• El document presentat avui pel Ministerio de Asuntos Sociales y Agenda 2030 proposa tornar a la situació de 2012 i no afronta el repte en l'àmbit de les polítiques d’atenció a les persones dels últims 10 anys i tampoc recull l’experiència de la Covid ni les lliçons apreses.
• El document reconeix l’infrafinançament històric en aquest àmbit per part de l’Estat, però no proposa cap solució. Actualment la Generalitat segueix assumint el 88% del cost d’aquests serveis per a les persones més vulnerables i l’Estat només el 12%.
• Tampoc hi ha cap proposta que pugui millorar les condicions laborals i salarials dels treballadors del sector de la dependència i residencial ni ofereix cap horitzó al repte de les polítiques de proximitat.

 

Aquest migdia s’ha celebrat una reunió del Pleno del Consejo Territorial de Servicios Sociales y Dependencia on s’ha abordat un Pla de xoc per a l’impuls del sistema per a l’autonomia i atenció a la dependència. Durant la reunió, Catalunya, a través del secretari d’Afers Socials i Famílies del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies, ha manifestat la seva disconformitat perquè l’Estat no fa cap proposta de futur ni hi ha prou dotació pressupostària per fer front a les obligacions que planteja el document.

Tal i com explicava el conseller de Treball, Afers Socials i Famílies en finalitzar la reunió, “l’Estat avui ens ha presentat una proposta que, si bé en compartim alguns aspectes –per exemple, el reforçament del Servei d’Atenció Domiciliària o l’ànim de simplificar la burocràcia del sistema –, per altra banda vol condicionar i limitar els territoris com Catalunya en l’evolució de millora del seu model propi d’atenció a les persones amb dependència. Per què? Perquè es tracta d’un conjunt de mesures que pretenen tornar al tipus d’atenció del 2012 i que segueixen sense resoldre la manca crònica de finançament. Des de 2012 les persones vulnerables que atenem han canviat molt, com també ho ha fet la tipologia de serveis. I tampoc no podem fer com si la covid19 no ens hagi deixat cap lliçó respecte a la necessitat d’una atenció orientada a la comunitat i a la desinstitucionalització. Seria irresponsable.”

Per altra banda, en el pla de xoc es troba a faltar una proposta de mesures i de la dotació pressupostària necessària que permeti millorar les condicions laborals i els sous dels professionals de sistema d’atenció a la dependència.

“L’Estat és el regulador del marc de treball que després tenim la resta d’administracions. Aquesta crisi ens ha mostrat que tenim molts reptes. I cal que disposem d'instruments per poder endegar-los”, ha afirmat El Homrani.

 

Context de la Llei de Dependència

El desplegament a partir del 2006 de la Llei de l’autonomia personal i atenció a la dependència, que és una llei de competència estatal, amb un finançament manifestament insuficient per part del Govern central, va fer impossible l’acompliment de tots els objectius que ens havíem fixat com  a país per al conjunt del sistema de foment de l’autonomia personal.

Per exemple, les retallades que es van aplicar al sistema en el 2012 i 2013 van significar l’eliminació del finançament acordat i conveniat amb cada CCAA que va ser vigent fins el 2011 i una retallada lineal d’un 15% del finançament del nivell mínim a les CCAA. Amb aquella situació d’abandonament és com els territoris hem hagut de fer front a la dependència. A més, la LAPAD és una llei que l’Estat sempre ha incomplert en quant al finançament.

L’Estat no ha aportat mai, ni un sol any, la part proporcional del finançament que li pertoca per aplicar i desplegar la llei. Des del 2013 fins al 2020, l’Estat segueix transferint de mitjana un 12% dels recursos públics, molt allunyat del 50% que li pertocaria com a garant del finançament mínim i universal.

Estem parlant de gairebé 400 milions anuals que el Govern hauria de rebre per llei i no es reben. 400M€ només per a Catalunya que permetrien fer un salt qualitatiu en el sistema de la dependència a tots nivells.

 

Infrafinançament de la Llei de Dependència

A la reunió d’avui s’ha posat sobre la taula un increment per part de l’Estat per al 2021 de 600 milions d’euros, una xifra que el Departament considera clarament insuficient per fer front als plantejaments que fa i, de nou, sense garanties de recuperar el compromís de finançament compartit.

No es pot afirmar ni tan sols que la proposta signifiqui revertir retallades de 2012, ja que l’intent de situar noves obligacions a les CCAA en termes d’augments de cobertura, de quanties, o de revisar les incompatibilitats entre prestacions, que són absolutament necessàries, només es podrà abordar si augmenta el finançament no condicionat. La proposta no va acompanyada de cap impacte pressupostari en les obligacions que recauran en les CCAA, i no estableix cap marc plurianual que permeti veritablement abordar amb garanties les reformes que necessita el sistema d’atenció a la dependència a Catalunya.

El conseller El Homrani ha destacat que “el que demanem a l’Estat és més transparència i més participació en els criteris de distribució del finançament perquè a hores d’ara no sabem quants diners arribaran a Catalunya per la nostra gent gran”. El Homrani, a més, ha afirmat que “tampoc queda clar què passarà més enllà del 2021 –l’any d’aquest pla de xoc– i quina continuïtat preveuen per aquest finançament. Si hem de repensar el model d’atenció a la dependència i ho hem de fer posant les persones al centre, necessitem més claredat de la xifra de recursos de què s’ha de fer responsable l’Estat. No podem anar a cegues.”

A causa d’aquest infrafinançament històric que no aborda el document, no s’aporta cap solució a la llista d'espera per accedir a les residències de gent gran que és de 19.658 persones. Aquestes persones actualment reben serveis alternatius i altres prestacions derivades del Sistema Públic de Serveis Socials a càrrec dels recursos propis de la Generalitat que representen el 88% de les aportacions públiques al sistema d’atenció a la dependència.

 

El document no aborda cap canvi del model d’atenció a la dependència

Les fites del document es basen en la situació d’abans de 2012 de forma que no mira al futur ni incorpora els canvis que cal accelerar i que s’han evidenciat en la situació de la pandèmia de la Covid-19. En aquest sentit no presenta cap voluntat específica per transitar cap a un model residencial ni domiciliari que aposti per l’autonomia personal comunitària i dels serveis de proximitat amb visió d’integració i coordinació social i sanitària.

Així mateix, el document tampoc planteja cap novetat més enllà d’augmentar cobertura i quanties de les prestacions directes sense una visió de conjunt respecte les necessitats de cobertura dels serveis, recursos i suports per a l’atenció directa de les persones en situació de dependència.

El govern de l’Estat ha d’assumir les responsabilitats en la garantia del dret subjectiu a l’autonomia personal, i no pot continuar traspassant la responsabilitat als territoris sense assumir el repte de les necessitats i dotacions pressupostàries reals que necessita el sistema català de promoció de l’autonomia personal i d’atenció a la dependència.