El Consell Executiu ha aprovat concedir la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya a l’historiador i polític Josep Maria Ainaud de Lasarte i al lingüista Antoni Maria Badia i Margarit. La concessió de la màxima distinció honorífica del Govern a Josep Maria Ainaud de Lasarte (Barcelona, 1925) és un reconeixement a la seva destacada trajectòria com a historiador i a la seva contribució rellevant a la continuïtat del país, des d’una sostinguda fidelitat als millors valors cívics. De la seva banda, el reconeixement al professor Antoni Maria Badia i Margarit (Barcelona, 1920) és per la seva destacada trajectòria en l’àmbit de la lingüística i per haver contribuït a prestigiar, des d’una activitat acadèmica influent, la llengua i la cultura catalanes al món.

 

La Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya és la màxima distinció honorífica que atorga l’Executiu per reconèixer les persones i col·lectius que amb la seva aportació hagin prestat serveis rellevants, destacats, eminents o extraordinaris a Catalunya en els àmbits polític, social, econòmic, cultural o científic.

 

 

 

Amb la concessió del guardó, la Generalitat vol distingir una de les personalitats que més ha contribuït al redreçament nacional des del període de la resistència al franquisme, i que és referent de catalanitat i d’afirmació de la cultura catalana.

 

Ainaud de Lasarte va estudiar en dues institucions pedagògiques de referència: l’Escola Montessori de l’Ajuntament de Barcelona i l’Institut Escola de la Generalitat. El 1952 es va llicenciar en dret per la Universitat de Barcelona (UB), on va coincidir amb exponents rellevants de la seva generació que impulsaven la resistència cultural. En aquest marc, va ser membre d’organitzacions com Miramar, la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya o el Front Universitari de Catalunya.

 

El 1948 havia fundat la Societat Catalana d’Estudis Jurídics, Econòmics i Socials, filial de l’Institut d’Estudis Catalans. També va ser promotor de l’Antologia poètica universitària (1949). L’any 1974, poc abans d’iniciar-se la Transició, va contribuir a la fundació del Grup d’Advocats Demòcrates.

 

Ha contribuït de manera molt notòria al millor coneixement de la figura i la trajectòria d’Enric Prat de la Riba: Prat de la Riba, home de govern (1973, en col·laboració amb Enric Jardí) i el recull d’articles Prat de la Riba, home de dret (1991). Conjuntament amb Albert Balcells, el 1998 va iniciar l’edició de l’obra completa de qui va ser el primer president de la Mancomunitat de Catalunya.

 

També han estat objecte de la seva dedicació altres figures emblemàtiques de la vida catalana, com Francesc Macià, Francesc Cambó, Ventura Gassol o Lluís Domènech i Montaner. A banda del culte a Sant Jordi, la seva obra abasta més centres d’interès, com els reflectits, entre d’altres, als volums Símbols de Catalunya (1978), El llibre negre de Catalunya (1996), Ministres catalans a Madrid (1996), Mestres que han fet Catalunya (2002) o Barcelona, anys trenta (2005).

 

Ha divulgat sostingudament la història i la cultura catalanes des de diversos mitjans de comunicació, tant escrits com audiovisuals, amb la voluntat que el catalanisme inspiri, des de la quotidianitat, l’acció col·lectiva. Aquesta tasca l’ha complementat amb un gran nombre de conferències impartides arreu del país i també per l’Estat espanyol, Europa i Amèrica.

 

Ha estat diputat al Parlament de Catalunya en la primera legislatura (1980-1984). Durant aquest mandat, va ser membre de la Diputació Permanent de la cambra i de les comissions de Justícia, Dret i Seguretat Ciutadana i de Política Cultural. També ha estat regidor de l’Ajuntament de Barcelona del 1987 al 1990, mandat en el qual va ocupar la presidència del districte de l’Eixample.

 

Està vinculat estretament a nombroses entitats i institucions, entre les quals figuren algunes de les més significatives del teixit cultural i social de Catalunya: Òmnium Cultural, l’Ateneu Barcelonès, l’Ateneu Enciclopèdic Popular, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, la Societat Catalana de Pedagogia, la Fundació Joan Maragall, la Fundació Carles Pi i Sunyer, la Fundació Maria Aurèlia Capmany, la Fundació Baruch Spinoza, Amics de la Ciutat, Amics de l’Institut Escola o la Casa Museu Prat de la Riba.

 

Ha estat reconegut amb guardons com el Premi d’Honor Jaume I (1994) la medalla President Macià de la Generalitat de Catalunya (2000) o la Medalla d’Honor de la Ciutat de Barcelona (2006).

 

 

 

 

Antoni Maria Badia i Margarit va estudiar inicialment a la Mútua Escolar Blanquerna, dirigida per Alexandre Galí, que li va infondre la preocupació pel llenguatge. Llicenciat en filologia romànica per la Universitat de Barcelona (1943), també es va formar als Estudis Universitaris Catalans. El 1948 es va convertir en catedràtic de Gramàtica Històrica de la Llengua Espanyola a la UB, i el 1977, de Gramàtica Històrica Catalana. La seva rellevant activitat acadèmica ha contribuït a la formació d’una escola d’investigadors.

 

El professor Badia i Margarit ha fet recerca en l’àmbit de la lingüística històrica, sobretot catalana: ha tractat de temes morfològics, sintàctics, fonètics, semàntics i més generals. I s’ha dedicat a la dialectologia, primer de la llengua aragonesa i després de la catalana. Especialitzat en geografia lingüística, va participar intensament en les tasques inicials de l’elaboració de l’Atles lingüístic del domini català. L’onomàstica ha estat un altre dels seus centres d’interès, amb especial atenció als elements botànics de la toponímia.

 

Destaquen també els seus treballs de lingüística estructural. La comparatística, la història de la lingüística, les relacions del català amb les llengües veïnes i alguns aspectes de sociologia lingüística han estat igualment objecte de la seva recerca i són parcialment recollits a Llengua i cultura als Països Catalans (1964). Des del punt de vista sociolingüístic, La llengua dels barcelonins (1969) és la seva obra més rellevant, amb repercussions generals dins la romanística.

 

Són importants, a més, dues obres de síntesi en castellà, Gramática histórica catalana (1951) i Gramática catalana (1962). I cal esmentar títols com La llengua catalana ahir i avui (1973), Ciència i passió dins la cultura catalana (1977), La formació de la llengua catalana. Assaig d'interpretació històrica (1981) o Llengua i poder (1986). El 1994 va publicar la valuosa Gramàtica de la llengua catalana. Descriptiva, normativa, diatòpica, diastràtica.

 

Ha estat responsable de l'equip català de PatRom (Patronymica Romanica), diccionari dels llinatges romànics coordinat per la Universitat de Trèveris (Alemanya). Dirigeix la revista Estudis Romànics i ha presidit l'Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, el Grup Català de Sociolingüística i la Société de Linguistique Romane. El 1986 va ser president del Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana.

 

El seu reconegut prestigi acadèmic el va dur a ser rector de la UB entre 1978 i  1986. Ha estat professor visitant a Europa i Amèrica i és Doctor honoris causa per les universitats de Salzburg, Tolosa de Llenguadoc, Sorbonne, Perpinyà, Illinois, Rovira i Virgili, Illes Balears, i Alacant, a més del Knox College nord-americà. Membre de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i de l'Institut d'Estudis Catalans, n’ha presidit també la Secció Filològica.

 

El professor Badia i Margarit ha estat reconegut, entre d’altres, amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat (1986), el Premi Fundació Catalana per a la Recerca (1996), o la Medalla d’Or al mèrit científic de l’Ajuntament de Barcelona (1999) o el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2003).