event_note Nota de premsa

Restaurada la portada romànica de l'església de Sant Martí de Lleida

  • La portalada, que és originària del poble aragonès d’El Tormillo, és propietat del Bisbat de Lleida, que ha donat el vistiplau a l’actuació
  • El Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya ha dirigit la intervenció, subvencionada pel Departament de Cultura de la Generalitat i realitzada pel Centre d’Art d’Època Moderna de Lleida
  • L’actuació ha durat quatre mesos i ha consistit, sobretot, a consolidar la pedra sorrenca i a fer una neteja superficial amb la tècnica del làser per aturar l’avançat estat de degradació de la portada
Portada
Avui s’ha presentat la restauració de la portada romànica de l’església de Sant Martí de Lleida. El Centre d’Art d’Època Moderna de Lleida (CAEM), centre de recerca de la Universitat de Lleida, ha dut a terme la intervenció sota la direcció del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya (CRBMC). L’actuació ha estat subvencionada pel Departament de Cultura.
 
La restauració ha durat quatre mesos i ha consistit, sobretot, a consolidar la pedra sorrenca i a fer una neteja superficial amb la tècnica del làser per aturar l’avançat estat de degradació de la portada. El procés de conservació i restauració ha consistit sobretot en un treball que ha combinat la consolidació; la fixació de morters alterats i del suport de pedra, i la neteja superficial de la brutícia acumulada i dels excrements d’aus.
 
Després dels estudis previs i de les anàlisis necessàries, s’ha optat per fer la neteja amb làser, de forma generalitzada, combinada amb la neteja química i mecànica, i la consolidació i segellament de fissures amb productes derivats de la cal. Durant el procés de neteja i de llevar la sal, s’han eliminat intervencions anteriors poc adequades, com morters, maons i ciment ràpid, elements que distorsionaven la lectura de la portada, alhora que ferien els seus paraments.
 
La consolidació del substrat ha fet augmentar tant la cohesió interna de la pròpia pedra, com la seva resistència mecànica, tot afavorit pel segellament de les fissures i les reintegracions volumètriques amb morter de calç, en aquest cas en zones puntuals, per igualar els volums en els quals hi havia manca d’elements petris. A part de donar cohesió al conjunt i oferir una lectura unificada, ha ajudat a frenar els processos de degradació.
 
Puntualment, s’ha restituït el fust d’una de les columnes, atesa la important falta de superfície que presentava i que repercutia en la subjecció del capitell, a banda de l’aspecte estètic. Una de les actuacions importants ha estat la col·locació d’una planxa inoxidable protectora de la pluja, per sobre de la darrera arquivolta o guardapols, a fi de no haver de reconstruir els elements de pedra original que feien aquesta funció i que s’havien perdut. Aquesta opció és millor que fer les reproduccions amb pedra nova, ja que sempre són molt difícils d’integrar en un conjunt tan degradat, i la seva col·locació malmet encara més la pedra original.
 
Finalment, s’han reintegrat cromàticament alguns dels morters afegits, per tal d’incorporar-los correctament al conjunt i evitar que destaquin excessivament respecte de la resta de la façana.
 
Val a dir que una de les condicions importants per a la conservació de la portada era la retirada del niu de cigonyes, que es trobava des de feia molt anys damunt de la portada, ja que li provocava una sèrie d’alteracions directes. El Departament de Territori i Sostenibilitat s’ha encarregat de retirar el niu, amb la col·laboració del Departament de Bombers de Lleida.
 
 
Església de Sant Martí
L’església de Sant Martí de Lleida és un bé catalogat d’interès nacional (BCIN) des de l’any 1980. Va ser erigida durant els segles XII i XIII, i va funcionar com a parròquia de l’Estudi General de Lleida. Durant  els segles XIV i XV es van construir les capelles dels laterals. Al llarg de la història, el temple ha tingut diferents usos, des de caserna militar, durant la Guerra dels Segadors, a presó, en el segle XIX.
 
La portada sud de l’església, tal i com la coneixem avui, es troba en aquest lloc des de l’any 1893, quan el bisbe Josep Messeguer i Costa va propulsar el trasllat de la portada de la parròquia del poble d’El Tormillo (a la província d’Osca) al seu emplaçament actual, ja que en aquell temps tot formava part de la mateixa Diòcesi de Lleida.
 
L’ús litúrgic de l’església de Sant Martí Vell va dilatar-se fins als anys setanta del segle XX, moment en què es va construir una nova església a les seves proximitats i va quedar en desús. Finalment, l’any 1997 es decideix utilitzar el temple com a seu provisional del que serà l’actual Museu de Lleida, fundat el 2007.
 
És per això que l’any 1997 es van dur a terme una sèrie d’actuacions, per tal adequar l’espai: rehabilitació de tres façanes, habilitació de l’interior per fer-hi exposicions temporals i construcció d’un mòdul d’accés. Aquestes foren les últimes intervencions fetes a l’edifici, però no es va intervenir directament sobre la portada.
 
 
Estat de conservació de la portada
La portada, així com els paraments de l’església, en general, són de pedra sorrenca, d’alta porositat, i patien una greu alteració per causa de la humitat per capil·laritat i per filtració, que prové de l’escorrentia subterrània de l’aigua. Tampoc no havia ajudat gens a la conservació el nou paviment aïllant del seu entorn perimètric, constituït per ciment, el qual aportava grans quantitats de sals solubles a la pedra de l’església. D’altra banda, el niu de cigonyes havia alterat l’entorn de la portada.
 
A través de diverses visites a la portada i de les anàlisis fetes a la pedra, es van poder determinar algunes de les causes de la degradació que presenta la pedra de la portada, com ara la descohesió del gra de la pedra, l’alteració dels morters i l’aixecament i exfoliació de les capes superficials aplicades en anteriors intervencions arquitectòniques.
 
Després de divuit anys de la darrera actuació arquitectònica, el seu estat de conservació havia empitjorat. Presentava zones de pedra amb esquerdes importants i elements en perill de despreniment.
 
L’acumulació de pols en els morters superficials havia provocat un embrutiment important, que quedava absorbit dins les capes superficials. Aquestes capes, per causa del contrast entre humitat i temperatura, s’havien disgregat i havien provocat l’aixecament de la capa de morter de forma generalitzada, amb la consegüent pèrdua de material i desgast de les superfícies.