El Govern ha acordat declarat bé cultural d’interès nacional, en la categoria de zona arqueològica, les Termes romanes de Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat). L’Executiu també ha acordat declarar la Festa Major de Sitges (Garraf) com a festa patrimonial d’interès nacional i el Ball Cerdà de la Seu d’Urgell (Alt Urgell) com a element festiu patrimonial d’interès nacional.

 

Les Termes romanes de Sant Boi de Llobregat són un jaciment de referència per a l’estudi del territori de la Barcino romana, i també són rellevants per a l’anàlisi  del món romà, tant a Catalunya com a la resta de l’Estat. Les restes conservades d’aquestes termes destaquen per la seva singularitat, atès que el jaciment és un dels exemples més complets i millor conservats d’edificis termals privats a Catalunya, i conté un seguit de característiques que el diferencien de la resta de balnea que formen part d’una vil·la romana. D’altra banda, el seu estat de conservació és excel·lent, ja que es conserva pràcticament tota la planta de l’edifici termal i fins a 4,80 m d’alçada dels murs per sobre del paviment de l’hipocaust, fet excepcional a Catalunya. A més, atès que s’ha conservat l’edifici termal sencer en bon estat, s’han pogut dur a terme treballs de museïtzació i adequació a la visita pública, convertint el jaciment en un recurs patrimonial excel·lent per a la comprensió dels sistemes termals d’època romana i del món romà en general.

 

La tipologia de les termes respon al tipus lineal angular i el recorregut és retrògrad. Els àmbits que es conserven corresponen a les dependències essencials de les termes, amb l’entrada o vestidor (apodyterium), el lloc per al bany fred (frigidarium i cella piscinalis), l’ambient tebi (tepidarium) i les dues estances càlides (sudatorium i caldarium). Aquests espais estaven ricament decorats amb pintures murals, paviments de mosaic geomètrics en blanc i negre (encara visibles) i aplacats de marbre. A les dependències càlides es pot observar el sistema subterrani de calefacció per aire calent que passava per sota dels paviments.

 

Les termes eren de caràcter privat (balnea), ja que formaven part d’una vil·la rural, d’època Baix Imperial (entre finals del s. II i principis del s. III dC fins al s. V dC). La monumentalitat de les restes conservades i la sumptuositat de les tècniques constructives confirmen la importància, tant de la vil·la romana de la qual formaven part, com del nucli de Sant Boi en època romana.

 

El Govern ha acordat declarar festa patrimonial d’interès nacional la Festa Major de Sitges en honor a Sant Bartomeu i Santa Tecla. Aquesta festivitat se celebra el 24 d’agost, en honor a Sant Bartomeu, i el 23 de setembre, en honor a Santa Tecla, copatrons de la vila i de l’església parroquial des de l’edat mitjana.

 

Les celebracions en honor als copatrons sitgetans s’organitzen al voltant d’actes de caire religiós i d’actes folklòrics i populars. En ambdues vessants de la festa, l’execució dels balls, la representació dels entremesos folklòrics i la sortida de la imatgeria festiva, amb els músics populars que acompanyen les autoritats i la imatge dels patrons, conformen un llegat de gran rellevància històrica i antropològica.

 

Un dels fets que singularitzen aquesta Festa Major és la gran participació ciutadana, ja que, només en les cercaviles, mobilitzen uns 800 ciutadans del municipi. Hi participen, a més de les autoritats civils i eclesiàstiques, i del tabernacle dels sants, la Bandera o el Penó, moltes colles, com les de gegants, de castellers, de diables, i colles de balls com la dels cabeçuts, de bastons, de gitanes, de cercolets, de pastorets, de panderetes, de cintes i la moixiganga. La imatgeria també hi és molt present amb dues bèsties de foc acompanyades pels seus timbalers. A nivell de música popular, Sitges compta amb dues colles de grallers de llarga tradició i trajectòria, colles de timbalers, una banda pròpia, dues cobles i diversos músics integrants de formacions de sacs de gemecs.

 

Els primers documents que demostren l’existència de la Festa Major de Sitges daten de 1353. Consisteixen en unes anotacions als llibres de comptes de la Pia Almoina, senyora del castell de Sitges durant el segle XIV.  D’altra banda, les referències més antigues que donen notícia de la celebració d’un acte concret de les diades fan referència a l’Ofici en honor als copatrons, i daten de 1595 en el cas de Sant Bartomeu, i de 1709 en el cas de Santa Tecla. L’estructura concreta del programa d’actes que vertebra la Festa Major de Sitges es coneix a partir de l’any 1843.

 

 

El Govern ha acordat declarar el Ball Cerdà de la Seu d’Urgell element festiu patrimonial d’interès nacional. El ball es caracteritza per la seva elegància i el seu arrelament. Hi tenen gran importància tots els aspectes musicals, coreogràfics i també històrics, socials i estètics. És un element festiu de referència a la Seu, que s’ha donat a conèixer més enllà de la comarca. 

 

El Ball Cerdà de la Seu d’Urgell s’estructura en diverses parts: la passada pels carrers, el pasdoble, l’entrada al galop dels balladors a la plaça, la rotllana, el caragol, el ball de les parelles, el crit de “Risto”, i finalment el ball de casats.  El personatge de referència és el fadrí major, qui marca el compàs, i en iniciar la dansa treu a ballar totes les noies en el caragol. Cada any és un fadrí diferent triat pels voluntaris que s’ofereixen.

 

El ball és un dels actes centrals de la Festa Major, es balla, cada any, l’últim diumenge d’agost al matí, a la plaça Palatín, davant un nombrós públic i amb els músics col·locats en una tarima. En primer lloc se celebra el Ball Cerdà Infantil i després, el Ball Cerdà d’adults. Es balla, també, a l’octubre, dins la setmana de la gent gran, amb parelles mixtes formades per joves i grans.

 

Els orígens del Ball Cerdà, com a variant del Ball Pla, són incerts. Per fonts orals, es té coneixement que s’havia ballat al segle XIX, i la primera referència coneguda a la premsa és de 1916.  La dansa ha sobreviscut a d’altres balls de la Seu d’Urgell, com era el de Cascavells, l’Indiot per Carnaval i el Contrapàs. És un ball rodó tancat, que formava part d’un conjunt de danses, un ball d’exhibició i, antigament, també, un ball de festeig, en el qual es feien públiques moltes parelles.