Ens ha deixat Adolfo Suárez González (Cebreros, Àvila, 1932-Madrid, 2014), president del govern espanyol entre el 1976 i el 1981. Mor un polític en el ple sentit de la paraula i, en molts aspectes, també en el més noble. Va demostrar en els seus anys de govern un gran instint, coratge polític, valentia física, empatia i valors humans. Com a president de Catalunya, vull fer constar l'agraïment del nostre país amb Adolfo Suárez pel restabliment de la Generalitat de Catalunya el 1977, abans de la Constitució vigent actualment, amb el que el president Suárez va demostrar la seva capacitat d'assumir grans riscos per complir un deure de justícia amb Catalunya i, alhora, assegurar trenta anys de convivència democràtica. És per això que el 12 de gener de 1995 se li va lliurar la segona edició del Premi Blanquerna de mans del president Jordi Pujol: per la seva contribució al coneixement, desenvolupament i projecció de Catalunya.

 

Com a president del darrer govern autoritari del règim franquista, i dels dos primers gabinets de la democràcia escollits en eleccions, les fites polítiques del president Suárez configuren una trajectòria important: la reforma política, les eleccions lliures, el restabliment de la Generalitat de Catalunya, els pactes de La Moncloa, la Constitució espanyola de 1978. En menys d'un any, amb un Estat dominat pels partidaris de la dictadura; un estament militar intranquil; un terrorisme desbocat; una crisi econòmica gravíssima i la lògica poca col·laboració de l'oposició democràtica, Adolfo Suárez va tenir la visió i el coratge de legalitzar el Partit Comunista, convocar les primeres eleccions democràtiques des del 1936 i restablir, per decret del 29 de setembre de 1977, abans de tenir una constitució democràtica, la Generalitat de Catalunya, derogada també per decret pel règim franquista el 1938, en plena guerra civil i abans i tot de completar l'ocupació militar de Catalunya. Un coratge i una visió que, des del moment present i de Catalunya estant, no podem menys que mirar amb nostàlgia. Com ha dit Enric Juliana, “el nou règim demostrava una elasticitat que contradeia tots els tòpics sobre la rigidesa castellana. Quan vol -i, sobretot, quan ho necessita- el poder espanyol sap ser flexible i imaginatiu”.

 

Vull aturar-me un moment en aquesta fita: la Generalitat de Catalunya, amb el retorn del seu president a l'exili, Josep Tarradellas i Joan, ha estat l’única de les institucions de l'entramat de la República Espanyola restaurat a l'Estat després del 1975. Amb aquest decret de restabliment, que comença dient  “la Generalitat es una institución secular, en la que el pueblo catalán ha visto el símbolo y el reconocimiento de su personalidad histórica”, i que continua constatant que “hasta que no se promulgue la Constitución no será posible el establecimiento estatutario de las autonomías”, l'Estat espanyol realitza, de la mà del rei Juan Carlos i d'Adolfo Suárez, el millor reconeixement del caràcter peculiar de Catalunya, i del fet que el seu autogovern no emana de l'ordenament jurídic, sinó de la voluntat de ser i de la història del nostre poble. En una mostra de sentit de la justícia i alçada de mires, el text conté a més la derogació del decret franquista de 8 d'abril de 1938 que s'eliminava la Generalitat republicana. Les mateixes amb què, de la mà de Suárez, la Constitució va reconèixer i distingir que a l'Estat hi ha nacionalitats i regions.

 

És interessant en aquest sentit recordar les paraules del president Adolfo Suárez en l'acte amb què el president Josep Tarradellas va tornar a exercir des de la Generalitat reinstaurada a Catalunya, el 24 d'octubre de 1977: “Per primera vegada des de fa segles el fet català s'aborda des del govern de la Monarquia i des de Catalunya sense passions, sense enfrontaments ni violències”, des del “respecte, comprensió, serenitat i voluntat de pacte”. El restabliment de la Generalitat “és una operació d'Estat que servirà per consolidar la democratització de la vida espanyola”, de manera que “la qüestió catalana queda exclosa de qualsevol matís partidista i situada en el nivell en què cal tractar-la, en el dels afers d'Estat”.

 

"Abans d'arribar a la Constitució hem volgut donar resposta als desitjos de Catalunya  i, en fer-ho, no prejutgem més que la realitat de la seva existència i els seus factors diferencials", va continuar Suárez, "prejutjar aquesta realitat i aquests factors és tan indiscutible i tan just que qualsevol Constitució que no ho fes causaria un greu perjudici a Espanya". Restablir la Generalitat era “un exercici de diàleg i de pacte" que són "el fonament mateix de la democràcia": el retorn del president Tarradellas de l'exili "és tot un símbol de reconciliació, tots som conscients del que representa", concloïa.

 

No vull deixar de fer constar el meu agraïment al president Suárez per la valentia i la dignitat que va demostrar en l'intent de cop d'Estat del 23 de febrer de 1981, dirigit molt explícitament contra la seva política i la seva mateixa persona. La seva imatge assegut a l'escó, sense saber ni tan sols que estava essent gravada, encara avui emociona i ens reconcilia amb el compromís cívic i democràtic. No tots els polítics són iguals.

 

En els seus anys del govern el van moure dues coses: la convicció que "el futur no està escrit perquè només el poble pot escriure'l", i un compromís, expressat en la seva primera al·locució televisiva el 1976, encara en dictadura: “Elevar a la categoria política de normal el que a nivell de carrer és plenament normal”. El que va prometre, ho va complir. I aquest és potser el màxim elogi que pot fer-se d'un polític.

 

 

Barcelona, 23 de març de 2014