El Consell Executiu ha acordat avui presentar quatre recursos d’inconstitucionalitat contra la llei espanyola que fixa un impost a tipus zero per als dipòsits bancaris i contra diverses normatives que vulneren les competències de la Generalitat en matèria de regulació d’horaris comercials, polítiques actives d’ocupació i dependència. El Govern ha decidit presentar els recursos després que no s’hagi arribat a cap acord amb l’Estat a través de la negociació bilateral promoguda per la Generalitat, i que el Consell de Garanties Estatutàries hagi dictaminat la vulneració de competències per part del Govern espanyol en totes aquestes normes.

 

 

El Govern presentarà un recurs d’inconstitucionalitat contra l’article 19 de la Llei estatal 16/2012, per la qual s’adopten diverses mesures tributàries adreçades a la consolidació de les finances públiques i a l’impuls de l’activitat econòmica, que estableix un impost de tipus zero sobre els dipòsits bancaris en les entitats de crèdit. Segons el dictamen del Consell de Garanties Estatutàries, el text vulnera els articles 156.1 i 157.3 de la Constitució espanyola, l’article 203.5 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya i el principi de lleialtat institucional. L’Executiu català entén que l’impost, sense efectivitat recaptatòria, comporta un menyscabament de la competència de la Generalitat per establir els seus tributs propis. A més, la seva creació pot haver vulnerat el dret fonamental de participació política dels ciutadans a través dels seus representants, ja que l’article es va incorporar amb una esmena durant la tramitació del projecte de llei al Senat, amb un debat parlamentari molt limitat.

 

El Govern presentarà un recurs al TC contra els articles 27 i 28 del Reial decret llei 20/2912, de 13 de juliol, de mesures per garantir l’estabilitat pressupostària i de foment de la competitivitat, per envair competències de la Generalitat en matèria de comerç i pel seu impacte negatiu en el model social i comercial de Catalunya. La norma espanyola estableix l’ampliació de l’horari comercial fins a 90 hores setmanals, l’ampliació del nombre de festius i la liberalització horària dels establiments de fins a 300m² de tots els sectors del comerç. La normativa catalana d’horaris comercials estableix un màxim de 72 hores setmanals d’obertura comercial, de dilluns a dissabte, amb un màxim de 12 hores diàries. La llei catalana autoritza l’obertura d’un màxim de 8 festius a l’any i preveu amplis supòsits d’excepcions en funció del producte comercialitzat o la localització de l’establiment.

 

El Govern també presentarà un recurs d’inconstitucionalitat contra la disposició vuitanta-unena de la Llei 17/2012, de 27 de desembre, de Pressupostos Generals de l’Estat per a l’any 2013, que atribueix al Servei Públic d’Ocupació Estatal la gestió centralitzada de les mesures, accions i programes d’ocupació previstos a la Llei 56/2003, de 16 de desembre.

 

A més, la disposició estableix la no-distribució territorial entre comunitats de dotacions pressupostàries destinades a les polítiques actives d’ocupació. Exclou, per tant, la Generalitat, sense tenir en compte que l’Estatut d’autonomia de Catalunya estableix que la Generalitat ha de participar en els plans o les activitats de formació que superin l’àmbit territorial de Catalunya, així com en la determinació del caràcter no territorialitzable de les subvencions estatals i en la seva gestió i tramitació.

 

 

 

El Govern també ha acordat presentar un recurs d’inconstitucionalitat contra la disposició addicional vuitanta-quatrena de la Llei dels Pressupostos Generals de l’Estat per a l’any 2013 i contra la disposició addicional quarantena i la final vuitena de la Llei dels Pressupostos Generals de l’Estat per a l’any 2012, que suspenen l’aportació de l’Estat a la Llei de la dependència, vulnerant així els principis de lleialtat institucional i autonomia financera.

 

Aquestes disposicions suspenen per als anys 2012 i 2013 l’aplicació dels preceptes que regulen el finançament estatal del nivell acordat de la Llei de la dependència, però mantenen el deure de la Generalitat de finançar la prestació del servei amb els seus propis recursos. El nivell acordat és la quantitat que aporta l’Estat a través de convenis bilaterals amb les comunitats i que té en compte criteris com la població dependent, la dispersió geogràfica, la insularitat o el nombre d’immigrants retornats, entre d’altres. El 2011, el darrer any que va estar actiu el nivell acordat, Catalunya va rebre 48,1 milions a través d’aquest concepte.