►Cobertura informativa de la Cimera        ► Fotos i vídeos sobre la Cimera
 

El Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica i el Creixement (CAREC) ha lliurat al Govern, als Grups Parlamentaris i als actors socials i econòmics que participaran a la Cimera Econòmica del 25 de març, un Informe que recull una anàlisi de la situació i perspectives de l’economia catalana i promou el debat sobre les prioritats que han d’orientar les polítiques orientades a la reactivació i al creixement.

L’Informe entronca amb l’esperit de l’Acord Estratègic per a la Internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat, signat l’any 2005 i actualitzat el 2008. L’Acord apuntava ja a l’esgotament d’un determinat model de creixement i proposava actuacions destinades a facilitar una transició gradual cap a un patró més equilibrat i sostenible en el temps. Però amb l’arribada de la crisi econòmica i financera l’any 2008 les circumstàncies de l’economia catalana han canviat radicalment. Pensem que la taxa d’atur avui a Catalunya ha assolit el 18%, quan l’any 2005 en què es va signar de l’Acord, encara en la fase expansiva del cicle, se situava en el 7%.

 

L’Informe presentat pel CAREC es pregunta què cal fer –des del Govern, des del Parlament, i des del consens entre els agents socials i econòmics—, per facilitar la sortida de la crisi i recuperar la confiança necessària per posar l’economia catalana en la senda d’un creixement equilibrat i sostingut. L’objectiu de l’Informe és obrir un debat que permeti fixar prioritats i concretar les actuacions que derivin. 

L’informe s’articula a partir de quatre grans idees vertebradores: 

 

1. Una primera idea central de l’informe és que cal aprofitar la crisi per facilitar una transformació en profunditat de l’economia catalana. El que en el moment de la signatura del primer Acord estratègic era un objectiu desitjable ara és una qüestió de supervivència com a economia avançada en un món global. 

 

2. La segona és que hem de construir a partir del que tenim. Hem de recuperar el projecte d’una Catalunya emprenedora amb un nucli industrial fort i arrelat, que arrossegui sectors econòmics més intensius en ocupació, com els serveis a la producció, i que es projecta cap a nous sectors emergents, intensius en coneixement. Sense oblidar que altres sectors bàsics, com la construcció o el turisme, també han de jugar un paper important en una economia essencialment diversificada, com és la catalana. 

 

3. El tercer dels eixos és que abans de construir cal eliminar. Cal acabar amb les barreres i rigideses de tot tipus que llasten la nostra economia. Els empresaris demanen poder treballar en igualtat de condicions amb els seus competidors en altres països, eliminant traves i obstacles que generen costos i ineficiències. Les administracions públiques no han de dirigir l’activitat empresarial; l’han de facilitar i acompanyar. No han d’intentar salvar sectors sense futur; han de proveir les condicions perquè els sectors amb futur progressin i, sobretot, que no en desapareguin per causes evitables. 

 

4. La quarta idea és que per construir el futur caldrà refermar determinats valors. En l’escenari post-crisi la confiança s’haurà de recolzar en la qualitat del marc institucional i normatiu propi de Catalunya. Un marc compromès en buscar el millor equilibri entre l’equitat i l’eficiència. Que proveeixi incentius per als comportaments que generen valor per a la societat. Que dificulti les conductes especulatives orientades prioritàriament a apropiar-se de rendes sense contrapartida en la creació de valor. I que vetlli perquè els interessos particulars estiguin subordinats a l’interès general.

 

L’Informe del CAREC identifica quatre grans dèficits que condicionen l’evolució de l’economia catalana: l’ocupació; els problemes vinculats al finançament; la productivitat; i la confiança.

L’augment de l’atur entre 2007 i 2010 és conseqüència directa de la caiguda de l’activitat derivada de la crisi, però la magnitud d’aquest augment i el fet que fins i tot en el moment àlgid del cicle tinguéssim una taxa d’atur més elevada i volàtil que la dels països del nostre entorn, apunta a deficiències estructurals en el funcionament del mercat de treball. El problema de l’atur a Catalunya no desapareixerà com a conseqüència d’una eventual reactivació econòmica, perquè és sobretot un problema estructural. I, per tant, requereix actuar amb reformes estructurals. 

Un dels principals obstacles per a la recuperació el trobem en què tant les empreses com les entitats financeres, les famílies i ara també el sector públic, estan fent un esforç per desendeutar-se, i això frena els plans de despesa i d’inversió. La disminució del crèdit prové tant de factors d’oferta —pels problemes de balanç i capitalització d’algunes entitats—com de demanda — a conseqüència de la caiguda de l’activitat i la congelació dels plans d’inversió a moltes empreses. 

Per poder finançar-se amb més facilitat, les economies catalana i espanyola haurien de reduir primer els nivells de deute acumulats, privat i públic —i en particular el deute extern— en relació amb el PIB. Com a conseqüència, la recuperació no vindrà fonamentalment ni del consum, privat o públic, ni de la construcció, privada o pública. La recuperació haurà de venir, en primer lloc, de les exportacions —i de la creixent internacionalització de l’economia catalana en sentit ampli— perquè és l’única forma de créixer que genera els recursos necessaris per tornar el deute extern que la nostra economia ha acumulat. I, en segon lloc, de la inversió productiva privada, que és un factor determinant del creixement de la productivitat i amb efectes multiplicadors sobre la demanda agregada. Per tant, les polítiques prioritàries són les que facilitin la internacionalització de l’economia catalana i estimulin la inversió productiva. Per això cal resoldre en primer lloc els problemes de finançament.

 

 

Durant els últims anys el creixement de la productivitat del treball a l’economia catalana ha estat decebedor. Això és preocupant sobretot en un context d’unió econòmica i monetària, en el qual no hi ha possibilitat d’utilitzar les devaluacions com a estratègia competitiva, i tenint en compte que l’economia catalana mostra una propensió a la inflació superior a la dels països del seu entorn. 

L’acceleració de la productivitat aquests dos últims anys reflecteix en part la desaparició d’establiments i de llocs de treball relativament menys productius que la mitjana de l’economia, com a efecte de la crisi; però pot arribar a tenir efectes permanents si les empreses menys eficients són reemplaçades per altres més eficients. Aquest és el principal efecte positiu d’una crisi. El repte és que aquest augment de la productivitat sigui sostingut i sostenible. 

Una característica de la història recent de l’economia catalana, compartida amb l’economia espanyola, és la dificultat per augmentar simultàniament l’ocupació i la productivitat (del treball). Trencar aquesta pauta és una altra raó per reformar en profunditat el marc laboral, però també cal centrar l’atenció en aquells factors determinants de l’evolució de la productivitat, diferents del marc laboral, sobre els quals les polítiques públiques poden influir —i en particular les que es poden aplicar des del Govern de Catalunya. En particular, Catalunya ha de construir sobre la seva tradició industrial com a motor de la productivitat, atès que el sector industrial juga un paper central en la difusió del canvi tecnològic al llarg de tot el teixit productiu. També cal augmentar la competència en els sectors de serveis orientats al mercat domèstic, amb l’objectiu de reduir costos que s’acaben traslladant al llarg de la cadena productiva.

Les economies es mouen, en última instància, per les expectatives dels agents econòmics al voltant d’un futur incert. Fins i tot en un context de tipus d’interès baixos i sense restriccions de crèdit, la inversió no arrancaria sense unes expectatives de rendibilitat suficientment elevades. Durant l’anterior fase expansiva la confiança es va situar en màxims i la percepció de risc associada amb la inversió en projectes empresarials i amb l’endeutament va caure fins a mínims històrics. Ara, la falta de confiança frena les decisions de despesa dels agents econòmics i és una dificultat de primer ordre per a la recuperació. 

 

 

És probable que, a mesura que la recuperació de l’economia mundial es consolida, els signes de reactivació de l’economia catalana es vagin refermant. Però ja no tornarem a veure en molt temps una etapa d’excés de confiança –alimentada per la facilitat d’endeutament– com la que vàrem viure durant l’anterior fase expansiva. I és positiu que així sigui. En el futur, la força de la confiança que mou a comprometre recursos davant d’un futur incert, s’haurà de basar sobre un fonament diferent: la qualitat del marc institucional i normatiu que regula les activitats econòmiques, les transaccions empresarials i les relacions entre els sectors públic i privat.

A partir dels quatre reptes identificats (ocupació, finançament, productivitat i confiança), l’Informe enumera els objectius en base als quals es poden estructurar un conjunt de prioritats i línies d’actuació, tant per a la reactivació econòmica (curt termini) com per al creixement (amb un horitzó a mitjà i llarg termini).

Aquests objectius són:

 

1. Reduir l’atur estructural, que és sense dubte el principal problema de la nostra economia.

 

2. Garantir la suficiència i l’estabilitat del finançament als sectors públic i privat.

 

3. Transformar el model productiu, en el sentit de fer del sector públic un motor i no una rèmora per a la reactivació i el creixement, i d’augmentar el creixement de la productivitat en el sector privat.

 

4. Refermar els valors bàsics d’eficiència i equitat, tenint en compte que sovint entren en tensió, buscant un consens ampli d’àmbit català sobre les principals reformes que requereix el marc institucional que regula l’activitat econòmica. 

 

Per assolir aquests objectius, l’Informe prioritza les següents línies d’actuació i fa les següents recomanacions:

Es proposa una mesura per a la reactivació a curt termini:

 

• Actuacions concertades público-privades per estimular l’ocupació, identificant nous filons d’ocupació i facilitant el procés de reconversió cap als nous sectors amb accions formatives i plans d’actuació del Govern de caràcter interdepartamental, concertats amb organitzacions del sector privat (col·legis professionals, organitzacions empresarials i del tercer sector). Actuacions que poden ser estimulades des del sector públic, però que han de pivotar sobre iniciatives empresarials i llocs de treball creats en el sector privat.

 

I una orientació estratègica a mitjà i llarg termini: 

 

• Introduir reformes del marc laboral. En particular (i) l’adopció d’un contracte únic amb indemnitzacions no superiors a la mitjana europea i (ii) la descentralització de la negociació col·lectiva, així com evitar mesures mecàniques que desvinculin els salaris de les condicions generals del mercat de treball i la pròpia situació de l’empresa.

 

S’identifiquen dues mesures per a la reactivació: 

 

• Al sector públic, la racionalització del marc fiscal, sota el criteri de no penalitzar l’activitat econòmica, i dels procediments de gestió i control de la despesa, potenciant el principi d’eficiència.

 

• Al sector privat, l’impuls a una major capitalització empresarial, mitjançant nous instruments de finançament alternatius al crèdit bancari, com seria el cas dels crèdits participatius gestionats per institucions especialitzades.

 

I dues orientacions estratègiques:

 

• Al sector públic, la revisió i eventual reforma dels models de finançament de la Generalitat de Catalunya i dels ens locals.

 

• Al sector privat, la reforma i reorientació del sistema financer, posant èmfasi en el finançament de la innovació i la internacionalització empresarial.

 

S’identifiquen les següents mesures per a la reactivació:

 

• Al sector públic, l’impuls decidit del procés de simplificació administrativa, ja en marxa.

 

• Al sector privat, les polítiques de suport a la competitivitat empresarial i a la creació d’empreses, per facilitar la renovació del teixit productiu i reforçar el binomi innovació-internacionalització.

 

 

 

I dues orientacions estratègiques:

 

• Al sector públic, la reforma en profunditat de les estructures administratives, mitjançant la racionalització dels ens públics i de la funció pública.

 

• Al sector privat, el reforçament de les principals dotacions de capital de l’economia (infraestructures, formació i R+D+I) i de l’esperit emprenedor.

 

La complexitat de la conjuntura econòmica actual, en un context d’inestabilitat creixent al món àrab, d’escalada del preu del petroli i amb expectatives d’augment dels tipus d’interès a la zona de l’euro, fa més urgent que mai trobar mecanismes de concertació que minimitzin els riscos d’estanflació (estancament amb inflació). Per aconseguir aquest objectiu el CAREC proposa una orientació general i un àmbit d’actuació específic. L’orientació general passa per renovar l’esperit de consens que va permetre en el seu moment signar els dos acords estratègics els anys 2005 i 2008. L’àmbit d’actuació més específic és que els resultats de la Cimera puguin ser el punt de partida d’un procés de debat i negociació per posar les bases d’un nou Pacte econòmic i social d’àmbit català, amb l’objectiu d’acordar les mesures prioritàries per reactivar l’economia i consolidar el creixement.