El Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya (CRBMC) del Departament de Cultura ha restaurat durant cinc mesos l’Armari dels Privilegis i Actes de la Ciutat de l’Arxiu Municipal de Lleida. L’armari arxivador del segle XVII, conegut com l’Armari de les cinc claus, torna a ser exhibit a l’Arxiu Municipal de Lleida des del 15 de maig.
El moble és un dels pocs armaris arxivadors que es conserven a Catalunya dels segles XV al XVIII, època en què se’n van construir diversos exemplars amb diferents números de claus i panys. Els armaris tenien la funció de salvaguardar els continguts valuosos dels arxius, tant de caràcter civil com eclesiàstic.
Els treballs de conservació–restauració s’han centrat a recuperar l’antic acabat de la fusta i a suprimir l’excessiva capa brillant mal aplicada que el recobria. La intervenció va incloure també un tractament de desinsectació a la cambra d’anòxia.
La restauració ha respectat l’evolució estilística i cromàtica que amb el pas del temps ha anat adquirint el moble, i ha tingut en compte el component històric que té la peça per a l’Arxiu Municipal de Lleida.
L’Armari de les cinc claus
Construït el 1686 per Anastasi Vidal, fuster de Lleida, l’armari té una estructura arquitectònica marcadament renaixentista. Es va agençar, en una antiga intervenció, a la moda i al gust de l’època, amb la inclusió de les dues destacades volutes enfosquides d’estètica barroca i l’element central (avui perdut) en una clara voluntat decorativa que recrea el contrast del clarobscur, establint un joc amb parts de l’entaulament i del cos de la base per destacar-ne el volum.
L’Armari dels Privilegis i Actes de la Ciutat fa quasi 3 metres d’alçada i té una decoració arquitectònica de pilastres aplicades que contrasta amb les dues volutes barroques tallades que el coronen. El moble s’estructura en tres parts: l’entaulament que centra el fris emplafonat, amb la inscripció manuscrita daurada ”Privilegis y actes de la civtat 1686”; el cos central, amb les dues magnifiques grans portes que tanquen mitjançant els cinc panys els 48 calaixos numerats interiors, i la base, que entre motlures mixtilínies i plafons, acull altres dos calaixos i recolza sobre dues potes.
La inscripció que ocupa el fris el relaciona directament amb l’anotació que es llegeix en el foli núm. 69r del Manual d’actes de la ciutat de 1685 a 1691, registre 713, del primer de juny de 1686. El notari indica que Anastasi Vidal, fuster de Lleida “de son grat, signe àpoca als molt il·lustres senyors de la ciutat, Josep de Marañosa, etc. de cent vintiquatre lliures moneda corrent en Leyda y son per les mans i jornals de fer lo armari de privilegis per a dita ciutat. Lo modo de la paga es que a rebut vint y sinc lliures moneda corrent ab albara de manament despedit a 28 de Mars de 1686 = Coranta lliures que lo dia present a rebut de diners del caixo dels Señors Pahers y les restants Sinquanta nou lliures de albara de manament despedit lo dia present...”. Aquest document permet datar la construcció de l’armari a les darreries del segle XVII. El fet que l’armari estigui construït en fusta de noguera massissa també el relaciona directament amb els treballs de fusteria que es duien a terme en aquest mateix període a Catalunya.
L’entaulament ha perdut l’element decoratiu que lluïa entremig de les dues grans volutes i queden al descobert les cavitats buides dels encaixos. Probablement flanquejaven una forma heràldica esculpida a joc, com sovint inclouen armaris de característiques similars, com ara l’Armari de les sis claus, de Viella, o altres models de gran prestància, destinats igualment a custodiar documents importants. Diferents armaris arxivadors de producció catalana amb acabats policromats també exhibien els blasons de la ciutat, com és el cas de l’Armari arxivador de Tortosa, datat el 1574, o el de Solsona.
Les fulles de les portes tanquen amb cinc panys i cinc claus en formes i dents de guardes dissemblants, fet que posa de relleu la importància dels papers que custodiava i la voluntat de tancar-los per a la seva preservació. Per obrir les portes es requeria la presència simultània dels cinc dipositaris de les claus: la dels quatre membres de la Paeria i la del Síndic.
Els 47 calaixos (el número 39 es va perdre) estan numerats amb grafia daurada i s’ordenen començant per la part inferior esquerra (de baix a dalt). Les petites etiquetes encolades a l’esquerra del número pintat corresponen a la numeració dels pergamins relligats guardats a l’interior, segons estiguessin en el primer o en el segon compartiment.