El Departament de Cultura retorna el Retaule del Roser a l’església de Sant Ponç, de Prades de la Molsosa, després de més de sis mesos de treballs de restauració al Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya (CRBMC).

 

El retaule és de planta lineal i s’estructura en alçada amb el sòcol, la predel·la, dos pisos i tres carrers. La fusta que forma l’estructura constructiva del retaule és tallada, policromada i daurada, i les escenes, que representen els quinze misteris del Roser, són pintades a l’oli sobre teles adherides a les taules de fusta, que formen part de l’estructura del retaule. A la base de les quatre columnes del primer pis s’hi localitza, pintada, la data del retaule: 1679.

 

 

El desmuntatge del retaule, per la seva intervenció de conservació, va posar al descobert l’estat ruïnós d’algunes de les parts del retaule i la urgència de la intervenció. La pitjor part es concentrava a tot el basament i a la predel·la, és a dir, a tota la part inferior, que és el suport estructural del retaule. Si el conjunt no havia caigut era pel reforç de totxos i ferros ancorats al mur, que s’havien col·locat en el moment en què es va muntar el retaule, procedent d’una altra localització original.

 

El principal problema de conservació de l’obra era el greu problema estructural de la fusta, com a conseqüència d’haver patit al llarg del temps condicions climatològiques adverses i un fort atac d’insectes xilòfags, encara actiu en el moment de la intervenció.

 

Els treballs de restauració es van iniciar el juny de 2014, amb el desmuntatge del retaule, per fer-lo al CRBMC. En aquell moment, es va constatar que l’estat de conservació del retaule era més greu del que aparentava. Algunes de les parts de fusta s’havien d’agafar amb molt de compte, perquè es desfeien a les mans.

 

El primer que se li va fer en arribar al CRBMC va ser una desinsectació curativa, consistent a ingressar tot el retaule a la cambra d’anòxia per un període de 28 dies. Aquest tractament es va reforçar posteriorment amb l’aplicació d’un insecticida, per impregnació, per evitar futurs atacs de xilòfags.

 

El procés de conservació i restauració va ser complex, pel precari estat de conservació del retaule. La intervenció va donar prioritat a retornar la resistència mecànica al suport de fusta, i es va idear un nou sistema de muntatge per a les teles, que garantís l’estabilitat i la conservació d’aquelles.

 

L’especejament íntegre del retaule va permetre estudiar les teles en profunditat, i descobrir que les dues teles més grans s’havien pintat en una mateixa tela, posteriorment dividida en dues, així com identificar dos pintors diferents, que malgrat utilitzar la mateixa gamma de colors, van emprar tela de diferent gramatge i models de gravats diferents, fet que va corroborar l’historiador Francesc Miralpeix.

 

El repte de crear un nou sistema de muntatge per a les teles, que els garantís una conservació adient, va dur l’equip de restauració a fer diversos estudis. Finalment, es va arribar a la conclusió que el millor sistema era l’entelat flotant, és a dir, la creació d’un suport amb tela sintètica ignífuga, sobre el qual descansaria la tela original, sense adhesius, i totes dues muntades a un bastidor de fusta, aquest subjecte a la post original. Aquesta nova tela tindrà la important funció de suport, protecció i reforç de les teles originals, i evitarà el contacte directe d’aquestes amb les posts de fusta, que tant va malmetre les teles en el passat. A més a més, es crearà una cambra d’aire que minvarà els efectes dels canvis de temperatura i humitat, i evitarà també l’aparició de nous fongs.

 

El retaule s’ha muntat lleugerament avançat i separat del mur de la capella, per garantir la ventilació del revers i permetre fer controls periòdics del seu estat de conservació. El muntatge es va fer amb reforços estructurals de fusta de cedre, convenientment col·locats, per repartir les càrregues del retaule i alleugerir de pes les zones més debilitades del moble.