El Tribunal Constitucional, en sentència de 2 de juliol de 2012, ha fallat a favor de la Generalitat el recurs interposat pel Govern Català al 2010, contra el Reial Decret 199/2010, de 26 de febrer, pel qual el Govern de l’Estat regula l’exercici de la venda ambulant o no sedentària.

 

Segons l’Alt Tribunal, la referida norma estatal vulnera la competència exclusiva de la Generalitat en matèria de comerç interior, concretament, les competències referents a la regulació administrativa de totes les modalitats de venda. El govern de la Generalitat va plantejar al 2010 davant el Tribunal Constitucional un conflicte positiu de competències en considerar que el citat reial decret regulava de forma detallada i exhaustiva aquesta modalitat de venda, envaint les competències recollides en l’article 121.b, primer incís, de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, com ja havia apreciat el Consell de Garanties Estatutàries en el seu dictamen 10/2010.

 

En una sentència anterior, de 2003, el Tribunal Constitucional ja havia anul·lat preceptes de la llei estatal 7/1996, de 15 de gener, d’ordenació del comerç minorista, en considerar que la competència estatal per regular contractes entre les parts en les diferents modalitats de venda, no incloïa la regulació administrativa d’aquestes diferents modalitats de venda, que s’han de regir per legislació catalana.

 

Ara, enllaçant amb la seva pròpia jurisprudència anterior, i coincidint amb el dictamen del Consell de Garanties Estatutàries, el Tribunal Constitucional ha reiterat aquesta distinció competencial i reconeix la competència de la Generalitat per establir aquesta regulació de les autoritzacions administratives de venda ambulant, el règim d’inspecció i sanció en aquesta matèria així com les altres condicions per a l’exercici d’aquesta activitat. 

 

A més, el TC estableix que, per la seva mateixa naturalesa, aquesta modalitat de venda té una incidència preferentment local i, per tant, la regulació detallada que en va fer el Reial Decret tampoc pot trobar cobertura en la competència que l’art. 149.1.13 de la Constitució reserva a l’Estat en matèria de planificació general de l’activitat econòmica, tal com argumentava l’Advocacia de l’Estat.