleida, Tarragona i Girona van acceptar el projecte i la Mancomunitat començà el seu camí.

 

Prat de la Riba, en presentar l’avantprojecte a Canalejas, president del Govern d’Espanya, subratllà que havia estat elaborat per homes de “totes les escoles i de tots els partits”, excepció feta dels lerrouxistes, “amb esperit de transacció i d’harmonia”, el mateix esperit que goso reclamar avui per afrontar els temps delicats, a la vegada que apassionants, que s’acosten, i que demanaran, a més, altes dosis de generositat, determinació, fortalesa d’esperit, obertura als altres, acceptació de la diferència, respecte a la diversitat de parers i confiança en els valors d’aquest poble.

 

Un dels redactors del que acabaria essent el Reial Decret que aprovaria el règim de mancomunitats provincials, Cambó --els altres eren Duran i Ventosa i Puig i Cadafalch—, va escriure, referint-se a la Mancomunitat, “...sense ser el que hauria volgut, permeté restaurar la unitat legal de Catalunya” i més endavant “restablia la unitat material de Catalunya, que era el gran medi per restablir la seva unitat espiritual i moral.” Finalment, el 6 d’abril de 1914 la Mancomunitat es constituïa formalment al Saló Sant Jordi de l’avui Palau de la Generalitat. Enguany en celebrem el centenari.

 

Malgrat que cal saber reconèixer la importància de les institucions nacionals, hom no pot oblidar que són febles fins a l’extrem qui sap si de la irrellevància si no compten amb el suport, i fins i tot l’estimació, de la gent. I el que es predica de les institucions es pot afirmar del país en el seu conjunt: la fortalesa d’un país és la de la seva gent. I ara és el moment de ser forts. I de tenir aquella fortalesa que permet deixar de banda allò que pot separar els qui caminen junts per garantir l’assoliment dels objectius compartits. 

 

En escassos nou anys, la Mancomunitat va fer una feina encomiable amb pocs recursos, com és prou conegut. S’atribueix a Prat de la Riba la dita que amb un nom i un segell de goma n’hi ha prou per endegar un gran projecte, si hi ha empenta i objectius clars. El catalanisme polític ha seguit la petjada de Prat i en aquests anys, des de la recuperació de la Generalitat, el país ha fet un salt endavant impressionant, malgrat de no disposar ni de la capacitat plena d’autogovern ni de la totalitat dels recursos que l’economia catalana genera per causes conegudes. I això s’ha fet gràcies a l’aportació d’homes i dones de totes les escoles i partits, parafrasejant Prat.

 

Sense negar la importància del segell de goma i de la sempre imprescindible claredat en els objectius, el cert és que una part, que hom creu majoritària de la societat catalana, ha arribat a la conclusió que el que podia ser vàlid ara fa 100 o 125 anys, o fins i tot en fa 10, avui és insuficient, en posar en risc la solidesa del país, la seva llengua, cultura i institucions i el benestar de la seva gent. La crisi econòmica i financera amb els seus estralls ho ha fet encara més evident. No n’hi ha prou amb fer país, malgrat ser imprescindible. Ara ens hem de donar l’oportunitat de disposar de capacitat de decisió, de recursos i d’instruments per construir un país que valgui la pena. En bona part, això suposa gaudir de les estructures d’Estat que tenen altres nacions europees.

 

He dit que hom creu majoritària aquesta posició. En un país normal, el normal seria poder-ho preguntar als ciutadans de manera democràtica, pacífica, entenimentada, i sortir de dubtes. Precisament això és el que demà, en la que serà la Diada Nacional de Catalunya més transcendental de les viscudes fins ara, reclamaran milers i milers de catalanes i catalans amb la seva participació cívica a la mobilització a Barcelona i a altres indrets del país. Perquè preguntar no és ofendre. Preguntar no és anar contra ningú. Preguntar és saber. I, a fi de comptes, quan un poble es vol expressar ho fa d’una manera o altra, un moment o altre. En els països democràtics, civilitzats, la veu dels ciutadans s’exposa i s’escolta a les urnes. I d’urnes n’hi haurà, en ser consubstancials a la democràcia.

 

La llei del Parlament de Catalunya, ajustada a la Constitució i a l’Estatut, ha de ser promulgada en els propers dies. El president de Catalunya cridarà els catalans a emetre el seu vot el 9 de novembre per determinar col·lectivament quin és el parer majoritari de la societat catalana i quin ha de ser el rumb a seguir. Som molts i molts els que volem ser cridats a votar. Alguns amb ànim d’aconseguir que Catalunya s’ubiqui al món amb una personalitat política diferenciada. Altres no. Però tots hem d’estar compromesos amb la democràcia, amb el respecte als altres i amb la convivència. Sense trencaments, perquè l’exercici del vot democràtic mai no suposa el trencament de cap societat. Som un sol poble i seguirem sent un sol poble.

 

Enguany es commemora un altre centenari. El del començament de la primera gran guerra. A l’estiu de 1914, esclatava una guerra que hom volia curta i que semblava gairebé desitjada, incomprensiblement desitjada. El mapa d’Europa va ser redibuixat amb nous estats. La sang va ser vessada en els camps, els mars, les trinxeres i les ciutats del món. Vuit milions de persones hi van perdre la vida. No podem avui no recordar el seu dolor i la importància de la pau i de la llibertat dels pobles i nacions. Som ciutadans d’Europa i recordem el passat des d’una ciutat europea.

 

El 8 de gener de 1918, abans del fi de la guerra, el president Wilson s’adreçà al Congrés del Estats Units en un discurs que és recordat i que recull el principi d’autodeterminació de les nacions. En manllevo una frase que llegida avui encara conserva el seu sentit, malgrat el temps transcorregut, bo i acceptant que les circumstàncies presents no són en absolut les de cent anys endarrere: “El món (...) ha de ser segur per a totes les nacions amants de la pau que, com la nostra, volen viure la seva pròpia vida, determinar les seves pròpies institucions, estar segures de rebre dels altres pobles del món un tracte just i equitatiu...” .

 

Amb el desig, que sé compartit, que aquests anhels universals de pau, llibertat, justícia i equitat siguin un dia plenament assolits, i amb un darrer record emocionat i agraït als qui van deixar la vida a Lleida i a altres indrets de Catalunya per les llibertats nacionals, us desitjo de tot cor una bona Diada.

 

Visca Catalunya.