En els últims 10 anys, una nova espècie ha tornat a volar pel territori de Catalunya. És el voltor negre (Aegypius monachus), el darrer voltor ibèric que mancava a Catalunya. En el darrer any, una vintena d’exemplars de voltor negre han estat observats a Catalunya diverses vegades, principalment a la Reserva Nacional de Caça de Boumort, on se n’ha detectat un total de 9 exemplars. Per aquest motiu, i amb la voluntat de garantir la presència d’aquest gran ocell carronyaire, el conseller de Medi Ambient i Habitatge, Salvador Milà, ha presentat a la Reserva Nacional de Caça de Boumort el projecte de fixació d’una colònia de voltor negre. A través d’aquest projecte, el Departament de Medi Ambient i Habitatge pretén donar facilitats perquè aquest voltor, el més gran de la seva espècie, torni a criar a Catalunya.

De fet, el voltor negre és una espècie típica d’ambient mediterrani que es va extingir fa més d’un segle a Catalunya. Ara, amb l’augment de la població del centre d’Espanya i els projectes de reintroducció que s’han dut a terme al massís central de França, pot tornar-se a veure a Catalunya, amb una gran possibilitat que pugui tornar per quedar-s’hi. Els exemplars observats de voltor negre són joves o immadurs que es troben en etapa de dispersió abans d’assolir la maduresa per a criar. La ubicació excepcional de la Reserva Nacional de Caça de Boumort i la finca d’Alinyà de la Fundació Territori i Paisatge al Prepirineu de Catalunya, a cavall entre les dues poblacions del sud d’Europa (Espanya i França) d’aquesta espècie, determina que aquest sigui l’àmbit òptim on desenvolupar aquest projecte. Amb l’execució del projecte, es garantiria un corredor biològic de vital importància en la conservació d’aquesta espècie a escala europea.

A banda de l’objectiu final de consolidar aquesta espècie a Catalunya, el projecte preveu destinar molts esforços a sensibilitzar la població local, tant perquè sigui acceptat socialment com per lluitar contra les amenaces que afecten les poblacions d’ocells necròfags (el voltor negre, el comú, el trencalòs o l’aufrany); per exemple, el verí, el furtivisme, les electrocucions, etc.

Un treball de col·laboració

Per a la consecució d’aquest projecte coordinat pel Departament de Medi Ambient i Habitatge, es compta amb la col·laboració d’entitats especialitzades en el món de la conservació de la natura en general i del voltor negre en particular: el Grupo de Rehabilitación de la Fauna Autóctona y su Hábitat, GREFA (Madrid), la Fundación para la Conservación del Buitre Negro (Mallorca) i la Fundació Territori i Paisatge. L’àmbit d’actuació d’aquestes entitats se situa tant en l’àmbit estatal com en l’àmbit internacional, i aquest projecte s’engloba dins d’un projecte més ampli de recuperació del voltor negre en l’àmbit europeu que pretén connectar les poblacions existents al sud i l’est d’Europa amb les poblacions de l’Àsia.

Característiques del voltor negre

El voltor negre també és conegut com a voltor monjo, pel seu cos negre i el cap pelat. És una de les aus voladores més grosses del món. Fa uns tres metres d’envergadura i pesa entre set i tretze quilos. Viu al sud i l’est d’Europa i al centre i l’est d’Àsia. El 80% dels voltors negres de tot Europa viu a Espanya. Malgrat això, és una au en perill d’extinció. És molt sensible a la presència humana, cosa que fa que abandoni els nius amb les cries, o tingui greus problemes per alimentar-se.

Té uns hàbits solitaris, però es reuneix en grups per cercar el menjar. És un necròfag o ocell carronyaire perquè s’alimenta de cadàvers, principalment de mida petita (conills, llebres, etc.). Necessita aproximadament uns 700 grams diaris de carn, i pot consumir-ne fins a quatre vegades aquesta quantitat per alimentar les cries o tenir reserves per als dies amb meteorologia adversa, en què no pot sortir a volar. Al temps de cria, el mascle cerca l’aliment; altrament, farà la cerca en parella, de manera similar a com ho fa el voltor comú.

El seu niu té aproximadament 3 metres de diàmetre i 2 de gruix. Fa els nius sobre els arbres. Acostuma a pondre un ou d’entre 210 i 280 grams, i tots dos sexes comparteixen la incubació. Als dos mesos, el poll és molt actiu.

Els altres ocells carronyaires de Catalunya

A Catalunya, hi ha avui tres espècies més d’ocells necròfags o carronyaires: el trencalòs (Gypaetus barbatus), el voltor comú (Gyps fulvus) i l’aufrany (Neophron percnopterus). Aquestes espècies gaudeixen d’una situació poblacional força saludable si tenim en compte que el nombre dels seus efectius ha anat augmentant en el darrer quart del segle passat i els esforços del Departament de Medi Ambient i Habitatge mitjançant els programes de conservació amb fons europeus i propis.

No obstant, hi ha diverses amenaces que pesen sobre aquestes espècies, entre les quals destaquen la col·lisió i electrocució amb cables elèctrics, l’ús il·legal de verí, l’obligació d’incinerar el bestiar mort (a causa del mal de les vaques boges), els esports d’aventura no regulats, etc. Per aquest motiu, el DMAH fa un seguiment exhaustiu de les poblacions d’aquests ocells per poder detectar a temps qualsevol amenaça que pogués sorgir, alhora que destina esforços a la gestió i protecció d’aquestes espècies.

La Reserva Nacional de Caça de Boumort

La Reserva Nacional de Caça de Boumort (RNC) va ser creada per la Llei 17/1991, aprovada pel Parlament de Catalunya el 23 d’octubre de 1991, amb la finalitat de protegir, fomentar i aprofitar les espècies animals que hi habiten en estat salvatge i de preservar els ecosistemes als quals pertanyen.

La Reserva té una extensió de 13.097 ha. Se situa al Prepirineu occidental català, entre les valls de la Noguera Pallaresa i del Segre, i abasta tot un seguit de serralades disposades transversalment de l’una a l’altra vall, entre les quals destaquen la serra de Boumort que dóna nom a la Reserva, la serra de Carreu, la serra de Cuberes i la serra de Batsacans. Al nord, hi ha el riu Major, el riu de Taús i el riu de Noves; a l’oest, la Noguera Pallaresa i les poblacions de Sossís, el Pont de Claverol, Sant Martí de Canals, Pessonada i Aramunt; al sud, els cims de Sant Corneli (1.354 m), Montagut (1.346 m) i cap de Carreu (1.745 m), i, a l’est, els Prats de Montanisell, la Vall de Cabó i Noves de Segre.

Som davant d’un paisatge típicament prepirinenc amb serres abruptes i relleu força accidentat que dóna peu a forts contrastos, la qual cosa hi afavoreix una gran diversitat, tant de vegetació com de fauna.