Ens ha deixat l’historiador Josep Maria Ainaud de Lasarte, nascut a Barcelona el 13 de juny de 1925. Amb ell perdem una persona de profunda espiritualitat i fervent catalanitat, presidida pel seu talent i la seva fidelitat al país, que va demostrar amb immensa generositat. Era una persona d’una sola peça, en el sentit de les seves actituds i valors personals, de la seva manera de ser i de fer. En moments molt foscos de la nostra història, en Josep Maria Ainaud va arriscar-se per obrir una escletxa de llum contra la desesperança. Més endavant, quan va ser l’hora de la reconstrucció, va entregar-se al compromís cívic i polític mogut per la seva fe en Catalunya.

 

Persones de la talla d’Ainaud fan del nostre un gran país. Va ser un erudit, un savi d’una cultura enciclopèdica immensa i alhora una persona molt planera i molt pedagògica. Quan una persona de gran solidesa intel·lectual destaca per la modèstia, el resultat és la saviesa, en la línia del mestratge per a la resta de la gent. Era, en efecte, un mestre de mestres, un home d’una gran vàlua personal i patriòtica. Ens en queda un exemple de cultura del treball, d’esforç i entrega permanent. Recordo que quan se li va entregar la Medalla d’Or de la Generalitat, el 4 de maig passat, just abans de l’acte em va dir: “No hi ha res que pagui la pena que no requereixi un gran esforç”. Ha estat una persona que a molts conciutadans nostres ens ha apropat figures cabdals de la història de Catalunya, com Enric Prat de la Riba, exemple d’esperit de construcció del país.

 

Vull subratllar també el seu compromís cívic i de país. De Josep Maria Ainaud puc dir, des del testimoni més personal, que en aquesta línia del compromís no trobareu una sola entitat a la qual d’una forma o altra no hagi estat vinculat, amb una implicació extraordinària. Vam ser companys al grup de CiU a l’Ajuntament de Barcelona, i més aviat jo em sentia alumne seu i ell mestre.

 

Ara que ens acostem a la celebració de la Diada Nacional de l’Onze de Setembre, no puc deixar de subratllar el simbolisme que les darreres paraules públiques de Josep Maria Ainaud les va pronunciar al Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat, on el 1706 van tenir lloc les darreres Corts Catalanes, presidides pel nostre rei Carles III, i on els representants dels catalans, reunits en Junta de Braços, van decidir resistir fins al final el 1714. En aquest patriòtic escenari, Josep Maria Ainaud de Lasarte ens va reclamar vàries vegades que tinguem “fe en Catalunya”, que “no serà només una paraula vana, sinó que serà una paraula plena de sentit. Nosaltres, si encara ens sentim en alguna cosa compromesos és amb el nostre país, en la nostra pàtria i en el nostre sentit de ser. Per tant, per sempre, fe en Catalunya”.

 

 

El president de la Generalitat va lliurar la Medalla d’Or de la Generalitat a Josep Maria Ainaud de Lasarte i al lingüista Antoni Maria Badia i Margarit el passat 4 de maig, al Palau de la Generalitat. La Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya és la màxima distinció honorífica que atorga el Govern per reconèixer les persones i col•lectius que amb la seva aportació hagin prestat serveis rellevants, destacats, eminents o extraordinaris a Catalunya en els àmbits polític, social, econòmic, cultural o científic.

 

El Consell Executiu li en va concedir en reconeixement a la seva destacada trajectòria com a historiador i a la seva contribució rellevant a la continuïtat del país, des d’una sostinguda fidelitat als millors valors cívics.

 

 

Ainaud de Lasarte va estudiar en dues institucions pedagògiques de referència: l’Escola Montessori de l’Ajuntament de Barcelona i l’Institut Escola de la Generalitat. El 1952 es va llicenciar en dret per la Universitat de Barcelona (UB), on va coincidir amb exponents rellevants de la seva generació que impulsaven la resistència cultural. En aquest marc, va ser membre d’organitzacions com Miramar, la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya o el Front Universitari de Catalunya. Militant de primera hora de Convergència Democràtica de Catalunya, fou diputat de Convergència i Unió al Parlament i regidor de CiU a l’Ajuntament de Barcelona.

 

El 1948 havia fundat la Societat Catalana d’Estudis Jurídics, Econòmics i Socials, filial de l’Institut d’Estudis Catalans. També va ser promotor de l’Antologia poètica universitària (1949). L’any 1974, poc abans d’iniciar-se la Transició, va contribuir a la fundació del Grup d’Advocats Demòcrates.

 

Ha contribuït de manera molt notòria al millor coneixement de la figura i la trajectòria del president Enric Prat de la Riba amb l’obra “Prat de la Riba, home de govern” (1973, en col·laboració amb Enric Jardí) i el recull d’articles “Prat de la Riba, home de dret” (1991). Conjuntament amb Albert Balcells, el 1998 va iniciar l’edició de l’obra completa de qui va ser el primer president de la Mancomunitat de Catalunya.

 

També han estat objecte de la seva dedicació altres figures emblemàtiques de la vida catalana, com Francesc Macià, Francesc Cambó, Ventura Gassol o Lluís Domènech i Montaner. A banda del culte a Sant Jordi, la seva obra abasta més centres d’interès, com els reflectits, entre d’altres, als volums “Símbols de Catalunya” (1978), “El llibre negre de Catalunya” (1996), “Ministres catalans a Madrid” (1996), “Mestres que han fet Catalunya” (2002) o “Barcelona, anys trenta” (2005).

 

Ha divulgat sostingudament la història i la cultura catalanes des de diversos mitjans de comunicació, tant escrits com audiovisuals, amb la voluntat que el catalanisme inspiri, des de la quotidianitat, l’acció col·lectiva. Aquesta tasca l’ha complementat amb un gran nombre de conferències impartides arreu del país i també per l’Estat espanyol, Europa i Amèrica.

 

Fou diputat al Parlament de Catalunya en la primera legislatura (1980-1984). Durant aquest mandat, va ser membre de la Diputació Permanent de la cambra i de les comissions de Justícia, Dret i Seguretat Ciutadana i de Política Cultural. També ha estat regidor de l’Ajuntament de Barcelona del 1987 al 1990, mandat en el qual va ocupar la presidència del districte de l’Eixample.

 

Va estar vinculat estretament a nombroses entitats i institucions, entre les quals figuren algunes de les més significatives del teixit cultural i social de Catalunya: Òmnium Cultural, l’Ateneu Barcelonès, l’Ateneu Enciclopèdic Popular, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, la Societat Catalana de Pedagogia, la Fundació Joan Maragall, la Fundació Carles Pi i Sunyer, la Fundació Maria Aurèlia Capmany, la Fundació Baruch Spinoza, Amics de la Ciutat, Amics de l’Institut Escola o la Casa Museu Prat de la Riba.

 

A més de la Medalla d’Or de la Generalitat, havia obtingut guardons com el Premi d’Honor Jaume I (1994) la medalla President Macià de la Generalitat de Catalunya (2000) o la Medalla d’Honor de la Ciutat de Barcelona (2006).

 

 

Palau de la Generalitat, Barcelona 9 d’agost de 2012