Vull començar les meves paraules amb un reconeixement, sincer, a Comissions Obreres.
Perquè a través de la Cooperativa Entorn, està donant la seva resposta a una qüestió que s’ha situat al centre dels grans reptes econòmics i socials de Catalunya.
Aquest acte d’avui té, per tant, un sentit i una rellevància especials.
Som aquí per celebrar una fita assolida per la Cooperativa Entorn. És cert. Però aquesta fita ens permet i ens obliga a parlar i reflexionar en veu alta sobre una qüestió complexa com és l’habitatge, que s’està convertint en candent i prioritària en el debat polític i social .
I una situació complexa no admet una solució única. Ni simple.
La problemàtica derivada de les dificultats per garantir l’accés a l’habitatge no és, naturalment, exclusiva de Catalunya.
Però és de l’habitatge a Catalunya que ens correspon parlar. I avui ens oferiu una bona ocasió per fer-ho.
L’habitatge és una de les principals preocupacions de la ciutadania i la primera dels joves a Catalunya.
Des de fa uns anys, l’increment dels preus, combinat amb l’estancament dels salaris o la precarietat laboral, dificulta l’accés a un habitatge en condicions raonables per a una part important de la nostra societat.
És cert que a partir de 1997 el nombre d’habitatges iniciats a Catalunya s’ha més que doblat i presenta uns nivells d’activitat similars als de començaments dels anys setanta.
Però també és cert que entre 1997 i 2006 el preu d’un habitatge mitjà a Catalunya s’ha multiplicat, i avui costa més del doble i, en alguns casos, el triple que fa deu anys.
I s’ha convertit en una barrera molt sovint infranquejable. Sobretot per als joves que volen accedir, per primer cop, a un habitatge. Que volen tenir el seu primer pis.
Els joves, quan es volen emancipar, sovint no poden fer front als preus que el mercat proposa.
I, si ho fan, hipotequen un percentatge elevadíssim del seu salari mitjà, de la seva capacitat adquisitiva o inversora. És a dir del seu potencial emprenedor.
Tampoc l’opció del lloguer és, avui per avui, una solució fàcil perquè l’oferta és encara reduïda i molt marcada pel procés inflacionari del mercat.
El preu –o el cost- de l’habitatge s’ha convertit, doncs, en el principal enemic de l’emancipació dels joves.
I la dificultat d’accedir a un habitatge incideix negativament en la participació política, econòmica i social dels joves i dificulta la seva contribució al progrés de Catalunya.
Aquesta és una de les principals raons per les que el Govern ha decidit impulsar i elaborar una política d’habitatge pròpia per a Catalunya.
Una política que és objecte d’atenció preferent pel Govern i que vull concertar, també, amb el conjunt de forces polítiques. Crec que la política d’habitatge ha de constituir un dels grans acords de país per aquesta legislatura.
Una política que la Generalitat pensa tirar endavant amb un esforç col•lectiu, que ha de ser compartit amb els governs locals i amb els agents econòmics i cooperatius.
Primera constatació, doncs: Amb les polítiques d’habitatge impulsades pel Govern estem començant a donar una resposta col•lectiva a un problema col•lectiu.
Pretenem assentar les bases per ampliar i diversificar les possibilitats efectives d’accedir a un habitatge.
I fer-ho garantint una veritable igualtat d’oportunitats.
Aquest és el compromís del meu Govern: Convertir la política d’habitatge en una política d’equitat prioritària.
Una política que abordem
- amb realisme respecte de la situació present i les possibilitats d’actuar,
- amb decisió per incidir-hi des de les administracions.
- i també amb confiança en la capacitat de la iniciativa privada i de la iniciativa social.
No volem limitar-nos a reiterar proclames retòriques de drets. No.
Volem abordar una situació complexa amb totes les eines disponibles i de sumar esforços i inversions a través de noves fórmules de col•laboració, al servei de l’interès general.
Per això crec que és responsabilitat de la Generalitat crear les condicions per fer possible un mercat d’habitatge social.
Perquè un bon mercat d’habitatge social permetrà ampliar els espais de llibertat de la ciutadania.
Que és tant com dir augmentar la seva capacitat de desenvolupar els seus projectes vitals amb la màxima autonomia possible.
La passada legislatura es va aprovar la Llei d’urbanisme. Era una eina marc bàsica.
Ara hi hem afegit el projecte de Llei del dret a l’habitatge, que ja hem remès al Parlament per a la seva tramitació, discussió i millora per part dels grups parlamentaris i posterior aprovació.
Igualment, al desplegament del Pla pel dret a l’habitatge 2004-2007, elaborat a començaments de l’anterior mandat, ara hi afegirem un nou pla per al període 2008-2011.
Aquestes lleis i les polítiques que se’n deriven ens permetran aprofundir en la funció social de l’habitatge.
Concretant una mica més:
El Govern vol seguir incidint, com és la seva obligació, en una colla d’aspectes bàsics relacionats amb el dret a l’habitatge:
- la construcció de pisos nous,
- la rehabilitació de més de 100.000 habitatges
- i en la mobilització d’habitatges buits conciliant l’oferta i la demanda;
- afegint l’increment d’oportunitats per accedir a un habitatge de lloguer als ajuts a l’adquisició.
> Fins avui, els planejaments urbanístics que han passat per les Comissions d’Urbanisme i que, tal com fixa la Llei d’Urbanisme, han de destinar una part a la producció d’habitatge protegit, ja computen sòl per poder fer prop de 50.000 habitatges protegits.
> A més redoblarem els esforços de col•laboració amb els promotors, tant per la promoció dels habitatges com per la compra de sòl.
Des de L’Institut Català del Sòl seguirem treballant per garantir la generació de sòl per a habitatge protegit, modificant el sistema operatiu i actuant en la preparació dels nous sòls de forma concertada amb els promotors privats.
> El Govern està decidit a alliberar part de la producció pròpia d’habitatges en favor de promotors sense ànim de lucre. D’aquesta manera podem donar més potència a aquest sector i incrementar la capacitat operativa global.
> Consolidarem a tot el territori una Xarxa d’Habitatge Jove.
> I continuarem oferint nous ajuts i crèdits preferents, com els crèdits a l’emancipació i el sistema d’aval públic per contractes de lloguer.
He dit abans que volem aprofundir en la funció social de l’habitatge. Ara hi afegeixo que les polítiques d’habitatge han esdevingut una dimensió substantiva del nostre sistema de benestar.
Per això crec que aquest conjunt de polítiques, juntament amb la nova legislació de sòl i fiscal de l’Estat, ens permetran començar a redreçar un problema que no és aliè ni al creixement econòmic que estem experimentant, ni al canvi de model de competitivitat que proposem a través de l’Acord Estratègic.
Ja sé que és una obvietat, però no ho he de deixar de dir: la internacionalització, la millora de la qualitat de l’ocupació i l’increment de la competitivitat de l’economia són elements imprescindibles per a les polítiques socials que el Govern impulsa.
Per això, com vostès saben, estem preparant una nova reunió de l’Acord, per fer balanç i per donar una nova empenta a les mesures que hi són previstes.
Les reunions que he mantingut aquest dies amb els agents socials i econòmics del país responen a aquest propòsit.
Una segona constatació: la dimensió social de l’habitatge no es podria entendre sense la seva dimensió econòmica i territorial. I sense aquella dimensió que el vincula amb l’urbanisme.
Ambdues polítiques (econòmica i urbanística) estan interrelacionades i s’han d’acompassar per construir un progrés sostenible.
En un cas està en joc la millora de les condicions de vida de cada persona i, en l’altre, la millora de les condicions de la nostra vida col•lectiva.
Créixer de manera sostenible. Aquesta és la qüestió.
Hem de començar a prendre consciència que el nostre creixement d’avui no pot esdevenir una hipoteca per al creixement dels nostres fills i néts.
Els hem de llegar un valor, no una càrrega o una limitació.
La política d’habitatge, doncs, ha d’anar acompanyada d’una política de qualitat urbana.
Per aquesta raó el Govern, al costat de la rehabilitació i la promoció d’habitatges, ha donat prioritat a la reconstrucció dels teixits urbans i la millora de l’espai públic.
La manca d’equipaments, serveis i inversió en molts barris de les nostres ciutats ha comportat una concentració de les problemàtiques socials més importants que ens afecten.
Conscients d’aquest risc, i per revertir els processos de degradació urbana, el Govern de la Generalitat va impulsar la Llei de Barris.
Precisament el DOGC d’avui publica la quarta convocatòria perquè es puguin acollir més barris.
Aquesta llei, com vostès saben, incorpora 3 missatges.
> El primer, dirigit als ciutadans d’aquests barris:
els ciutadans han de tenir la seguretat que el Govern vol garantir el màxim nivell de benestar i cohesió i, per tant, no permetrà que les condicions de vida i de convivència es degradin a cap ciutat de Catalunya.
> En segon lloc, als ajuntaments:
el Govern estarà al seu costat enfront d’una problemàtica que, sovint, s’expressa de forma punyent als seus municipis.
> I, finalment, en tercer lloc, al mercat:
per advertir als agents econòmics que l’administració està disposada a dur a terme inversions que incrementin el patrimoni immobiliari privat en aquests barris, tot garantint l’oportuna provisió de vivenda protegida d’acord amb la legislació urbanística.
Aquests 3 missatges, als ciutadans, als governs locals i al mercat, ens recorden que el Govern no pretén, simplement, “ajudar barris amb problemes”. És més que això.
El Govern vol implicar-se a fons. Vol donar i dóna suport a barris i a municipis amb projectes.
I ho vol fer col•laborant amb els governs locals per fer efectiu un dels drets cívics col•lectius: el dret a la ciutat.
El dret a la ciutat és el dret de tots els ciutadans i ciutadanes a gaudir de l’espai públic, a gaudir d’un entorn digne i segur. Un entorn que afavoreixi el progrés personal i la cohesió social.
El dret a la ciutat és la síntesi de les nostres 3 prioritats de progrés: les persones, la seva seguretat i la millora de les seves condicions de vida.
A través de les actuacions de reforma i millora de barris i pobles l’aliança entre el Govern de Catalunya, els Ajuntaments i els ciutadans està tenint una capacitat transformadora extraordinària.
A través d’aquestes polítiques d’habitatge i de regeneració urbana el Govern vol obrir progressivament el camp de les decisions col•lectives als ciutadans i als territoris del país, sense eludir cap responsabilitat, però exigint corresponsabilitat.
Aquest és el camí per aconseguir que els 100 barris que d’aquí pocs anys s’hauran transformat puguin obrir una nova etapa en la seva existència. Guanyant en dignitat i en qualitat de vida, guanyant en seguretat i en benestar dels homes i dones que hi visquin.
Les polítiques de reforma només poden desenvolupar-se a partir de la visió d’un altre futur possible. A partir de la definició de noves orientacions per assolir-lo. I a partir de la confiança i el diàleg generador d’aliances entre la Generalitat, els Governs locals, els agents econòmics i socials i els ciutadans.
El que està en joc és el model de país que volem construir.
El que està en joc és si som capaços d’ordenar sense aturar i de créixer sense ferir, sense hipotecar, de forma irreversible, el país.
Aquests seran els nous barris de les ciutats catalanes. De la Catalunya del segle XXI.
Barris amb vivenda protegida, equipaments públics de qualitat, alta accessibilitat de xarxes de transport i especial atenció al valor natural dels terrenys on s’emplaçaran.
El Govern ha d’actuar. Ha d’actuar amb rigor. Ha d’intervenir, sempre que calgui, per ampliar les llibertats i els drets de ciutadania, avançant cap a un model integral de país més competitiu, sostenible i equilibrat.
Cap a una Catalunya que avanci en la seva construcció social, econòmica i cultural, poble a poble i ciutat a ciutat, al servei de les persones i de la millora de les condicions de vida individual i col•lectiva.
Al servei del dret d’accés a un habitatge en condicions raonables.
Al servei del dret a gaudir d’un entorn digne i segur.
Al servei d’una ambició de progrés que, avui, compartim amb tots vostès, a través de l’èxit d’iniciatives d’alt contingut social, com la Cooperativa d’Habitatge Entorn.
I acabo:
He volgut compartir amb tots vostès aquestes reflexions i, alhora, afirmar que les polítiques d’habitatge, de regeneració urbana i de creixement ordenat i respectuós de les nostres ciutats i pobles, responen a una idea clara de Catalunya.
D’una Catalunya cada cop més equilibrada per una acció de govern que s’orienta a fer avançar el conjunt de la ciutadania en el seu benestar i en l’assoliment dels seus drets.
Estic convençut que treballarem junts.
Moltes gràcies.
