La selecció ofereix una panoràmica heterogènia i confirma el bon estat de forma amb què la cinematografia italiana ha retornat, després d’anys d’oblit, a les sales de cinema d’arreu del món.

Dels films inèdits inclosos en el cicle cal destacar les premiades L’imbalsamatore (2002), un film d’atmosfera malsana dirigit per Mateo Garrone (autor, també, deGomorra); La vita che vorrei (2004), un drama romàntic on Sandra Ceccarelli i Luigi Lo Cascio interpreten dos actors que s’enamoren durant el rodatge d’una pel·lícula i que porten aquesta relació més enllà de les càmeres; i Radio freccia (1999), la història d’uns amics que posen en marxa una emissora de ràdio durant la dècada dels 70.

El gènere documental està representat amb dos films que permeten reflexionar sobre diverses problemàtiques que afecten les societats actuals. D’una banda, Dallo zolfo al carbone (2008), un exercici de memòria històrica que transporta l’espectador al 1946, quan molts italians van emigrar a les mines de carbó de Bèlgica; i de l’altra, Camicie verdi (2006), que mostra una altra cara del fenomen migratori mitjançant un viatge inquietant pel moviment xenòfob Lega Nord.

Èxits de crítica i públic
El cicle també recupera alguns dels èxits més recents de crítica i públic internacional. És el cas de Gomorra (2008), l’adaptació de la novel·la de Roberto Saviano, on Mateo Garrone dóna un nou enfocament a les històries de la màfia amb una posada en escena realista. Aquest film comparteix la temàtica del crim i la corrupció amb Il Divo (2008), que com ha assenyalat la crítica ofereix “una visió càustica i desencoratjadora” de la classe política italiana a través de la figura de Giulio Andreotti, interpretat per Toni Servillo. A Romanzo criminale (2005), Michele Placido reconstrueix gairebé dues dècades de la història d’Itàlia a través d’un dels clans mafiosos més influents a Roma durant els 70 i 80.

La mostra també inclou films més intimistes com Caos calmo (2008), en què un executiu interpretat per Nanni Moretti es replanteja la seva vida a partir de la mort de la seva dona, i Pranzo di Ferragosto(2008), una comèdia en què Gianni di Gregorio es veu forçat a tenir cura d’un grup d’ancianes. Tanca el cicle Io sono l’amore (2009), un melodrama de classes de to operístic, arriscat i modern en el qual s’observa la influència de Visconti.