La presidenta del Parlament, Núria de Gispert, i el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, han presidit avui l’acte de commemoració dels 30 anys de l’aprovació de la Llei de normalització lingüística. L’acte, organitzat pel Departament de Cultura, s’ha celebrat al Parlament de Catalunya. També hi ha intervingut Antoni Milian, catedràtic de dret administratiu de la Universitat de Barcelona.

 

El conseller de Cultura, Ferran Mascarell, ha recordat que “la llei de normalització lingüística va ser una baula imprescindible per arribar a la situació actual, un gran triomf del Parlament de Catalunya. Aquella llei ens demostra que el futur es construeix si es projecta des de la convicció del present”. Mascarell ha assenyalat que “la història del català és extraordinària i ens podem sentir legítimament orgullosos. La llengua catalana s’ha fet definitivament un lloc destacat entre les llengües del món. Ens queda molt per fer, però seríem injustos amb nosaltres mateixos si no diguéssim que el problema més gran per al català té a veure amb l’estat”. El conseller de Cultura ha conclòs que “el català ha guanyat aquesta partida”.

 

De la seva banda, la presidenta del Parlament de Catalunya, Núria de Gispert, ha recordat que “han estat 30 anys de molta feina ben feta, però queda camí per recórrer, hem d’assolir noves fites, nous horitzons”. “Molt sovint, ha assenyalat Núria de Gispert, es parla de qüestions d’estat. La normalització lingüística és una qüestió de país, un element de progrés i de cohesió, i per això, ha de suscitar consensos de caire cívic”.

 

La Llei de normalització lingüística va ser aprovada el dia 6 d’abril per la totalitat dels grups parlamentaris i es va publicar al DOGC el 18 d'abril de 1983. La celebració dels 30 anys de la Llei de normalització lingüística coincideix amb els 15 anys de l'aprovació de l’actual Llei de política lingüística del 1998.

 

Aquesta llei va ser decisiva per a la recuperació de la llengua en els usos oficials, l’educació i els mitjans de comunicació després dels efectes devastadors que va tenir la dictadura franquista sobre el català.

 

La Llei de normalització lingüística a Catalunya tenia com a objectiu prioritari la recuperació de la llengua en els usos oficials, en el sistema educatiu i en els mitjans de comunicació públics, a més de fer explícit el suport institucional a l’ús social.

 

Quant a la regulació dels usos oficials, establia l’ús habitual del català com a llengua pròpia de les diferents administracions catalanes, donava validesa legal als textos redactats en aquesta llengua i acceptava el català com a llengua de relació del ciutadà amb les diferents administracions catalanes. A més, establia que les formes toponímiques catalanes serien les úniques vàlides en territori català  (excepte a la Vall d’Aran, on ho serien les araneses).

 

Pel que fa al sistema educatiu, establia les bases per a l’ús vehicular habitual de la llengua catalana, impedia explícitament la segregació dels alumnes per motius de llengua i feia del català la llengua del sistema educatiu, en què garantia la presència del castellà i el coneixement d’ambdues llengües oficials per part de tots els alumnes un cop acabat l’ensenyament obligatori.

 

En relació amb els mitjans de comunicació, preveia la promoció de la llengua i la cultura catalanes en els mitjans de comunicació propis, en aquell moment inexistents.

 

 

 

Actualment, el català s’ha consolidat com la llengua oficial a les administracions de Catalunya. Les administracions i les institucions catalanes han d’emprar de manera general el català, sens perjudici del dret dels ciutadans a adreçar-s’hi en la llengua oficial que triïn.

 

En relació amb el sistema educatiu, s’ha consolidat el model català d’immersió lingüística, reconegut i avalat per les institucions europees. És un factor decisiu de cohesió social i garanteix que l’alumnat no sigui discriminat ni separat en grups diferents per raó de llengua. Garanteix el coneixement tant del català com del castellà.

 

Quant als usos de la llengua als mitjans de comunicació, l’any 1983 va néixer TV3, amb l’objectiu principal de contribuir a la normalització lingüística i cultural del país, i avui dia és el principal mitjà de comunicació de Catalunya i la televisió de referència d’una gran majoria dels seus ciutadans. Catalunya Ràdio va néixer també el 1983 amb l'objectiu de promocionar i difondre la llengua i la cultura catalanes.

 

 

 

La Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística, que substitueix la Llei de normalització lingüística de 1983, explicita la voluntat política de la Generalitat de continuar impulsant el procés de recuperació i de presència del català en tots els segments de la vida social i un compromís de les institucions catalanes amb la llengua del país.

 

Posteriorment, l’Estatut d’autonomia de 2006 també inclou articles referents a la llengua. Estableix que la llengua pròpia de Catalunya és el català i que és la llengua d'ús normal de les administracions públiques i dels mitjans de comunicació públics de Catalunya, i que és també la llengua normalment emprada com a vehicular i d'aprenentatge en l'ensenyament. Segons el text, el català és la llengua oficial de Catalunya i també ho és el castellà, que és la llengua oficial de l'Estat espanyol. L’Estatut determina que totes les persones tenen el dret d'utilitzar les dues llengües oficials i els ciutadans de Catalunya tenen el dret i el deure de conèixer-les. Els poders públics de Catalunya han d'establir les mesures necessàries per facilitar l'exercici d'aquests drets i el compliment d'aquest deure i no hi pot haver discriminació per l'ús de qualsevol de les dues llengües.

 

 

 

 

L’evolució de la comprensió del català entre la població adulta ha passat del 53,1%, segons dades del Padró d’habitants de Barcelona de 1975, al 83,2% al conjunt de Catalunya l’any 2012, segons les dades del Baròmetre de la Comunicació i Cultura.

 

El percentatge de població adulta que sap parlar català ha passat de representar el 64,2% l’any 1986 al 83,2% l’any 2012. El creixement de la població adulta que sap escriure en català ha estat encara més gran: ha passat del 31,6% al 70,1% en un quart de segle (1986-2012).

 

   

 Persones que han après a parlar català

 

Actualment a Catalunya hi ha 7,4 milions de persones que l’entenen; 6,4 milions que el saben parlar i 5,3 milions que el saben escriure.

 

El creixement del coneixement del català en els darrers 30 anys en el conjunt de la població de més de dos anys ha estat molt important. Des del 1986 al 2012 hi ha hagut un creixement de més de 2 milions de persones que entenen el català; un augment de més de 2.600.000 persones que el saben parlar i un de més de 3.400.000 persones que l’han aprés a escriure.

 

 

Població total (> 2 anys)	1986	2012	Diferència 2012-1986
L'entén	5.305.754	7.376.377	2.070.623
El sap parlar	3.760.966	6.424.392	2.663.426
El sap escriure	1.850.967	5.265.117	3.414.150
Població de 2 anys i més	5.856.433	7.570.908	1.714.475

 

 

 

 

A Catalunya el nombre de persones adultes que tenen el català com a llengua inicial, altrament dita materna, és de 2.842.900 persones mentre que els que el saben parlar és 5.915.000 persones. És a dir, hi ha dos persones que el saben parlar per cada persona que el té com a primera llengua parlada quan era petit.

 

Al conjunt de les terres de parla catalana els parlants inicials de català són 4.383.000, mentre que els que el saben parlar és de 9.856.000, per tant,  hi ha 5.472.000 persones que l’han après a parlar malgrat que no era la seva llengua inicial o materna.

 

Aquestes xifres manifesten un índex de 2,25 parlants de català per cada parlant inicial d’aquesta llengua, la qual cosa mostra la capacitat d’atracció de la llengua. És a dir, un gruix important de parlants haurien après la llengua tot i que no la tenien com a llengua inicial. Aquest tipus d’atracció sol ser més propi de llengües internacionals de demografia àmplia i amb un estat propici, que no pas amb llengües mitjanes i minoritzades. Així, segons dades d’Ethnologue, el mateix índex de la llengua catalana superaria el que obtenia el castellà, que obtenia un índex d’1,31 parlants per cada parlant inicial de la llengua en l’àmbit global, o el rus, que obtenia un índex d’1,65 parlants per cada parlant inicial d’aquesta llengua. Per contra, l’anglès, llengua internacional hegemònica, sí que superava l’índex del català, amb un índex de 2,82 parlants per cada parlant inicial. El francès copsaria un índex de 2,52. Prova d’aquest poder d’atracció és l’aprenentatge del català entre els adults, ja que des del 1991 hi ha hagut més de 1,4 milions d’inscrits als cursos de català per adults del Consorci per a la Normalització lingüística.

 

 

 

Els canvis en els usos lingüístics a la feina des del 2007 es caracteritzen per un augment de l’ús en totes les llengües: el català, el castellà i, sobretot, les altres llengües. En l’últim any 2012, l’ús del català continua creixent, mentre que l’ús del castellà i d’altres llengües es manté estable.

 

El percentatge de persones que utilitzen el català a la feina augmenta fins a 70,4% (més de 10 punts percentuals respecte al 2007), molt proper al percentatge de l’ús del castellà (78,6%). S’ha de destacar l’augment del percentatge de l’ús d’altres llengües a la feina, que arriba al 13,9% (més de 11 punts percentuals respecte al 2007). Òbviament un persona pot parlar a la feina en una o més llengües, d’aquí que els percentatges no sumin 100%.

 

Des de 2007 la població que utilitza el català a la feina ha augmentat en més de 800.000 persones. L’ús del castellà en més de 600.000 i les altres llengües en més de 700.000 persones.