La darrera actualització de la balança fiscal de Catalunya amb l’Estat, corresponent a l’any 2009, situa el dèficit fiscal en el 8,4% del nostre PIB. Aquest percentatge equival a 16.409 milions d’euros i reflecteix la diferència entre allò que els catalans aportem a l’Estat amb els nostres impostos i els recursos que ens retornen després en forma de despeses i inversions del Govern central. Al marge de ser una xifra desproporcionada, es tracta d’un mal immutable i estructural, ja que la mitjana del dèficit entre 1986 i 2009 es va mantenir estancada al voltant del 8% del PIB. En un context econòmic tan incert com l’actual, aquesta situació, a més d’injusta, esdevé asfixiant.
L’asimetria entre el que Catalunya aporta i el que rep no només afecta al creixement econòmic, en la mesura que no ens permet escometre inversions estratègiques que incidirien directament sobre la nostra competitivitat, sinó que és un cop directe a l’estat del benestar. Així, aquests 16.409 milions representen el 55% del pressupost de la Generalitat per al 2012, i gairebé doblen la partida consignada per al departament Salut; amb ells, fins i tot, podríem assolir còmodament la severa reducció del dèficit que ens reclamen des d’Europa. I, per descomptat, amb una balança equilibrada moltes de les mesures d’ajust que s’han portat a terme en els darrers 18 mesos no haguessin estat necessàries.
Cal, per tant, un replantejament del sistema. Urgeix trobar un model que posi un sostre lògic al dèficit fiscal que pot patir una autonomia i que, sense deixar de garantir la cohesió interregional, corregeixi la injusta situació en què es troba Catalunya. Creiem que l’aspiració del pacte fiscal, a través del qual s’instrumentalitzaria la recaptació i la gestió dels nostres impostos, contrarestaria aquest desequilibri i crearia un escenari adient per obrir una nova etapa de l’autogovern.
L’asimetria entre el que Catalunya aporta i el que rep no només afecta al creixement econòmic, en la mesura que no ens permet escometre inversions estratègiques que incidirien directament sobre la nostra competitivitat, sinó que és un cop directe a l’estat del benestar. Així, aquests 16.409 milions representen el 55% del pressupost de la Generalitat per al 2012, i gairebé doblen la partida consignada per al departament Salut; amb ells, fins i tot, podríem assolir còmodament la severa reducció del dèficit que ens reclamen des d’Europa. I, per descomptat, amb una balança equilibrada moltes de les mesures d’ajust que s’han portat a terme en els darrers 18 mesos no haguessin estat necessàries.
Cal, per tant, un replantejament del sistema. Urgeix trobar un model que posi un sostre lògic al dèficit fiscal que pot patir una autonomia i que, sense deixar de garantir la cohesió interregional, corregeixi la injusta situació en què es troba Catalunya. Creiem que l’aspiració del pacte fiscal, a través del qual s’instrumentalitzaria la recaptació i la gestió dels nostres impostos, contrarestaria aquest desequilibri i crearia un escenari adient per obrir una nova etapa de l’autogovern.
