Durant els Jocs Olímpics de Barcelona’92 era una època que treballava a l’empresa privada i ho compatibilitzava amb l’Ajuntament de Barcelona, on era regidor. L’alcalde, com és conegut, era Pasqual Maragall. Jo m’ocupava dels temes econòmics i, com que era una dedicació parcial, ho compatibilitzava amb la feina a l’empresa privada.

 

Vaig entrar a l’Ajuntament uns vuit mesos després de la proclamació de la candidatura de Barcelona com a ciutat organitzadora, que va ser un 17 d’octubre del 1986, i jo vaig ser regidor en les eleccions del juny del 87. Era una època de gran eufòria, de molt compromís, de molta responsabilitat. L’opinió pública barcelonina estava absolutament mobilitzada a favor dels Jocs. Allò cohesionava molt a la ciutat i a la seva gent, també al país en el seu conjunt i vaig haver de fer d’oposició en aquell clima de fer pinya i de no obstaculitzar el que havia de ser una celebració d’èxit.

 

 

La proclamació la recordo molt bé perquè en aquell moment treballava de director general de Promoció Comercial, en el Departament de Comerç i Turisme de la Generalitat. Estava en el despatx de la confluència entre Diagonal i Passeig de Gràcia, el que es coneix com la Torre Muñoz i el Palau Robert. Recordo perfectament que, estant treballant al despatx, vaig sentir una gran cridòria, aquell 17 d’octubre del 87, les botzines estaven sonant per tot arreu i vam entendre que efectivament Barcelona havia estat designada, havia guanyat i Catalunya també. Amb el pas del temps, ho vam viure amb una gran intensitat.

 

 

Barcelona era una ciutat que tenia poc a veure amb la ciutat d’avui. Els Jocs van servir d’excusa, de raó i fonament per fer una sèrie de canvis de màxima transcendència, que amb el pas del temps s’han demostrat que van ser canvis gairebé tots ells ben orientats. Un d’ells va ser tota l’obertura de la part de la Vila Olímpica, amb tota la revolució que això va significar des del punt de vista de l’urbanisme dels edificis, però també dels serveis, que eren pràcticament inexistents en aquella part de Barcelona.

 

Jo coneixia la part del Poblenou perquè la meva família paterna havia tingut allà una fàbrica  metal·lúrgica, però la part que es va tocar més no va ser aquella sinó sobretot la façana marítima, la Vila olímpica i la transformació del port de Barcelona amb la recuperació d’un port urbà, la Marina del Port Vell, el Maremàgnum i de tot aquell moll nou. Hi va haver la Vila olímpica de la Vall d’Hebron, que també va significar un canvi urbanístic important. Tota l’actuació sobre la muntanya de Montjuïc, l’Estadi Lluís Companys, la construcció del Pavelló Sant Jordi i d’altres, l’INEF, per part de l’arquitecte Bofill. Tot allò va ser una transformació a fons de la muntanya de Montjuïc, que va ser una bona part de la seu dels Jocs Olímpics. I es van fer també les rondes.

 

Ho vaig viure com una transformació a fons de la ciutat de Barcelona, dintre d’un esperit de gran col·laboració entre institucions públiques manades per partits diferents. Això va demostrar que era possible fer grans coses i plantejar-se grans objectius i fer-ho bé, malgrat que hi haguessin partits molt diferents a les institucions. Sempre hi va haver alguns conflictes –això és inevitable-, alguns estires i arronses, alguns mals entesos, però finalment va prevaler l’esperit olímpic, que és un esperit d’entesa i de col·laboració i de lleialtat entre tothom i de fer pinya.

 

 

Recordo sobretot la inauguració, que en aquell moment va ser un acte molt reeixit, amb una gran transcendència a tot el món. Allà es va posar de manifest que Barcelona no només podia organitzar uns Jocs Olímpics, sinó que hi havia tota una dinàmica i una vessant de creativitat artística que sobresortia per tot arreu. Recordo molt bé la inauguració i algunes proves concretes a les quals vaig assistir, de manera molt espaiada, no hi podia anar cada dia ni a totes. També, la cerimònia de cloenda.

 

 

Recordo que la ciutat bullia amb una efervescència molt positiva. La gent estava orgullosa de la ciutat i del país que tenia, de la seva capacitat organitzativa, de com s’estaven desenvolupant els Jocs, de la bona imatge que estàvem donant. No és que ens miréssim el melic, simplement és que allò ens estava sortint rodó i sabíem que estàvem fent una inversió de futur de primera magnitud. Tot això va anar acompanyat d’una gran inversió hotelera a Barcelona, que feia molta por als hotelers de l’època perquè pensaven que després dels Jocs tot això cauria, però després s’ha demostrat que aquella aposta va significar un autèntic boom del turisme a Barcelona i avui dia s’ha convertit en un dels grans motors de la ciutat i Barcelona s’ha situat definitivament al mapa de les grans ciutats d’atracció turística del món i d’Europa.

 

 

En queden dues coses: totes les infraestructures i l’obertura al mar, que va ser decisiu, i el bon nom de Barcelona.