Ratifiquem-nos en la idea de fons. Els últims cent anys de catalanisme han permès que el català hagi triomfat com a llengua. És una llengua normalitzada en sentit lingüístic, moderna en sentit social, i amb el suport d’un poble que la té com a pròpia. És la 9a llengua d’Europa per nombre de parlants i és la 75a del món, en un panorama de 6.000 llengües. És, per tant, una llengua amb futur.
No és menys veritat, però, que la definitiva normalitat del català es veu condicionada per l’actitud de les institucions de l’estat que gairebé sempre, actuant en sentit contrari al que demana l’article 3 de la Constitució quan estableix que “la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”, hi posen pals a les rodes al normal desplegament de la nostra llengua. Aquells que tenen l’obligació institucional d’afavorir la llengua catalana, la dificulten. Passa de manera sistemàtica a casa nostra, a Catalunya, i també als territoris germans de València, les Illes i Aragó.
Davant aquesta situació, només una recepta: convicció decidida, acció parlamentària, unitat política, suport a la societat civil dels països germans, desplegament d’una agenda europea pròpia i una acció col•lectiva que amb sentit d’estat, doni al català el corrent favorable que com qualsevol llengua actual necessita.
Ferran Mascarell i Canalda
Conseller de Cultura
