La presidenta de l’Institut Català de les Dones (ICD), Marta Selva, ha presentat aquest matí un estudi que analitza la relació de les dones amb el treball a Catalunya en les darreres dècades. “Les dones i el treball a Catalunya: mites i certeses” ha estat editat per l’ICD, adscrit al Departament d’Acció Social i Ciutadania, en la seva col·lecció Estudis, que té per objectiu difondre investigacions en l’àmbit de les polítiques de dones.

La recerca, que ha estat coordinada per la professora del Departament de Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona, Teresa Torns, aprofundeix, entre d’altres aspectes, en l’anàlisi de la tensió que genera la doble presència de les dones en el àmbits de treball productiu i reproductiu.

El repartiment desigual de la càrrega de tots els treballs entre homes i dones provoca que, malgrat la igualtat formal, persisteixin discriminacions sexistes tant en el mercat laboral com en les interaccions socials i en l’aplicació dels drets de ciutadania.

Alguns dels mites i de les certeses que la investigació analitza són els següents: 

L’estudi revisa aspectes com la creença generalitzada que la incorporació i la plena ocupació de les dones en el mercat de treball és un fenomen recent. La no valoració del treball familiar domèstic no remunerat i el fet que les dones treballin en sectors de llarga tradició d’economia submergida, són causes per a què existeixin aquestes creences, quan a Catalunya, les dones són presents a les fàbriques, particularment en les del sector de tèxtil, des de l’inici de la industrialització.

 

Per altra banda, també es destaca l’augment molt significatiu de la taxa d’activitat de les dones a Catalunya i l’estabilitat de la seva activitat laboral. Es pot afirmar que, actualment, les dones s’incorporen al mercat laboral per quedar-s’hi.

 

 

 

 Font: Idescat

 

Aquest augment té una plasmació diferent a les comarques catalanes. L’any 2001, 12 de les 41 comarques catalanes tenien unes taxes d’activitat femenina iguals o superiors al 50%, mentre que només 7 se situaven per sota del 40%. La dada més important és que les trajectòries comarcals han estat prou diferents, com a reflex dels canvis socials i productius. Així, les comarques amb baixes xifres d’activitat femenina l’any 1975, han vist duplicar o triplicar aquestes taxes d’activitat.

 

A tall d’exemple, aquest és el cas del Baix Penedès (del 20,2 % al 57,9%), de la Val d’Aran ( del 20,7% al 55,8%), del Montsià (del 18,2% al 50,1%) o del Baix Llobregat (del 23,9% al 50%). En canvi comarques on la taxa d’activitat femenina ja se situava pel damunt de la mitjana catalana l’any 1976, han tingut un creixement més moderat. És el cas d’algunes comarques tradicionalment lligades a la indústria tèxtil de les conques d’interior, com l’Anoia, el Bages o el Berguedà, que han deixat de ser comarques on la presència femenina al tèxtil era molt important, a viure un cert declivi en aquest tipus d’indústria.

 

 

La doble presència és una realitat entre les dones de Catalunya. Aquesta realitat perdura perquè el canvi femení en relació a l’activitat laboral no ha anat acompanyat del corresponent canvi masculí en relació al treball domèstic i familiar.

 

Gairebé totes les dones tenen cura de la llar i de la família (91,62%), però també una proporció important d’homes diu fer-ho (73,21%). La diferència està en el temps que elles i ells hi dediquen cada dia i en el tipus d’activitats. De fet, les dones fan 4 hores i 37 minuts de mitjana i els homes la meitat, 2 hores i 14 minuts.

 

Pel que fa a les activitats, els homes fan  bricolatge o jardineria i un cert suport a tasques de cura i neteja, mentre que les dones continuen sent les responsables. Aquest repartiment desigual implica que els homes acostumen a fer activitats menys freqüents i quotidianes, i totes les que impliquen no posar en dubte la seva activitat principal. Així, el conflicte entre treball domestico-familiar i l’ocupació recau, en exclusiva, sobre el col·lectiu femení. Això contribueix a percebre la conciliació com un problema que afecta solament les dones.

 

Però la vida quotidiana no és del tot igual per al conjunt de les dones adultes a Catalunya. Es perfilen tres col·lectius. El gruix més important correspon a les dones ocupades amb un suport mínim de les seves parelles en relació al treball domestico-familiar. En els extrems, d’una banda trobem les universitàries, que disposen d’ajut extern i d’un suport rellevant de les seves parelles. I, a la banda oposada, les ocupades, amb baixos nivells d’estudis, que suporten gairebé tot el treball domestico-familiar totes soles.

 

 

 

Font: Fundació Bofill PaD (2001-2002)

 

Les desigualtats entre dones i homes no són les úniques que cal considerar si es vol fer una anàlisi acurada de la relació entre les dones i el treball. L’arribada de les migracions recents posa de manifest la necessitat de considerar que, a més de les desigualtats de classe, cal tenir present les desigualtats d’ètnia. Les dones nouvingudes arrosseguen allò que s’anomena triple discriminació: classe, gènere i ètnia.

 

La discriminació laboral que pateixen les treballadores immigrades no només suposa la pèrdua del seu capital humà. Les situacions d’inconsistència d’estatus que es generen els causen frustracions i trastorns psicològics que s’afegeixen al trasbals associat a la pèrdua de vincles familiars i als obstacles a què s’enfronten en la societat receptora.

 

Les científiques són les que haurien d’estar sotmeses a una discriminació menor, atesa l’objectivitat que, en principi, acompanya l’activitat científica universitària, però els estudis mostren que la realitat no és aquesta.

 

Per exemple, les científiques i acadèmiques presenten una segregació ocupacional que, en el cas dels salaris, ens mostra que hi ha més diferències entre els homes i dones d’aquest col·lectiu que no pas en la mitjana del conjunt de categories professionals i que representa el 70% del salari dels homes del mateix grup ocupacional.

 

L’existència de les desigualtats de gènere dins i fora del mercat de treball també han fet que la presència femenina en el si de les organitzacions sindicals hagi estat històricament inferior a la presència masculina, i que la manera en què s’hagi concretat aquesta presència també hagi estat diferent.

 

Una de les causes és la menor disponibilitat de temps de les dones; la presència de les dones en el treball remunerat i en el domèstic i familiar erosiona la forma de viure el temps de les dones i les seves possibilitats de dedicar-se a les activitats pròpies de l’àmbit públic.

 

Segons dades de l’any 2005, només el 33 % del conjunt de representants sindicals són dones. Aquesta proporció queda molt lluny del percentatge de dones presents al mercat de treball. La dada és important perquè la negociació col·lectiva és el principal mecanisme de reconeixement de drets laborals i, per tant, de la introducció de la perspectiva de les dones en les plataformes de negociació.