La Filmoteca de Catalunya homenatja Joaquim Jordà amb una reflexió sobre els límits entre realitat i ficció

La Filmoteca de Catalunya atorga, durant el mes de maig i juny, un lloc preeminent al documental. Per reflexionar sobre aquest gènere programa, del  12 de maig al 25 de juny, el cicle Més enllà del mirall: 10 anys sense Joaquim Jordà. Es tracta d’una retrospectiva inspirada per aquest realitzador, guionista i traductor català que va esborrar els límits entre documental i ficció i es va erigir en referent per a d’altres cineastes. Jordà va abordar aquestes qüestions amb treballs com Mones com la Becky (1999) o Més enllà del mirall (2006), i també a nivell acadèmic, ja que des de la Universitat Pompeu Fabra va impulsar una “escola de documental creatiu”, amb ajut de professors i cineastes. El cicle que presentem pretén qüestionar les citades fronteres a través de la projecció de 22 títols i de la presència de diversos documentalistes. Tots ells, catalans i d’altres procedències, tenen en comú la naturalitat amb la qual transiten per terrenys imprecisos entre la realitat i la ficció d’acord amb els postulats assentats per Jordà.

 

Joaquim Jordà (1935 – 2006) va ser un dels pares de l’Escola de Barcelona i un dels documentalistes més reconeguts dels últims anys. Va estimular els cineastes que van formar-se o treballar amb ell, alguns dels quals han esdevingut al seu torn documentalistes de renom, i la seva figura s’ha engrandit encara més després de la seva mort. Jordà va debutar al cinema com a guionista, però el seu primer treball rellevant va ser Dante no es únicamente severo (1967), manifest de l’Escola de Barcelona rodat amb Jacinto Esteva. Poc després, va implicar-se activament en política com a cineasta militant i amb Númax presenta... (1979) va mostrar les inquietuds, frustracions i reivindicacions de la militància antifranquista i la classe obrera a través de l’experiència d’autogestió dels treballadors d’una fàbrica. Va compaginar sempre la seva activitat política amb la traducció literària i l’escriptura de guions per a directors com Vicente Aranda, Mario Camus o Marc Recha, i amb la realització de films sempre interessants. Més enllà del mirall, el títol del cicle, és també el del seu film pòstum (2006), un testament cinematogràfic que projectarem el mes de juny on Jordà fa una immersió en primera persona en el món de les malalties cerebrals que afecten la percepció del que anomenem "realitat", arran de l’agnòsia i l’alèxia que va patir derivades d’un infart cerebral.

 

Per donar el tret de sortida al cicle, la Filmoteca -en col·laboració amb l’Escola de Cinema de Barcelona (ECIB)- convida Víctor Erice a presentar, el dijous 12 de maig, Cristales rotos (2012), La morte rouge (Soliloquio) (2006) i Alumbramiento (2002): un retrat dels efectes de la deslocalització a la fàbrica textil “Rio Vizela”, un soliloqui fílmic amb ecos de la fascinació pel cinema i la cruesa de la postguerra española, i un curtmetratge sobre un ésser humà marcat per néixer al País Basc durant la Segona Guerra Mundial, respectivament. El divendres 13 projectem Mones com la Becky (1999), el film germinal de la tendència documentalista de Jordà i del documental de creació català; va sorgir d’un projecte de ficció però es va materialitzar com un documental de creació sobre l'inventor de la lobotomia cerebral, el portugués Egas Moniz, guardonat amb el Premi Nobel de Medicina. El dimarts 17, amb Bucarest, la memòria perduda, una cerca personal d’Albert Solé per recuperar les seves arrels, ens enfrontarem a la memòria personal i col·lectiva a través de la figura del polític Jordi Solé Tura, exiliat durant el franquisme i, en el moment del film, a l’exili interior que suposa l’Alzheimer. Maite Vitoria Daneris ens acompanyarà el dijous 19 (18:30 h) per presentar Il luogo delle fragole El lugar de las fresas (2013), una mirada delicada sobre els valors essencials de l’ésser humà a través de la relació entre una camperola anciana que comercia al mercat Porta Palazzo de Torí i un jove immigrant marroquí a la recerca de feina. Continuem amb Balseros (2002), que Carles Bosch presentarà el divendres 20 (17 h). Un documental nominat a l’Oscar sobre l'assoliment o no dels somnis personals i el preu que això comporta, iniciat l'estiu del 94 amb entrevistes a 7 cubans i les seves famílies mentre preparaven l'arriscada aventura d'arribar als Estats Units fugint de les dificultats econòmiques del seu país, i reprès set anys després per conèixer el seu destí. Seguim amb La mujer de los perros (2015), film intimista rodat durant tres anys i que ens mostra, al llarg de les quatre estacions, la vida real d'una dona solitària, aïllada del món, que viu amb deu gossos en una cabana construïda per ella mateixa a la conurbació de Buenos Aires. Pater (2011) utilitza la complicitat entre Alain Cavalier i Vincent Lindon per establir una doble relació entre director i actor i els papers que al mateix temps interpreten: President de la República i Primer Ministre. The Act of Killing (2012) filma, en canvi, els botxins promocionats a caps d'esquadrons de la mort de Suharto, a Indonèsia, quan, encara ara protegits pel poder, accedeixen a narrar la seva implicació a les matances perpetrades durant el cop d’Estat del 1965, que va deixar més de mig milió de morts. Ells, amb aires d’estrelles de cinema, escriuen els guions i s'interpreten a si mateixos i a les seves víctimes davant una càmera impassible que planteja la reflexió sobre l’ètica de la mirada. El dimarts 24 (18:30 h), Jordi Balló, impulsor del Màster en Documental de Creació de la UPF, modera la taula rodona “Les fronteres del documental”, amb participació dels cineastes Albert Solé, Carles Bosch, Mercedes Álvarez i Neus Ballús. Precisament Ballús presenta el dijous 26 (21:30 h) La Plaga (2013), film a la cruïlla entre ficció i no ficció que parla de les últimes zones de resistència de l'estil de vida rural a Gallecs a través d’un grup heterogeni de personatges que s'interpreten a si mateixos en un extraordinari western líric: un pagès, un peó del camp afeccionat a la lluita grecoromana, una prostituta, una cuidadora filipina en una residència d'ancians i una lúcida nonagenària que es rebel·la contra les derrotes de la edat. El cinema de terror també tindrà el seu lloc amb [Rec] (2007), que va arrasar a Sitges i en què l’acció es veu a través de la càmera que duu un dels personatges, que es mou en espais reduïts i que aconsegueix imatges d’un realisme generalment associat a la telerealitat. En canvi, amb Dies d’agost (2006), ens trobem davant d’un film-poema rodat per Marc Recha en quatre setmanes i sense guió que té el seu origen en un projecte sobre el periodista i escriptor anarquista Ramon Barnils. Tanca els films de maig Septiembres (2006), també dirigit per Carles Bosch , que segueix el "Festival de la Canción" que anualment té lloc a la presó madrilenya de Soto del Real i on hi participen reclusos de diferents centres penitenciaris.

 

El mes de juny, el cicle continua amb La leyenda del tiempo (2008), en què Isaki Lacuesta entrellaça dues històries personals de personatges oposats al voltant de la figura del mític cantaor Camarón de la Isla. Continuem amb Més enllà del mirall (2006), el seu film pòstum i on tracta i reflexiona sobre la malaltia en primera persona. Seguim amb The Imposter (2012), el documental captivador amb què debutà Bart Layton, basat en una desaparició real d’un nen i on la realitat supera la ficció. Amb Jogo de cena (2007) reflexionarem sobre imatge, realisme, veritat, ficció i realitat a través dels testimonis de 83 dones que juguen  a representar/explicar histories que podem interpretar com reals/fictícies. Mercedes Álvarez presenta el diumenge 5 (19 h) el seu documental Mercado de futuros (2011), que tracta dels canvis a les ciutats, de l'espai en el qual ens movem i del nou aspecte del món, sobre la compra i la venda de somnis i ambicions, i com això s'expressa a l'espai de les nostres ciutats. Continuem amb Le Quattro Volte (2012), un film poètic sobre els cicles de la vida i de la natura, sobre la matèria i les tradicions oblidades a través de quatre vides entrellaçades. Tanca el cicle ¿Qué fue de Jorge Sanz? (2010), una minisèrie de televisió en què l’actor s’interpreta ell mateix com un actor en decadència i amb una vida personal força desastrosa. El dirigeix David Trueba i el mateix actor; un projecte que va sorgir en un moment en què cap dels dos tenia feina, amb una seqüela rodada cinc anys més tard. El dijous 16 projectem ¿Qué fue de Jorge Sanz? 5 años después (David Trueba, 2016), repren la vida de l’actor un lustre després.

 

Els títols, dies i horaris del films i actes són els següents: