Barbet Schroeder ha presentat a la Filmoteca el cicle 'Barbet Schroeder, mostrar sense jutjar'

Sexe i psicodèlia
More, el film de debut de debut de Schroeder, rodat el 1969 a Eivissa, on havia viscut 15 anys, es va convertir en una obra de culte, amarada de música de Pink Floyd, drogues, l’esperit hippy de l’època i amb il·luminació de Néstor Almendros. L’amor lliure, l’alliberament sexual i les substàncies al·lucinògenes, a més d’Almendros i Pink Floyd de nou, tornaven a ser ingredients del seu següent projecte, La Vallée (1972), on ja va coincidir amb la seva dona, Bulle Ogier. Amb ella va rodar el 1975 el títol escollit per inaugurar la retrospectiva, Maîtresse, una història d’amor sadomasoquista que Schroeder presentarà personalment, i a la qual s’ha referit en aquests termes: “Per mi era important fer un film sobre l’amor i les seves estranyeses en el qual no entrés la moral i en el qual la càmera no fos ni còmplice ni culpable”. Schroeder i Ogier tornarien a coincidir a Tricheurs (1985), una altra passió fatal marcada aquest cop per l’addicció al joc.

 

Schroeder documentalista
Just abans Schroeder havia encetat una de les constants de la seva filmografia: l’exploració del llenguatge documental, particularment per oferir contundents retrats del costat més fosc de l’ésser humà, amb Général Idi Amin Dada: Autoportrait (1974), esfereïdora aproximació al dictador ugandès que obria la seva “trilogia del mal”, continuada amb L’avocat de la terreur (2007), sobre l’advocat Jacques Vergès, defensor entre d’altres de l’exterminador nazi Klaus Barbie. El triplet es tanca amb l’obra més recent de Schroeder, Le vénérable W. (2017), que presentarà personalment a la Filmoteca dissabte 2 de febrer, centrada en Wirathu, un líder budista de Myanmar que promou l’odi racial i la islamofòbia. La segona projecció d’aquest documental, dimarts 5 de febrer a les 21.30 h, anirà precedida del curt autobiogràfic Où en êtes-vous, Barbet Schroeder?, fet per encàrrec del Centre Pompidou de París amb motiu de la retrospectiva que li va dedicar el 2017.

 

Les portes de Hollywood ben obertes
Schroeder es va aproximar a un dels seus millors amics, el creador del realisme brut Charles Bukowsky, a través d’una llarga sèrie d’entrevistes televisives del 1985 i també amb Barfly (1987), a partir d’un guió del poeta amb tocs autobiogràfics servit per dues celebritats de Hollywood: Mickey Rourke i Faye Dunaway. Als anys 90 la trajectòria del director s’instal·la a la indústria americana, amb films d’èxit farcits d’estrelles com Reversal of Fortune (El misterio Von Bullow) (1990), amb Jeremy Irons –guardonat amb l’Oscar- i Glenn Close; Mujer blanca soltera busca (1992), amb Bridget Fonda i Jennifer Jason Leigh; Kiss of Death (El sabor de la muerte) (1995), amb Nicolas Cage, David Caruso i Samuel L. Jackson; Antes y después (1996), amb Meryl Streep i Liam Neeson, o Medidas desesperadas (1997), amb Michael Keaton i Andy García.

 

Retorn als orígens
L’any 2000 Schroeder realitza una mena de tornada als orígens amb una modesta producció rodada amb actors no professionals a la Colòmbia on es va criar. La virgen de los sicarios, que considera la millor de les seves pel·lícules, adapta una novel·la del seu amic Fernando Vallejo que retrata el submón de drogues, violència i prostitució juvenil de Medellín. I amb Amnesia (2015) també retorna a un dels seus paisatges coneguts, el de l’Eivissa del seu debut More, després d’haver fet, això sí, una sorprenent immersió en la cultura japonesa a Inju, la bête dans l’ombre (2008). Una filmografia transversal i ben variada d’un autor que toca moltes tecles.

 

Trobeu més informació del cicle AQUÍ.