En data 29 de febrer de 2004, hi havia un total de 17 pacients en llista d’espera a l’Hospital Clínic i Provincial de Barcelona i 18 pacients en llista d’espera a l’Hospital de Sant Pau.

La malaltia de Parkinson

El Parkinson és una malaltia degenerativa progressiva dels ganglis bassals caracteritzada patològicament per la pèrdua de cèl•lules dopaminèrgiques de la part compacta de la substància nigra i conseqüentment, per un dèficit de dopamina. Aquestes neurones dopaminèrgiques es projecten cap al nucli estriat i altres regions dels ganglis bassals involucrats en el control motor.

La malaltia de Parkinson afecta l’1/1000 de la població general i l’1-2/1000 dels majors de 65 anys. El símptomes del Parkinson són tremolor en repòs, rigidesa, bradiquinèsia i inestabilitat postural. El criteri diagnòstic inclou dos d’aquests 4 signes, així com també una resposta satisfactòria a la Levodopa (L-dopa).

Tractament

En general, els tractaments actuals (farmacològics i quirúrgics) permeten controlar els símptomes de forma efectiva, però no exempta de dificultats donat el caràcter progressiu del procés neurodegeneratiu. El repte està avui en dia en detenir la progressió de la malaltia i, en darrer terme, aconseguir la seva curació. El tractament convencional de la malaltia de Parkinson consisteix en compensar el dèficit dopaminèrgic.

El fàrmac més utilitzat, des de finals dels 60 és la L-dopa, que es converteix en dopamina al cervell. Altres fàrmacs optimitzen la resposta a la L-dopa i altres simulen l’efecte de la dopamina (agonistes dopaminèrgics). Malgrat aquests avenços farmacològics, a mesura que la malaltia progressa el tractament farmacològic és incapaç de controlar-la adequadament. Així doncs, als 5-10 anys d’iniciat el tractament, la majoria de pacients presenten canvis bruscs en la mobilitat (fenomen “on-off”), moviments incontrolats i espasmes musculars que alteren de forma important la seva qualitat de vida. En aquestes circumstàncies, el tractament quirúrgic es converteix en una opció terapèutica, sobretot quan el control dels símptomes és insuficient amb els medicaments disponibles i quan existeixen importants complicacions amb l’ús prolongat de la L-dopa.

La cirurgia de la malaltia de Parkinson no és nova, es va iniciar a les dècades dels 50 i 60 quan no hi havia encara tractaments farmacològics efectius. Malgrat això, els resultats no eren gaire bons donat que les possibilitats tècniques eren limitades i els coneixements científics escassos. En els darrers anys  aquesta situació ha canviat de forma notable ja que existeix una base científica sòlida i comprovada experimentalment i els avenços en tècniques de neuroimatge i neurofisiologia permeten localitzar amb gran precisió les zones cerebrals afectades.

Les tècniques quirúrgiques disponibles actualment consisteixen en la col•locació d’estimuladors cerebrals unilaterals o, més freqüentment,  bilaterals o en la realització de cirurgia ablativa. Aquestes tècniques, si bé no són curatives, permeten obtenir un bon control dels principals problemes motors de la malaltia. La tècnica és complexa i requereix la participació d’un equip multidisciplinar, la intervenció és llarga, entre 5 i 6 hores aproximadament.