- La nova creació de La Veronal es podrà veure en dues úniques funcions a Venècia, avui i demà, 1 i 2 d'agost.
- Aquesta mateixa producció inaugurarà la Temporada 2025/2026 del Teatre Nacional de Catalunya, i estarà en cartell a la Sala Gran del 24 de setembre al 9 d'octubre.
La companyia La Veronal, dirigida pel coreògraf Marcos Morau, estrena avui la seva nova producció inspirada en La mort i la primavera, de Mercè Rodoreda, a la Biennal de Venècia. L’espectacle es podrà veure avui i demà, 1 i 2 d’agost, al Teatro Malibran, en el marc de la 19a edició del Festival Internacional de Dansa Contemporània. Aquesta estrena absoluta es presenta com un dels grans esdeveniments culturals de la propera temporada del Teatre Nacional de Catalunya, i comptarà amb l’assistència de Joan Francesc Marco, president del Consell d’Administració del TNC, i de Carme Portaceli, directora artística del TNC.
La proposta de La Veronal s’endinsa en l’univers intens i simbòlic de la novel·la pòstuma de Rodoreda, considerada una de les seves obres més radicals i poètiques. Aquesta aliança entre dansa contemporània i literatura catalana dona forma a una experiència escènica profunda i reveladora.
L’espectacle és una producció de La Veronal, Teatre Nacional de Catalunya, Biennale di Venezia 2025 i Centro Danza Matadero de Madrid, amb autoria de La Veronal; idea i direcció artística de Marcos Morau; coreografia del mateix Morau en col·laboració amb els intèrprets; i amb Maria Arnal, Fabio Calvisi, Ignacio Fizona Camargo, Valentin Goniot, Jon López, Núria Navarra, Lorena Nogal i Marina Rodríguez a escena.
Després de la seva presentació internacional, La mort i la primavera, s’instal·larà al Teatre Nacional de Catalunya i es podrà veure del 24 de setembre al 9 d’octubre a la Sala Gran. La inauguració de la Temporada 2025/2026 del TNC serà el dijous 25 de setembre.
Marcos Morau, idea, direcció artística i coreografia de l'obra
La Veronal s'acosta a La mort i la primavera amb una fantasia desconcertant d'imatges, gestos i cossos – de tot allò que flueix, germina i brolla al subsòl – el subconscient, potser – de la novel·la més enigmàtica, la més radicalment simfònica de Rodoreda.
La mort i la primavera és meravellosament irreligiosa. No hi ha “llei de vida” aquí, perquè la vida té més poders que lleis. I tota llei evapora la conflagració de la vida i de la mort. L'univers dansa, implacable, al voltant dels nostres fets miserables, la nostra violència pedestre, la nostra gesticulació vana, el nostre pànic a existir.
Per això mateix el món cruel i atemporal de la novel·la és també una al·legoria dels mals del món, dels estralls i feixismes de la modernitat: perquè presenta la Història com el resultat d'una horrible sordesa a la música secreta de tot allò viu; perquè exhibeix una humanitat opressora i oprimida, sempre abocada a fer el pitjor ús possible del potencial de generació, vida, mort i descomposició que la natura li proporciona. Com aniries a una infinitat anomenada ara, on morir pot ser l'única mostra resilient de vitalitat? Potser Rodoreda va arribar tan a prop de dir allò indicible que només demana silenci. O potser només es pot cantar allò que queda d'indicible entre les pàgines del llibre. Potser el cant sigui allò que es deixa sentir quan s'apaga el motor de la història. I potser l'únic viatge sigui un periple vocal per les gammes visuals i sonores de Rodoreda; per les melodies proliferants i els silencis gestuals que, com un rugit de riu subterrani, com un brunzit d'abelles, un renill de cavalls, com arrels i sarments d'heures i glicines, sostenen i acaronen, amenaçant-lo de mort i de vida, tot un univers poètic.
