1-2-2006

Discurs del president de la Generalitat amb motiu del lliurament de les Medalles i Plaques Francesc Macià al mèrit laboral

“Catalans, us prego que us concentreu, per un moment, d’esperit, i penseu que aquesta hora que sona per a Catalunya amb l’Estatut, és la que fa segles sospiràvem. Aquesta vegada, no fem una simple elecció: acomplim un gest veritablement històric. Amb aquest sentit espero que votareu l’Estatut, perquè es pugui dir que darrera l’Estatut hi ha, no tants o quants catalans, sinó el redreçament de tot Catalunya”.

Aquestes paraules les va pronunciar el President Macià fa tres quarts de segle.  Darrere les paraules hi havia molt de risc pres, molt de sacrifici patit, potser també molta renúncia, però hi havia una cosa més important que tot això: hi havia il•lusió i esperança en el futur del nostre país.

L’Estatut de 1932 va representar un moment històric per Catalunya. Una embranzida que va ser estroncada per la guerra in-civil i poc menys que esborrada pels llargs anys de dictadura.

L’ Estatut del 79 va suposar l’inici de la refeta, l’inici de la normalització democràtica i de la modernització de tot un país que havia estat silenciat.

L’Estatut del 2006 serà una altra fita històrica, la de la consolidació del respecte i la pluralitat, la del reconeixement; la que ens permetrà caminar per un segle XXI ple de llums, i de veus, ple d’èxits. 

He volgut començar la meva intervenció amb unes paraules del President Macià que ens haurien de servir d’estímul i de guia per als dies que vivim.

Les paraules de l’Avi em semblaven escaients en un acte d’atorgament d’uns premis que porten el seu nom.

Perquè aquell període, malauradament breu, de la vida de Catalunya va ser, tanmateix, molt fèrtil en l’acció de govern, en l’impuls de la modernització de Catalunya.

Aquests premis que van ser creats el 1938 pel conseller de Treball d’aleshores, Joan Comorera i Soler. Un home que va convertir la seva vida en una lluita pels seus principis.

L’any 1982 la Generalitat va recuperar aquests guardons amb la finalitat de premiar els qui han contribuït, amb el seu esforç i exemple, a mantenir i impulsar l’activitat econòmica del nostre país.

Més enllà de l’Estatut, o de qualsevol altra llei, per important que sigui, el que de debò compta és l’esforç dels homes i dones; el seu treball,  les seves idees, la seva vida. Tot això és el que un país sigui el que és.

I és obligació dels governants procurar els instruments de tot tipus que millorin les condicions, el context, que garanteixin els drets, que facin possible que els desigs dels ciutadans es puguin convertir en realitats.

Ve’t aquí que en un país la gent s’aixeca cada dia i va a treballar, a l’empresa, a la botiga o al despatx, i fa la seva aportació, la que sigui. I és la suma de totes aquestes aportacions el que fa Catalunya.

Són les persones el que de debò compta, la Catalunya real. Avui estem aquí per reconèixer-ne unes quantes. Com cada any. Persones de procedències socials, professionals i geogràfiques ben diverses. N’hi ha de nascuts a altres continents, n’hi ha de nascuts altres pobles d’Espanya. Però el que us uneix a tots és una trajectòria meritòria en la vostra vida laboral com a professors i mestres, com a creadors, com a treballadors del metall o de la medicina, com a advocats o enginyers, com a pagesos o empresaris, des del món de la universitat, de la fàbrica, de l’administració, de la indústria, de les cooperatives.

No puc fer un recorregut per totes les vostres trajectòries individuals. Com la de la Guillermina Peiró, que ha estat digna continuadora de la saga oberta pel seu pare, en Joan Peiró, exponent del millor de la tradició obrerista catalana. Una tradició  que tant diu i explica del nostre país.

Com la d’en Ricard Lobo que tanta excel•lència i rigor ha aportat a la Funció Pública. 

Preneu-los només com a mostra del que sou i  representeu col•lectivament entre tots.

També voldria, com ja vaig fer l’any passat,  fer un esment especial a les dones reconegudes aquesta nit. Les dones sempre han estat, com a mínim, la meitat de la base sobre la que s’ha construït la nostra societat. Però se’ls ha escatimat el reconeixement social merescut. I massa sovint no han pogut compartir, homes i dones, els triomfs aconseguits. Això està canviant, però no podem ‘baixar la guàrdia’. Encara no podem.

I  m’agradaria pensar que, amb l’acte d’avui, estem posant un petit gra de sorra en l’esforç que ha de fer la nostra societat per trobar l’equitat que sempre hauria d’haver-nos guiat.

Vull acabar reiterant el compromís del govern que tinc el goig de presidir: un compromís amb la gent de Catalunya. El compromís de seguir caminant, plegats, cap a una societat més rica i més cohesionada; cap a un país modern i de progrés.

Moltes gràcies.