·         Partint de l’actual organització territorial vigent a Espanya i a la UE, el document aporta arguments a favor de la descentralització i la competència fiscals, resultat de la lògica correlació entre competències en despesa i responsabilitat sobre els ingressos. La responsabilització sobre els ingressos limita la “il·lusió fiscal” d’unes prestacions i serveis públics que sovint es perceben deslligats dels costos fiscals associats.

·         Analitza els costos i els beneficis potencials de la competència fiscal a fi de precisar criteris que permetin determinar el grau de descentralització fiscal més adequat.

·         Considera també els efectes de la descentralització i la competència fiscals en termes de mobilitat de les bases impositives d’una Comunitat a una altra o d’un país a un altre per motius tributaris, i concreta alguns dels mecanismes de control que poden limitar aquest risc.

·         Convida a obrir un debat sobre l’admissibilitat de la competència fiscal per part d’aquelles Comunitats receptores netes en termes de balança fiscal i la possibilitat de condicionar la seva capacitat normativa en l’àmbit tributari.

 

El Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica i el Creixement (CAREC) ha lliurat al Govern una nota que, sota el títol S’han d’imposar límits a la competència fiscal en un estat descentralitzat?, proposa una reflexió teòrica i alguns criteris pràctics en relació amb l’equilibri entre descentralització de la despesa pública i responsabilització sobre els ingressos.

 

Partint de l’actual marc territorial vigent a Espanya i a la UE, la nota apel·la a alguns dels fonaments teòrics que avalen el principi de la descentralització fiscal. Ho fa a partir de conceptes com la presència de “béns públics locals”, que justificarien ajustar les polítiques fiscals dels governs descentralitzats a les preferències específiques de la població resident en el seu àmbit territorial, en la mesura que aquestes preferències siguin prou homogènies dins d’aquest àmbit i a la vegada prou diferenciades en relació amb altres territoris.

La nota destaca com “l’evidència posa de manifest els efectes positius de la descentralització fiscal també per la banda dels ingressos, tant en relació amb els tipus impositius com en l’exercici de la competència normativa sobre les diferents figures. En concret, la descentralització pel costat dels ingressos afavoreix l’equilibri pressupostari en l’acció de govern i limita l’anomenada “il·lusió fiscal” o percepció que és possible un nivell de serveis públics deslligat dels costos fiscals corresponents. En aquest sentit, la principal recomanació apunta que la descentralització de les competències de despesa hauria d’anar acompanyada d’un nivell proporcional de responsabilitat fiscal sobre els ingressos”.

 

Igualment analitza els efectes de la competència fiscal entre territoris, destacant-ne els derivats de la mobilitat de les bases impositives, sense justificació per raó del territori on les persones, físiques o jurídiques, efectivament resideixen o desenvolupen l’activitat principal.

 

El document planteja alguns criteris sobre el grau òptim de descentralització fiscal en funció de les diferents figures impositives (IRPF, Impost de Societats i impostos sobre el consum), i també repassa la situació de Catalunya en el context normatiu de la UE i l’Estat espanyol. En aquest bloc es considera la problemàtica dels canvis de residència per raons exclusivament fiscals i es destaca com “en l’actual escenari competencial de les administracions territorials en l’àmbit de la inspecció tributària, aquesta situació aconsellaria intensificar la participació de les comunitats autònomes en el procés de control tributari desenvolupat per l’Estat, tot vetllant pels seus legítims interessos. Aquesta participació és ara gairebé inexistent. En un hipotètic escenari futur amb una hisenda pròpia catalana, els arguments anteriors serien un motiu, entre d’altres, per mantenir un intercanvi sistemàtic d’informació amb la hisenda de l’Estat, així com per establir plans d’actuació coordinats en relació amb aquesta i altres matèries.”

Ja a la part de conclusions, el document afirma que “no es pot obviar que el veritable terreny de joc de la competència fiscal ja és el món, en un context d’integració creixent de l’economia mundial, més intensa en relació amb els principals socis i competidors comercials. Des d’aquesta perspectiva, la competència fiscal contribueix eficaçment al control de la despesa pública i també a l’exercici de la transparència a l’hora d’internalitzar els costos fiscals derivats de determinades opcions socials –un major nivell de serveis va normalment associat amb uns majors costos fiscals”-. Si bé també cal reconèixer que aquesta mateixa competència fiscal, sense limitacions, pot degenerar en una espiral de tipus impositius a la baixa i deduccions a l’alça en perjudici últim dels propis països o regions que competeixen.

 

De fet, la constatació última de la competència fiscal entre territoris afecta també a la seva atractivitat. En aquest sentit el document crida l’atenció sobre aquest impacte en situacions  com la que ara es dóna a Catalunya amb una fiscalitat especialment elevada, encara que clarament condicionada pel context de crisi econòmica i pressió sobre les finances públiques. Igualment, i com a factor modulador d’una competència fiscal no sempre prou equitativa, també cal incidir en la desitjable limitació o condicionalitat de la capacitat normativa en l’àmbit tributari en aquelles comunitats que presentin superàvits de balança fiscal prou recurrents i significatius.

 

La nota conclou amb la idea que bona part de les distorsions que condicionen l’actual sistema autonòmic deriven de la manca de correlació entre competències en despesa i responsabilitat sobre els ingressos. Sembla clar, afirma la nota, que “cal avançar cap a un model que les competències de despesa tinguin com a contrapartida un nivell proporcional de responsabilitat en els ingressos, més que no compensar la descentralització en la despesa per la via de l’harmonització fiscal.”