Intervenció del president de la Generalitat al Debat Extraordinari sobre el Desplegament de l'Estatut

query_builder   28 març 2007 00:00

event_note Nota de premsa

Intervenció del president de la Generalitat al Debat Extraordinari sobre el Desplegament de l'Estatut

28 de març de 2007

Intervenció del president de la Generalitat al Debat Extraordinari sobre el Desplegament de l’Estatut

Moltes gràcies senyor president,

Honorable senyor Artur Mas,

Senyores i senyors diputats.

Em correspon, com a president de la Generalitat, donar inici a la resposta del Govern a la intervenció que acaba de fer el cap de l’Oposició. 

Vull fer, essencialment, una valoració de caràcter general i política, per cedir després la paraula a l’Honorable Conseller d’Interior, Relacions Institucionals i Participació, Joan Saura.

Ell farà una exposició detallada de quina és la posició del Govern en relació a la qüestió que ens ha convocat avui a la Cambra, és a dir, l’estat present i les perspectives a mig i llarg termini sobre el Desplegament de l’Estatut i l’evolució i defensa del nostre autogovern.

El principal grup de l’oposició ha fet ús d’una via que ofereix el Reglament de la Cambra i ha proposat la celebració d’aquest ple extraordinari. 

La seva iniciativa és ben legítima. Tanmateix, el fet que l’opció triada pel principal partit de l’oposició sigui legítima no vol dir que compartim les raons de necessitat o d’oportunitat, que la justifiquin. Més aviat les interpretem com una mostra d’oportunisme polític. I seria molt positiu que  miréssim de no confondre la ciutadania amb pronunciaments o ocurrències oportunistes.

El Govern, però, vol aprofitar aquesta ocasió amb una clara voluntat de deixar clares, davant la cambra i davant la ciutadania, algunes coses bàsiques: 

Primer.- L’Estatut és una llei vigent, que s’està aplicant i que s’ha començant a desplegar, a bon ritme.

Segon.- El Govern serà exigent amb el seu desplegament. Serà exigent en una doble direcció: ho serà  en el que depengui de les institucions catalanes; i ho serà en el que s’hagi d’aconseguir fruit de la negociació i acord amb l’administració central.

I, encara, si m’ho permeten, hi ha un tercer element que voldria deixar clar d’entrada:

No vull que el desplegament de l’Estatut es converteixi en un nou camp de batalla entre el Govern i l’oposició, senyor Mas.

En una nova pugna de personalismes que acabi donant un zero com a resultat. I faré el que calgui per evitar-ho.

Hi ha alguns motius per témer que això passi. I hi ha moltes més raons encara per evitar-ho. Els motius són de caràcter partidista. Les raons són de caràcter nacional.

Jo no estic disposat a deixar-me arrossegar cap a una cursa que no faria altra cosa que allunyar-nos de la realitat política, de la prioritat que hem donat a les polítiques de caràcter social i de creixement de Catalunya. En una paraula: no vull que res m’allunyi del bon Govern dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. És el que se’ns exigeix i s’espera de nosaltres, per damunt de tot. 

Establerts aquests principis com a orientadors de la posició del Govern en aquest debat, permeti’m, senyor Mas, algunes reflexions crítiques sobre les raons que ens han dut aquí.

Vostè és el cap de l’Oposició. Com a cap de l’Oposició vostè té algunes prerrogatives, reconegudes i recollides al propi decret de nomenament.

Entre aquestes hi ha la de ser informat i consultat pel president quan la importància o gravetat de determinats temes o situacions polítiques del país així ho reclamin.

És una prerrogativa seva que jo, com a president, penso prendre’m seriosament;  i me la prenc, en certa mesura, com una obligació moral.  Ho vaig dir en el Debat d’Investidura i ho repeteixo avui.

Entenc que, de manera recíproca, vostè pot fer el mateix. I voldria creure que també se sentirà moralment obligat a recórrer-hi quan així ho cregui.

Quan em vaig reunir amb vostè, el dia 25 de gener, en la primera d’una sèrie d’entrevistes que vaig mantenir amb els caps de les forces polítiques de l’oposició, vaig fer-ho per posar en pràctica  el  meu compromís de mà estesa.

Vostè ha fet al•lusió a una reunió de tothom. En la llarga presidència del president Pujol, aquesta reunió va trigar 20 anys a celebrar-se. I es va fer per comentar una exposició que es feia a Madrid.  

Li vaig confirmar la meva voluntat de mantenir la comissió de traspassos Estat-Generalitat, en la que hi hauria representants de totes les forces polítiques.

I li vaig dir que havia decidit la creació d’un Consell d’Impuls i Seguiment del Desplegament de l’Estatut en el que hi participessin totes les forces presents al Parlament.

De manera que, especialment per a vostè i el seu grup, hi ha vies establertes i prou clares per fer totes les aportacions i propostes que vulguin amb l’objectiu d’avançar sòlidament en el desplegament de l’Estatut.

Perquè jo vull creure que l’objectiu que compartim és aquest. I que, per tant, no volem –perquè no ens ho podem permetre- cometre l’error de tractar l’aspiració que hauria de ser compartida sobre el nostre autogovern com una arma de desgast polític utilitzada amb finalitats partidistes.

L’Estatut votat pel poble de Catalunya el 18 de juny de 2006, és de tots.  I s’ha de desplegar per a tothom. És dels qui hi van votar a favor i dels qui hi van votar en contra. I dels qui no el van votar, també.

I si una cosa ha quedat clara de l’experiència d’aquests darrers anys és que quan hi ha una força política que es vol apropiar del que és de tots, se’n ressent no només la unitat sinó també la credibilitat de les reivindicacions i propostes polítiques de Catalunya en el seu conjunt. I la credibilitat de la classe política, també davant la ciutadania.

L’Estatut de 2006 és el nostre marc de referència per a l’exercici de l’autogovern i res del que es pugui fer amb consens s’hauria  de convertir en arma de desgast i erosió. Els costos de fer-ho sempre acaben essent negatius. I no fa pas falta que anem gaire lluny per trobar-ne exemples.

Ara bé, tinc la sensació –que avui he confirmat- que a vostè li costa d’acceptar les propostes que jo com a president li vaig fer.  No ha volgut acceptar el Consell d’Impuls. I  fins i tot ha volgut fer evident un cert grau de desconsideració.  I que consti que ho dic amb el màxim respecte per les persones que hi assisteixen en representació de Convergència i Unió.

Vostè, com a cap de l’Oposició, disposa de vies que no té cap més parlamentari d’aquesta Cambra. 

El Consell d’Impuls és una via per participar activament en el desplegament, per unificar criteris i posicions del conjunt de forces polítiques catalanes, abans i després  de les reunions de les comissions bilaterals que fixa l’Estatut.

Però sembla que vostès no busquin vies de participació constructiva, senyor Mas, sinó oportunitats de protagonisme i catastrofisme. Fan induccions al derrotisme.  Jo no busco protagonisme, senyor Mas. Jo no sé si per vostè això és perfil baix, ni busco la confrontació en aquest tema, si no és necessari.  La qual cosa no vol dir que defugi la confrontació que calgui.  I desgraciadament sé que en algun moment caldrà, espero que no en aquesta Cambra.

Ja vaig explicar, fa tres setmanes, quin seria el meu capteniment en funció dels escenaris que es puguin produir en el futur. Vostè hi ha fet referència.

El  desplegament de l’Estatut és molt més que una fotografia oportuna. I serà prou llarg, difícil i costós com perquè ens puguem permetre el luxe de neutralitzar -en comptes de sumar- les forces  que necessitarem. 

Per això, vull deixar ben clar que avui segueixo convençut que la via que s’imposa és la del treball seriós, aquí i a Madrid.  Seriós i serè. 

I una altra cosa encara, avui per avui, és molt més important i efectiva la força de la negociació ferma, més que la força de l’amenaça i els auguris catastròfics.

Vaig dir, fa uns dies -i avui repeteixo- que no serè jo qui cridi el mal temps abans que arribi. I que, si arriba, sabrem reaccionar, des del Govern (i des d’aquesta Cambra, i des del conjunt de les institucions i la societat si és necessari) per fer front a  aquest mal temps. És i serà la nostra responsabilitat. Especialment la del Govern. Ha de quedar clar que, l’aplicació i el desplegament de l’Estatut és una responsabilitat que correspon, en la seva major part, al Govern. No exclusivament, evidentment, però en la seva major part al Govern. Amb el concurs, quan calgui, de les forces del Parlament. Naturalment. Però, insisteixo, essencialment responsabilitat del Govern i de la majoria que li dóna suport.

I permeti’m que faci, encara, una altra reflexió, abans de passar la paraula al conseller de Relacions Institucionals.

Si avui hem estat convocats en aquesta Cambra és perquè hi ha un nou Estatut en vigència. I si aquest Estatut existeix és perquè hi va haver un treball  molt important fet des d’aquest Parlament. En el que vostès van treballar intensament. Com els altres grups,  això és veritat. Però si no hagués estat perquè una majoria com la que avui dóna suport al Govern s’ho va proposar i el va impulsar, no hi hauria hagut Estatut. Vostè ho sap.

Si no hagués estat així, si Catalunya hagués seguit tenint un govern de Convergència i Unió, si la majoria d’aquesta Cambra hagués seguit estat formada per la suma dels diputats i diputades de Convergència i Unió i del Partit Popular, aleshores avui no tindríem Estatut, ni tindríem Ple Extraordinari sobre el seu desplegament. 

La necessitat de reformar l’Estatut de 1979 no es va posar d’evidència de la nit al dia. El mateix president Pujol n’havia parlat en diverses ocasions i, tanmateix, no va buscar el concurs del conjunt de les forces polítiques per impulsar la reforma.

Quan es va decidir impulsar la reforma de l’Estatut ja feia anys que s’estava denunciant que l’actuació del Govern espanyol, des de mitjans dels noranta, però sobretot a partir de l’any 2000, anava en la direcció contrària a l’augment de l’autogovern. Però aleshores Convergència i Unió  no va plantejar la reforma, perquè ni vostès volien ni els ho permetien els seus aliats parlamentaris. Els mateixos que ara l’han recorregut davant el Tribunal Constitucional.

Els mateixos que, mentre aquí participaven en la ponència, des de Madrid i a tota Espanya alimentaven, i de quina manera! el clima d’antipatia i animadversió contra tot el que representava Catalunya. Les coses són així, senyor Mas. Amb notaris i sense, però són així. 

A llarg dels anys 2000, 2001, 2002 i 2003,  Convergència i Unió es va negar a abordar la reforma de l’Estatut. I s’hi van negar amb el suport d’aquells qui, el 2005  recollien firmes contra l’Estatut. Els mateixos que han recorregut en contra de l’Estatut de Catalunya molts articles que han aprovat i aplaudit a l’Estatut d’Andalusia.  I els mateixos que han recusat un magistrat del Tribunal Constitucional amb un objectiu polític ben clar: fer fracassar l’Estatut aprovat per aquesta Cambra, per les Corts Espanyoles i pel poble de Catalunya. 

Tanmateix se suposa que totes les forces que vam demanar el vot afirmatiu del poble de Catalunya estem convençudes de la constitucionalitat del text aprovat i avui en vigor.  Ho estan totes les forces que avui donen suport al Govern.

És justament per aquests motius, que és qüestionable que avui  la seva crítica al Govern de Catalunya es basi també en especulacions, com han fet, sobre la futura sentència del Tribunal Constitucional o elucubracions sobre els dictàmens de l’advocacia de l’Estat. Que jo ni el meu Govern hem aplaudit, més enllà de dir que avalaven la constitucionalitat de l’Estatut.

Perquè això sí que és cridar el mal temps abans d’hora, amb gesticulacions excessives, que semblen buscar un major desconcert i més desànim en la ciutadania, en comptes de buscar la suma de forces per abordar serenament el desplegament efectiu del text, l’increment de les nostres competències i la millora del nostre finançament. Però no dic que no ens trobaran en aquest escenari apocalíptic només per això.

No ens hi trobaran perquè el catalanisme democràtic s’ha construït a través de l’exercici de la responsabilitat i la fermesa, de la convicció en les pròpies idees i el respecte a les institucions. Aquest catalanisme transversal. Segur que els agrada més que parli d’això que no pas de dretes i d’esquerres. La dreta sempre diu que no existeixen dretes i esquerres. S’ha construït a través d’una unitat que avui vostès només contribueixen a debilitar. 

Perquè potser no es volen adonar que jugar a  afeblir el Govern durant el procés de  desplegament de l’Estatut és debilitar la força del catalanisme i és posar en risc la millora de l’autogovern que comportarà.

És debilitar la força i el respecte que Catalunya es mereix a si mateixa i davant d’Espanya.  

I si Catalunya no comença per respectar-se a si mateixa, difícilment aconseguirà exigir el respecte dels altres pobles d’Espanya. I, avui, treballar units en el desplegament de l’Estatut és la primera mostra de respecte cap a nosaltres mateixos.

És el moment, doncs, de tornar a buscar i de trobar aquelles coordenades que ens poden portar a acords sòlids. Aquí i allà. És el moment de reduir el risc que la política catalana es vegi alterada per l’evolució de la política espanyola. És el moment de desplegar progressivament i a fons el nou Estatut, en el marc del Pacte Constitucional. I és el moment, també, d’evitar que la política catalana perdi el fil conductor del catalanisme democràtic al llarg de la seva història. I la millor  manera d’aconseguir-ho és buscant  la força multiplicadora  de la unitat. Això requeriria deixar el desplegament de l’autogovern fora de la confrontació Govern/oposició.

Una confrontació que en general no només és inconvenient sinó innecessària per assegurar la bona salut i el funcionament democràtic de les nostres institucions.

Però cregui’m, senyor Mas, la desafecció de la ciutadania respecte de la política i els polítics, aquesta desafecció que tant ens preocupa a tots, creix notablement quan els ciutadans veuen confrontació allà on hi hauria d’haver acord, quan veuen excés de protagonisme allà on els polítics pretenen exhibir grans patriotismes. 

En definitiva, quan darrere les proclames en nom del país s’hi veuen els interessos del partit.

El Govern, ho torno a dir, actuarà amb intel•ligència i fermesa en el desplegament de l’Estatut. 

Estic convençut que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya esperen de nosaltres un exercici responsable del Govern. I de vostès, l’exercici d’una oposició responsable. I fer d’oposició responsable, en la defensa de l’autogovern i en el desplegament de l’Estatut, vol dir estar al costat del Govern amb lleialtat.

Jo, com a president, no penso  embrancar-me en exercicis de política ficció.  Tot el camí que hi ha al nostre davant per córrer, s’ha de recórrer. El desplegament de l’Estatut  marca un camí ben concret. I quan es presentin dificultats, que segur que hi seran, estarem preparats per afrontar-les, sabrem com fer-ho, i hi farem front.  Però no estarem més ben preparats ni hi farem front en millors condicions si generem més alarmes o alterarem més els estats d`ànim col•lectius. Al contrari.

Ho vaig dir fa uns dies i ho repeteixo: rigor, fermesa i lleialtat.  M’ho imposo a mi mateix. Ho demano, evidentment al conjunt del Govern i ho espero també de vostè.  Això és actuar amb veritable sentit de país. 

Moltes gràcies.

undefined
undefined
undefined
undefined
undefined