Aquesta nit ens ha deixat Nelson Mandela (1918-2013), primer president de la nova Sud-àfrica sense segregació racial. Heroi i icona de la causa de la llibertat, seria difícil trobar en el món d'avui un líder tan unànimement respectat per persones d'idearis i creences ben diferents. Això fa d'ell un gegant del nostre temps. Queden com un referent la seva intransigència en la defensa dels valors universals com la pau, la llibertat i la igualtat entre els homes, siguin de la raça que siguin, i la seva negativa a acceptar millores en la seva situació d'empresonament a canvi de transaccionar en aspectes irrenunciables per ell.

 

Penso que la gran aportació de Mandela ha estat la construcció d’una nova identitat nacional, basada en el perdó i la reconciliació, per a un país que havia de ser nou. Després de la ignomínia del règim de segregació racial, les bases de la nova Sud-àfrica no podien ser l’ètnia, la història, la llengua, el territori. Ben al contrari: aquests eren factors de desunió i de revenja.

 

La dialèctica de vencedors i vençuts no resol res. Ningú no pot segrestar la possibilitat de guanyar la reconciliació perquè considera insatisfetes les seves reclamacions particulars o poc castigats els seus botxins, i menys encara perquè no en treu benefici partidista. A Sud-àfrica tots eren víctimes de l'apartheid: també els blancs. Calia, doncs, que tots donessin suport a qualsevol intent seriós de guanyar la pau. Calia convèncer tothom. Calia un líder que ho fes. El de Nelson Mandela ha estat un patriotisme impensat, genial, contemporani: humà. Enlaira el seu lideratge, i la seva figura agafa proporcions gegantines.

 

Aquest procés no es va fer sense renúncies, pactes i pragmatisme. Tothom, però, hi va guanyar, inclosos els sembradors de l'odi, que també havien de ser incorporats a la societat. "Un vencedor només és un somiador que no s'ha rendit", va afirmar. Mandela, empresonat durant 27 anys, hauria pogut odiar els seus carcellers i tothom ho hauria entès. En canvi, va preparar-se per perdonar. El perdó no torna la vida als morts, però intensifica la dignitat dels vius. Qui perdona atorga a l'ofensor una mica de la humanitat que ha perdut.

 

El nostre país va tenir la sort d'acollir Nelson Mandela en diverses ocasions: poc després de sortir de la presó, el 1991, quan va voler conèixer de primera mà els preparatius dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992, i durant la celebració dels Jocs. Va ser a la capital de Catalunya, doncs, on Mandela es va adonar del paper catalitzador que un gran esdeveniment esportiu pot tenir a les societats contemporànies, en mobilitzar tota una ciutat i un país per sobre de les diferències polítiques. Va ser a Barcelona on Nelson Mandela va veure l'oportunitat que podria suposar per a la nova Sud-àfrica l'organització de la Copa del Món de rugbi del 1995, quan la població negra va adoptar com a seu el que havia estat un estendard de la minoria blanca, la selecció sud-africana de rugbi, i aquesta comunió els va portar a una victòria impensable que va unir el país. El mateix Mandela va explicar a Barcelona que al seu parer els Jocs de Barcelona havien culminat la transició democràtica a l'Estat espanyol.

 

De Nelson Mandela ens queda el seu mestratge de compromís en les causes justes de la llibertat, la pau i la inclusió: "La llibertat significa viure d'una manera que respecta i potencia les llibertats dels altres".