01-10-2006

Crec que avui ja no hi ha debat polític o econòmic, al nostre país i arreu, a tota Europa i a tot el món, que no comenci afirmant que aquests primers anys del segle XXI estan marcats pels reptes de la globalització, o també podríem dir pel fracàs de la globalització, que no ha assolit els objectius i no ha solucionat, o no ha fet front satisfactòriament, als reptes que tenim plantejats. I també per la tensió que genera una societat cada cop més oberta, que combina aquesta obertura amb la complexitat i amb l’evidència que existeixen moltes desigualtats.

Aquesta és una societat que comporta riscos nous, encara que té noves seguretats. No és que sigui una societat menys avançada que fa un segle, no, estem més avançats, hi ha més seguretat, però també hi ha nous riscos, i, per tant, la balança de la felicitat, de la seguretat, del bon viure, del benestar, no sabríem dir fins a quin punt ha estat francament positiva. És evident que materialment estem millor, però també és evident que, sense anar tant lluny, la meva generació quan tenia la vostra edat començàvem, segurament des de més avall, però teníem segur un camí de progrés econòmic que probablement molts de vosaltres no teniu. Es començava cobrant poquíssim, i això segueix passant, i quasi sempre tenies la garantia que si tu havies trobat un lloc de treball ja t’hi quedaves i anaves progressant d’una forma que jo veig que a les meves filles no els passa.

Tenim, doncs, nous riscos i noves seguretats i, per tant, la societat ens obliga a mirar a prop, allò que tenim al davant, però també a mirar lluny, en l’espai i en el temps. Des de qualsevol racó del planeta avui veiem a l’horitzó un món format per grans conjunts o regions macroeconòmiques o geoeconòmiques, molt interconnectades. I això vol dir que hem d’ampliar l’enfoc, tant en el temps com en l’espai.

Però, al mateix temps, hem d’actuar a prop, en el microcosmos de les àrees urbanes, dels barris de les ciutats i dels pobles en què vivim, perquè en cadascun d’aquests microcosmos es crea una dinàmica que pot ser molt diferent. Com a Terrassa, que va com una moto com a ciutat, però on hi ha hagut anys enrere barris francament dramàtics en els quals hi havia una concentració de problemes. A més, el capitalisme i el mercat el que fan és enfortir aquest procés d’especializació d’espais dolents en ser dolents, en la mesura en que n’hi ha de bons que s’han especialitzat en muntar una barrera pels que no tenen un cert nivell de riquesa, perquè ningú no pot entrar-hi. De la mateixa manera, hi ha una certa especialització en la misèria a determinats barris que s’autoalimenten perquè tots aquells que progressen una mica així que poden marxen d’aquell barri, com ha succeït en diversos indrets al nostre país.

Sovint en aquests anys que portem en el govern, tres anys, hem hagut de formular polítiques que jo, a  vegades, anomeno la política de les tres “e”: escales, escoles i empreses. I hauríem d’afegir a aquestes tres “e” una “s”, de salut, perquè aquests són els problemes de la vida de cada dia. És tant com dir: polítiques socials, esforç en l’educació, bona política econòmica amb suport decidit a les empreses i una bona atenció, tant educativa com sanitària. Això és el que finalment defineix la qualitat d’un territori.

Les grans regions mundials i les polítiques sobre les noves formes de desigualtat que tenim a tocar de dits han de ser, segurament, els dos extrems del nostre projecte. I és, partint d’aquesta visió, que un seminari com el que heu organitzat crec que té tot el sentit del món.

En primer lloc, la unió, la unió transfronterera, a nivell europeu. Mireu, l’empresa més important de Catalunya no és a Catalunya, per dir-ho així. Com que no hi ha fronteres, ara l’empresa de quines decisions depèn la sort de més empreses catalanes és una empresa a Toulousse, que està a tocar de dits. És EADS, l’empresa que fabrica l’avió més gran del món, encara que ara té unes certes dificultats com sabeu. Per tant, pensar que nosaltres podem treballar dins d’unes fronteres, o que estem vivint en un món de fronteres. és equivocat.

La construcció de ponts de treball i relació entre vosaltres, avui, jo crec que és una garantia que estareu ben situats per enfrontar-vos a aquest món nou, i és garantia també del moviment sindical del futur i de poder actuar allà on importa, que és a l’escala, a l’escala europea.

S’ha discutit molt sobre l’existència d’un dèficit polític europeu i s’ha parlat molt sobre la paràlisi en què està immersa Europa, especialment després dels resultats negatius del referèndums sobre la Constitució celebrats a França i Holanda.

Però mireu, jo crec més en allò que diu el títol d’un llibret d’un escriptor jove anglès que es diu Mark Leonard, i que us recomano, que es diu “Perquè Europa liderarà el futur”. Perquè Europa, diu, està estructurada internament com el món ho estarà globalment, en forma federativa i formant grans blocs determinats per la talla dels més grans, els Estats Units, la Xina o la Índia, suposem. O sigui, un cop hi ha un país que té un determinat tamany, això que els economistes en diem les economies d’escala, els avantatges de ser grans, els altres estan obligats a posar-se d’acord amb uns altres per tenir la talla que té el més gran, perquè la capacitat de produir més barat perquè ets més gran, això que passa a les fàbriques, passa també en els països. Per tant, anem cap a un món on hi haurà, no nacions, sinó grans blocs exactament iguals però d’un cert tamany i capaços de competir com a tals blocs polítics.

I jo estic d’acord amb Mark Leonard que en aquesta competició Europa no té les de guanyar d’entrada, perquè Europa, per definició, era una mica la mare de la criatura de molts d’aquests móns, per exemple Estats Units o Amèrica Llatina. Va ser des d’Europa que va marxar la gent perquè ja no hi cabia, i quan al segle XIX les coses van començar a anar bé, hi va haver vacunes i es va solucionar el tema de la potato famine a Irlanda, la gent que no cabia a Europa va començar a marxar a tot arreu i van crear móns. Potser els espanyols hi vam anar abans a Amèrica Llatina, però, en definitiva, es van anar creant noves realitats que partien d’Europa. Però ara, Europa s’està redefinint i ha de competir amb aquests móns que ella mateixa va crear o amb els que preexistien, el món asiàtic, Oceania, etc. I això ho ha de fer, perquè si no ho fa, per descomptat, no estarà en condicions de competir, però, al mateix temps, tindrà l’avantatge, d’alguna forma, d’haver mantingut la seva diversitat interna, cosa que, segurament, altres no tenen.

Jo crec, per tant, que és important que des de la societat civil, vosaltres, els joves europeus, feu fort i efectiu aquest associacionisme que esteu rellançant.

És la mateixa reflexió que faig als empresaris quan parlem de l’Euroregió Pirineus-Mediterrània, aquesta de la qual us he parlat, que hem volgut impulsar des de la presidència de la Generalitat aquests anys passats: si l’euroregió existeix en la societat, en el món econòmic, acabarà existint també en termes polítics.

En segon lloc, us volia dir que aquest seminari és el reflex i la constatació, de la vigència del sindicalisme.

Jo vaig començar amb un sindicat que no era la UGT, ho haig de dir, perquè estava treballant a l’administració pública i allà estava com prohibit que hi hagués sindicats. Llavors vam haver de muntar un sindicat, no clandestí ben bé, que es deia STAC, Sindicat de Treballadors de l’Administració de Catalunya. Deu n’hi do el soroll que vam fer: vam fer una vaga general a l’ajuntament de Barcelona, la policia va envair l’ajuntament, gasos lacrimògens, una situació bastant dramàtica aquella. Però vam aconseguir, probablement, bona part del que volíem en aquell moment que hi havia inflació important, una escala mòbil de salaris i uns drets sindicals dels quals els funcionaris estàvem privats perquè se suposava que el sector públic no era cap empresa i, per tant, no hi havia d’haver sindicats. En aquell moment ens vam enfrontar a la UGT, perquè la UGT i CCOO van veure que naixia un altre sindicat en un sector important que no se’ls havia acudit que podia existir. Perquè allà hi havia companys i companyes del PSUC, del FOC o socialistes, el que fos, i vam haver de crear una cosa nova tots junts, era un sindicat unitari, que després, amb el temps, es va anar assumint per les organitzacions clàssiques, una de les quals, la més important segurament ara a Catalunya, sou vosaltres i CCOO.

Jo crec que la veu de la UGT es va fer sentir, des del primer moment, en el procés d’elaboració del nou Estatut i en l’exigència d’un nou sistema de finançament.

Heu estat presents en l’esforç per dur a terme projectes claus com ara l’Acord Interprofessional de Catalunya 2005-2007, que ens ha de permetre importants transformacions a les empreses, fent compatible aquest ideal, sempre tan difícil, d’aconseguir, d’ajuntar, flexibilitat i seguretat.

Com vàreu ser presents, també, en l’establiment de l’Acord estratègic per a la internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat de l’economia catalana. Vosaltres hi vau ser i jo us n’estic immensament agraït perquè sense que vosaltres hi fóssiu, aquesta bona sintonia que hi ha entre govern, sindicats i país, jo crec que no s’hagués aconseguit. Això no vol dir que vosaltres no hagueu estat, la UGT ho ha estat, francament avançada en matèria d’obtenir aliances i relacions amb qualsevol força política, ja em sembla bé, però haig de dir que tinc la impressió que en aquests tres anys hem viscut un període, encara inicial, però sense precedents en la col•laboració entre govern i sindicats.

És cert que la legitimitat democràtica dels poders públics per actuar en les transformacions socials depèn, en darrera instància, de les urnes, de la voluntat popular. I bé que ho sabem perquè ens hi estem acostant a aquest moment que és el primer de novembre.

Però la clau de l’èxit de qualsevol procés rau a saber obtenir, a més dels vots, de la legitimitat democràtica, la legitimitat social. Perquè podríem trobar-nos en una societat ben governada, des del punt de vista que manen aquells que han tingut més vots, que està molt bé, però que, en conjunt, la societat no respecta tant com hauria de respectar el poder democràtic que ha estat resultat de la seva pròpia intervenció electoral, del seu propi pronunciament. Això és molt corrent en el mon d’avui i, per tant, jo crec que hem d’anar a buscar, no solament la legitimitat del vot, sinó també la legitimitat social, i aquesta s’obté a través del consens, de la negociació, del compromís de les Administracions, dels agents econòmics i els agents socials, en un objectiu estratègic compartit, discutit i pactat.

A vosaltres us comença a arribar l’hora de prendre el relleu per seguir empenyent el procés de reforma social del qual ara hem posat les bases, i de fer-ho amb el vostre propi accent que serà diferent de les generacions anteriors. Però la societat necessita que vosaltres ara vingueu, evidentment amb la prudència i les cauteles necessàries, amb un missatge que sigui propi vostre i diferent. Molts de vosaltres ja ho heu començat a fer i us animo a seguir, amb ambició col•lectiva.

Transformar la realitat no és un treball fàcil, però continua essent possible de fer-ho, sobretot si una generació i la següent troben punts de contacte, sent diferents tanmateix, si troben el passadís per connectar projectes de generacions diferents.

Vosaltres i nosaltres compartim l’objectiu de la justícia social que forma part de la nostra i de la vostra identitat política. No estem inventant res, ara celebrem el 75è aniversari de la legalització del dret de les dones a votar, i quan hi penses dius, doncs és poc relativament. Per cert, fins quan haurem d’esperar que els joves d’alguns països puguin venir i que països d’aquí al costat puguin assistir en aquesta conferència?

Tinc la impressió aquests dies que els partits estan dient les seves propostes per les eleccions del dia 1 de novembre, hi haurà una politització elevada de la vida de cada dia. Com us podeu imaginar, celebro veure que hi ha programes que recullen l’experiència acumulada i l’obra realitzada pel govern que Catalunya que he tingut l’honor de presidir durant aquests darrers anys. És a dir, programes que recullen i projecten cap al futur el que s’ha començat des del 2003. 

Compto que en el futur vosaltres seguireu intervenint activament per confirmar que el rol de la UGT transcendeix l’estrictament sindical o professional per esdevenir un agent actiu de la societat en el seu conjunt.

Moltes gràcies.