- "Va optar per seguir fidel per sempre més al servei d'aquest poble"
Avui ens ha deixat Heribert Barrera i Costa, primer president del Parlament en aquesta època de Generalitat recuperada. És un moment de dol per a tots els que estimem la llibertat i tots els que estimem Catalunya. Però, alhora, és un moment de celebrar una vida plena al servei de la nostra pàtria i un mestratge que tindrà continuïtat en el temps. En nom del poble de Catalunya, i en el meu mateix, vull expressar el més sentit condol a la seva família, els seus amics i els seus companys de partit.
Quan penso en Heribert Barrera una imatge em ve amb força a la memòria: la seva participació activa a la gran manifestació patriòtica del 10 de juliol de 2010 al Passeig de Gràcia de Barcelona. Als seus 93 anys era allà, com un més del milió de catalans que vam col·lapsar els carrers per expressar el nostre compromís amb Catalunya; i, alhora, conscient de la seva representativitat i de la seva responsabilitat de donar exemple. Va fer tot el recorregut, d'una lentitud penosa per l'èxit de la convocatòria, sota un bat de sol, sense queixar-se i sense rendir-se, fins al final.
Aquesta imatge és una metàfora excel·lent del que ha estat la seva vida i també de la història del nostre país. Després de l'ensulsiada de Catalunya el 1939, Heribert Barrera hauria pogut seguir una carrera científica i acadèmica brillant, a França o als Estats Units. Va optar, no obstant, per seguir "fidel per sempre més al servei d'aquest poble", i va retornar tan bon punt va poder a una Catalunya on ell era un proscrit i els ideals que representava, perseguits. Des del lloc que va triar va desenvolupar una labor incansable al servei del nostre país i dels seus ideals: "El progrés social és impensable sense llibertat, i per tant la llibertat de Catalunya és la condició prèvia del progrés social de tots els que hi viuen", deia amb motiu del 50è aniversari del seu partit, Esquerra Republicana de Catalunya.
En aquell mateix discurs ens va deixar el que crec que és una gran lliçó de cara als temps que vindran: "Si en aquests moments cedíssim al dolor de la injustícia amb què som tractats, i a les ofenses que com a poble rebem, si ens deixéssim dominar per la por, segur que ho tindríem mal parat perquè perdríem les nostres virtuts tradicionals de tenacitat, paciència i seny". Descansi en pau Heribert Barrera, patriota i mestre de patriotes.
Quan penso en Heribert Barrera una imatge em ve amb força a la memòria: la seva participació activa a la gran manifestació patriòtica del 10 de juliol de 2010 al Passeig de Gràcia de Barcelona. Als seus 93 anys era allà, com un més del milió de catalans que vam col·lapsar els carrers per expressar el nostre compromís amb Catalunya; i, alhora, conscient de la seva representativitat i de la seva responsabilitat de donar exemple. Va fer tot el recorregut, d'una lentitud penosa per l'èxit de la convocatòria, sota un bat de sol, sense queixar-se i sense rendir-se, fins al final.
Aquesta imatge és una metàfora excel·lent del que ha estat la seva vida i també de la història del nostre país. Després de l'ensulsiada de Catalunya el 1939, Heribert Barrera hauria pogut seguir una carrera científica i acadèmica brillant, a França o als Estats Units. Va optar, no obstant, per seguir "fidel per sempre més al servei d'aquest poble", i va retornar tan bon punt va poder a una Catalunya on ell era un proscrit i els ideals que representava, perseguits. Des del lloc que va triar va desenvolupar una labor incansable al servei del nostre país i dels seus ideals: "El progrés social és impensable sense llibertat, i per tant la llibertat de Catalunya és la condició prèvia del progrés social de tots els que hi viuen", deia amb motiu del 50è aniversari del seu partit, Esquerra Republicana de Catalunya.
En aquell mateix discurs ens va deixar el que crec que és una gran lliçó de cara als temps que vindran: "Si en aquests moments cedíssim al dolor de la injustícia amb què som tractats, i a les ofenses que com a poble rebem, si ens deixéssim dominar per la por, segur que ho tindríem mal parat perquè perdríem les nostres virtuts tradicionals de tenacitat, paciència i seny". Descansi en pau Heribert Barrera, patriota i mestre de patriotes.
Primer president del Parlament de la transició democràtica
Heribert Barrera i Costa va néixer a Barcelona el 6 de juliol de 1917. El seu pare, Martí Barrera, fou diputat al Parlament i Conseller de la Generalitat de Catalunya. Durant la Guerra Civil fou soldat d'artilleria als fronts de l'Aragó i del Segre. S'exilià a França l'any 1939 fins al 1952.
Llicenciat en ciències químiques per la Universitat de Barcelona. Obtingué les llicenciatures de física i matemàtiques per la Universitat de Montpeller (Llenguadoc). Enginyer químic de l'Institut Químic de Montpeller (Universitat de Montpeller). Doctor d'estat en ciències físiques per la Sorbona (París).
Fou professor ajudant i encarregat de curs a la Facultat de Ciències de la Universitat de Montpeller; agregat de recerques del Centre National de la Recherche Scientifique de França, i becari postdoctoral a la Universitat de New Hampshire (EUA). Catedràtic contractat de química inorgànica a la Universitat Autònoma de Barcelona el 1970 (jubilat el 1984).
Autor de nombrosos treballs científics publicats en revistes especialitzades franceses, angleses i nord-americanes al llarg de quaranta anys (1944-84), i d'escrits de caràcter polític en la premsa catalana i estrangera. Obtingué el premi Prat de la Riba de l'Institut d'Estudis Catalans, pel seu treball Noves contribucions a la síntesi d'àcids arilalifàtics i a la teoria de l'acilació intramolecular.
Ha estat president de la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques. És membre emèrit de l'Institut d'Estudis Catalans i fou president de la Secció de Ciències. Membre de la Societé Française de Chimie i de l'American Chemical Society. És membre del consell consultiu d'Òmnium Cultural. Expresident del Club d'Amics de la Unesco de Barcelona. Expresident (1989-1997) i President d'Honor de l'Ateneu Barcelonès. Expresident de l'Associació d'Antics Diputats al Parlament de Catalunya(1997-2003).
Inicià la seva activitat política el 1934 a la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya i al bloc escolar nacionalista. Ingressà a les Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya el 1935. El 1952 emprengué la reorganització clandestina d'Esquerra Republicana de Catalunya i n'esdevingué el màxim dirigent a l'interior i secretari general (1976-1987). Membre del Consell Català del Moviment Europeu i diputat al Congrés dels Diputats (1977-1980), fou elegit diputat al Parlament de Catalunya (1980-1988) i en la primera legislatura fou president de la cambra (1980-1984). Fou també parlamentari europeu (1991-1994) i, del 1991-1995, president d'Esquerra Republicana de Catalunya. L'any 2000 va rebre la Medalla d'Or del Parlament de Catalunya.
