El Govern ha acordat declarar bé cultural d'interès nacional el nucli de Palau-sator (Baix Empordà) i les esglésies de Sant Joan Baptista de Vinaixa (Garrigues) i de Santa Maria de l’Alba de Tàrrega (Urgell).

 

 

El nunci de Palau-sator ha estat declarat bé cultural d’interès nacional en la categoria de Conjunt Històric, i se n’ha delimitat l’entorn de protecció. El nucli de Palau-sator es troba emplaçat al mig de la plana al•luvial de la dreta del riu Daró, al sector pròxim a l'estany de Pals, en un territori que ha estat la font tradicional de riquesa d'aquests pobles de marcat caràcter agrícola i ramader. El conjunt s’origina al voltant del castell anterior al segle X.

 

En l’actualitat es conserven la torre que dona nom al poble, fita visual enmig del plàcid paisatge horitzontal de l’Empordanet, i diversos vestigis de la primera muralla. Una segona muralla d’època medieval, amb el portal de la Torre de les Hores al sud i el portal nord, reformada amb l’addició de dues torres circulars durant el segle XVI, embolcalla un nucli dens de carrers concèntrics al voltant de la fortificació originària. L’altre element vertebrador de l’estructura del nucli és l’església de Sant Pere. Documentada des del segle XII, es troba fora muralles vora el camí de Peratallada i dona origen al barri del Raval, el primer creixement del poble vers la plana. Tots aquests elements, sorgits arran dels condicionants orogràfics i dels camins de Peratallada, Ullastret i Fontclara, han mantingut l’interès històric, arquitectònic i urbanístic, i fan del nucli de Palau-sator un conjunt susceptible de ser estudiat, protegit i preservat.

 

El conjunt històric està constituït pel nucli urbà que, per la seva significació històrica, urbanística, arquitectònica, tipològica i ambiental, cal protegir especialment. Es fa una delimitació del conjunt històric que suposa una ampliació respecte de la que es va fer en l'expedient incoat l'any 1984, ja que incorpora el barri del Raval, que es va desenvolupar a l'entorn de l’església de Sant Pere, així com aquelles edificacions antigues exteriors al nucli però amb front al carrer dels Extramurs (Mas Riera, Mas Pou, Ajuntament), que per la seva disposició o les seves característiques arquitectòniques es consideren consubstancials a l'estructura urbana històrica característica de Palau-sator.

 

Així doncs, el conjunt delimitat inclou el major nombre d’edificis històrics de diverses èpoques i també els carrers i els espais urbans, públics i privats, que permeten explicar l’evolució històrica de la població, a més del subsol de la zona delimitada, per la informació històrica que puguin aportar.

 

El Govern també ha acordat declarar l’església de Sant Joan Baptista, a Vinaixa (Garrigues), bé cultural d'interès nacional, en la categoria de Monument Històric, i delimitar-ne l’entorn de protecció. L’església es pot considerar un exemple singular de l’arquitectura religiosa catalana de transició entre el romànic i el gòtic.

 

Es té constància documental de la seva existència des del 1154, ja que apareix esmentada en una butlla papal adreçada a l’arquebisbat de Tarragona. De fet, es tracta de l’església medieval més ben documentada d’aquest arquebisbat perquè se’n conserven bona part dels contractes d’obra, dels quals es desprèn que l’actual església va ser iniciada el 1301 i finalitzada el 1316. També es coneix que el projecte era de R. de Labossa i que va ser construïda pel mestre d’obres R. Piquer.

 

Bona part de les obres d’art de l’església van ser destruïdes durant la Guerra Civil, però a la sagristia encara es conserven algunes restes de pintures romàniques. Al Museu Diocesà de Tarragona i al Museu Nacional d’Art de Catalunya es conserven, fragmentàriament, parts dels retaules realitzats per Guillem Seguer, Ramon de Mur i Bernat Martorell.

Finalment, el Govern ha acordat declarar bé cultural d'interès nacional, en la categoria de Monument Històric, l’església de Santa Maria de l’Alba, a Tàrrega (Urgell), i  delimitar-ne l’entorn de protecció.

 

L'església de Santa Maria de l’Alba és d’una sola nau amb capelles laterals comunicades entre si segons la tipologia jesuïta derivada de Gesú de Vignola, a Roma. La singularitat de l’església és notable en el context del patrimoni arquitectònic català, ja que permet conèixer i veure el procés de disseny i d’edificació d’una església barroca construïda de nova planta, alhora que permet la confluència decorativa amb les arts pictòriques del segle XX i XXI.

 

El primitiu temple medieval va ser construït al segle XII. Entre els segles XIII i XIV es va construir l’església gòtica que va persistir fins a l’any 1672, quan el campanar va caure sobre la nau central i les capelles. El mateix any 1672 es va encomanar al tracista fra Josep de la Concepció el projecte i la construcció d’una nova església, que va ser projectada en estil barroc. El 1696 es va inaugurar el nou temple, que es va acabar el 1742. El campanar es va enllestir el 1760 i, posteriorment, es van construir les capelles dels Dolors, de les Santes Espines i del Roser. Entre 1936 i 1939, l’església va patir diversos bombardejos, amb la consegüent destrucció dels béns mobles. A partir de 1940 es van construir i reparar el cimbori del creuer i totes les voltes enderrocades i malmeses.

 

A l’església inicial se li van afegir la capella dels Dolors (1704) i la del Roser (1724), actualment anomenada capella de la Mare de Déu de Montserrat, que van ser també projectades per fra Josep de la Concepció.