L’Estat espanyol no se’n podia sortir sol per corregir els desequilibris del sistema financer i, com que no se’n podia sortir sol, finalment ha demanat ajuda per corregir aquests desequilibris financers als nostres socis europeus, concretament als països que formen part de la moneda única, en aquest cas de l’euro.

 

L’Estat espanyol no se’n podia sortir sol i Catalunya dins de l’Estat en aquesta ocasió tampoc, perquè realment els desequilibris són importants i en aquest moment el conjunt de l’Estat no tenia mecanismes per cobrir aquests desequilibris, per poder-los corregir sense demanar aquest tipus d’ajuda.

 

Aquesta ajuda és evident que es produeix en forma de préstec, per tant no és un regal, és una ajuda important que nosaltres valorem molt, per part dels nostres socis de l’euro, però no és un regal, una ajuda a fons perdut, perquè en la mesura que és un préstec, vol dir que s’ha de tornar amb els seus interessos corresponents. Vol dir que segurament aquests interessos seran prou positius perquè el cost d’aquest deute no sigui gaire gran, no sigui excessiu, i això ajudarà també tot aquest procés de sanejament, que segurament fa temps que s’hauria d’haver fet.

 

Recordeu que altres països que es varen trobar en una situació més o menys similar de grans desequilibris en el seu sistema financer van encarar aquella situació des del principi, van cobrir aquells desequilibris, els van corregir, posant molts diners sobre la taula, encara que fossin diners públics, i a partir d’aquí, van tapar l’hemorràgia i van anar millor. A l’Estat espanyol no es va tapar l’hemorràgia des del començament, es va seguir fent veure que el problema no existia, que no existia del tot, i finalment, com sempre passa, el problema ha sortit amb tota la seva virulència; a partir d’aquí penso que és millor, encara que sigui tard, doncs que es faci; es podia haver fet abans, d’acord, però millor tard que mai. Dic millor tard que mai perquè si en aquests moments no es corregeixen aquests desequilibris del sistema financer espanyol, tota l’economia del conjunt d’Espanya i, per tant, també la catalana, doncs en pateixen les conseqüències.

 

Evidentment, a ningú li agrada que s’hagi de produir una situació com aquesta, perquè en definitiva estem parlant de corregir desequilibris i a més a més importants, però millor fer-ho així que no pas deixar-ho de fer. Si els problemes no s’encaren  i no s’encaren de front, amb valentia i coratge, si s’amaguen, al final les conseqüències acaben sent pitjors i pitjors per a tothom.

 

Evidentment hi havia moltes maneres de demanar ajut per part de l’Estat espanyol; crec que s’ha triat la via menys traumàtica, hauria estat molt més dur, molt més traumàtic per al conjunt de la societat també per part de la societat catalana, que hi hagués hagut un rescat en tota regla de l’Estat espanyol, s’haurien posat condicions duríssimes sobre el tema de les pensions, de gent, que per altra banda, cobren pensions que no són gaire altes; s’haurien posat condicions molt dures sobre els salaris de la gent que treballa a la funció pública; s’haurien posat condicions dures de tota mena, això s’ha evitat. Jo ho celebro perquè al final el problema es concentra bàsicament en el que és el sector financer, i, per tant, es corregeixen els desequilibris d’aquest sector financer, sector financer que, d’altra banda, ha de complir una funció molt important que en aquests moments no compleix prou, i que de fet no compleix prou bé, i que és la de fer circular el diner, que hi hagi diners, que hi hagi préstecs sobretot, perquè tant les empreses, sobretot les petites i mitjanes, però tot tipus d’empreses, però també les famílies, puguin encarar projectes d’inversió, productes de despesa, etc. Per fer circular l’economia, perquè hi hagi una mica més de creixement, perquè hi hagi una mica més d’alegria, fa falta que el sector financer espanyol estigui més sanejat del que estava en aquest moment.  

 

Val a dir que dins del sistema financer espanyol, i ho dic pensant en entitats catalanes, n’hi ha moltes que estan prou bé per no demanar necessàriament algun tipus d’ajut, i per tant aquest ajut que ara es donarà a través de l’Estat espanyol s’haurà de concentrar en aquelles entitats financeres que tenen més problemes. No són totes afortunadament, n’hi ha algunes que tenen més problemes que d’altres, i a partir d’aquí és en aquestes entitats financeres on s’haurà de concentrar l’ajut de tal manera que aquestes pròpies entitats es sanegin i que tot plegat doni un senyal de confiança i un senyal de seguretat als mercats internacionals, i d’aquesta manera l’economia catalana i, sobretot en aquest cas, l’espanyola, no estiguin permanentment en el punt de mira d’aquests mercats internacionals.

 

Espero que tot això serveixi a fi de bé. Insisteixo que és la manera que s’ha trobat menys traumàtica de ser ajudats. L’ajut s’ha d’agrair, però torno a dir que no és un regal; els diners que ara rebrem d’Europa s’hauran de tornar i espero que quan l’Estat espanyol injecti diners a la banca que ho necessiti, que amb el pas del temps pugui recuperar íntegrament aquests diners, de tal manera que ni als nostres ciutadans, ni tampoc en els països europeus, aquesta inversió de fons actual els acabi suposant una pèrdua. Esperem que els diners es puguin tornar, i en el termini de temps més raonablement curt possible.

 

El Govern de Catalunya el que pretén és subratllar que aquesta operació ha d’ajudar a generar una mica més de confiança, esperem que això sigui així; es parla d’una quantitat de préstec que per corregir els desequilibris importants del sistema financer, em sembla que són 100.000 milions d’euros, és per tant una gran injecció de recursos que hauria de dissipar qualsevol mena de dubte sobre la capacitat del sector financer de poder-se estabilitzar de cara a aquests propers temps.

 

Hi haurà gent que es preguntarà per què quan el sector financer va malament i altres sectors també, s’ajuda sobretot al sector financer; és una pregunta que a vegades costa de respondre, però val a dir una cosa i és que el sector financer acaba afectant tota la resta; s’ha demostrat aquí i a tot arreu que quan el sector financer té desequilibris molt importants acaba contaminant el conjunt de l’economia, del país i de la societat, i acaba afectant el conjunt de la ciutadania. Per tant, encara que de vegades costi d’entendre, aquestes hemorràgies importants en el sector financer, aquests desequilibris, s’han de tallar com abans millor, perquè d’aquesta manera pugui restablir-se l’estabilitat general, i a partir d’aquí la confiança i el creixement econòmic i la creació de riquesa.