El Govern ha analitzat detingudament l’informe “La deslleialtat de l’Estat respecte de Catalunya. Balanç de Situació”, un document detallat però no exhaustiu que recull a tall d’inventari els principals incompliments de l’Estat respecte de Catalunya, la vulneració de competències de la Generalitat, i on també es quantifica el volum de deutes pendents de l’Estat que afecten de manera molt acusada la situació financera de la Generalitat. Es constata que els efectes d’aquesta actitud de l’Estat tenen una dimensió legal, política i econòmica, però també tenen una dimensió humana ja que afecten de manera molt transversal a tots els ciutadans. Així, la conclusió principal de l’informe és que la deslleialtat institucional de l’Estat genera desigualtats socials a Catalunya.

El document s’inicia amb una definició del principi de lleialtat institucional: “la determinació de l’impacte positiu o negatiu que les disposicions generals aprovades per l’Estat tinguin sobre les Comunitats Autònomes, tant en matèria d’ingressos, com en matèria de noves obligacions de despesa”. Aquesta definició queda recollida a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i a la Lofca, però també el Tribunal Constitucional ha dictat sobre la qüestió: “La lleialtat s’expressa com a obligació de respectar mútuament les respectives competències (...) que imposa, tant a l’Estat com a les CA, l’obligació d’exercir les seves competències respectives respectant les que corresponen a l’altra poder públic”.

L’informe del Govern posa de manifest amb molts exemples concrets que “la cronificació d’una actuació deslleial per part de l’Estat, comporta una vulneració directa del principi constitucional d’igualtat de tots els ciutadans”.  És a dir, “la deslleialtat institucional practicada per l'Estat espanyol té com a principal conseqüència directa per a la ciutadania l'increment de desigualtats i discriminació entre els ciutadans per raó del territori on viuen”. D’aquesta manera, si l’Estat no aporta els recursos que li pertoquen, per exemple, per infraestructures, beques o dependència són els ciutadans de Catalunya els que estan en inferiors condicions respecte els de la resta de l’Estat.

En la dimensió més econòmica, s’incompleix, de manera sistemàtica, l’anomenat principi d’ordinalitat: mentre que a Catalunya la capacitat tributària dels seus conciutadans està clarament per sobre de la mitjana estatal, els recursos públics per capita disponibles són clarament inferiors als de la mitjana. En la liquidació de 2011, Catalunya ha estat la tercera comunitat en aportació de recursos i la desena en recursos rebuts.

En aquest balanç de situació, l’informe quantifica en 9.375,7 M€ el volum de deutes pendents de l’Estat amb Catalunya.  En aquesta xifra s’inclouen 5.748M€ d’inversió en infraestructures; 672,6 M€ de reducció d’ingressos finalistes provinents de l’Estat;  1.715,2M€ de mesures estatals que suposen increment de despesa; i 1.239,9 M€, de mesures estatals que suposen un decrement d’ingressos.

A l’informe es destaca també decisions orientades a menystenir la llengua (negativa al català a organismes estatals ni internacionals), l’educació (LOMCE), la cultura (caiguda de la inversió d’un 46%, Papers de Salamanca), l’estatus polític de Catalunya (Sentència del TC contra l’Estatut , rebuig al pacte fiscal i a la declaració de sobirania), i els valors democràtics (banalització del feixisme i el nazisme).

Els tres àmbits d’anàlisi de l’informe més detallats són els següents:

1)    L’actuació del govern de l’Estat en referència a la llengua, l’educació, la cultura, la protecció social i els valors democràtics. Les principals conclusions en aquest apartat són:

-    L’Estat no ha tingut cap voluntat de mostrar la plurinacionalitat i la diversitat lingüística que l’integra. No ha desenvolupat ni afavorit cap normativa que permeti la presència del català en cap institució estatal ni internacional. Ha estat el cas de les Corts espanyoles, però també del Parlament Europeu i altres organismes internacionals. Tampoc no ha equiparat en igualtat de condicions respecte el castellà la relació amb l’Administració General de l’Estat ni amb l’administració de justícia. I més recentment, amb la Marca Espanya s’ha volgut definir la llengua castellana com a llengua espanyola menystenint que hi ha altres llengües espanyoles a l’Estat, com bé recull la Constitució.

-    L’Estat ha menystingut la llengua i cultura catalanes en l’ensenyament amb l’aprovació de l’Avantprojecte de llei orgànica de millora de la qualitat de l’educació (LOMCE). Aquesta llei impossibilita la continuïtat del model d’escola inclusiva i del sistema d’immersió lingüística.

-    L’Estat fa una aposta inequívoca per Madrid en detriment de Barcelona com a centre cultural de referència. La cultura catalana ha patit un progressiu abandonament per part dels pressupostos generals de l’Estat.

-    L’Estat duu a terme una reiterada actuació invasiva pel que fa referència a les polítiques de benestar. A tot això s’hi afegeix la cronificació de la deslleialtat institucional que comporta que no es respecti el principi d’igualtat i que el Govern de la Generalitat disposi de menys recursos per al desenvolupament de polítiques socials.

-    L’Estat s’ha oposat a qualsevol voluntat de modificar per vies democràtiques i legals l’actual estatus polític de Catalunya. En són exemples molt clars, la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut de Catalunya, que prèviament havia estat referendat pel poble de Catalunya, i el recurs contra la resolució del Parlament de Catalunya, que aprova la Declaració de Sobirania i del Dret a Decidir del poble de Catalunya.

2)    El nivell de lleialtat institucional de l’Estat, des de la perspectiva del marc competencial i el respecte a l’autogovern. Les principals conclusions són:

-    La paralització de les relacions bilaterals i la negativa a convocar la Comissió Bilateral Generalitat-Estat i altres comissions mixtes previstes per fer possible el desenvolupament de l’Estatut.
 
-    La negativa a negociar i aprovar els traspassos pendents de ser desenvolupats que queden definits en l’actual EAC, així com a desenvolupar altres previsions d’aquest Estatut que el TC va considerar legítimes.

-L’incompliment reiterat de sentències fermes del Tribunal Constitucional i de les sales del contenciós administratiu del Tribunal Suprem i de l’Audiència Nacional, com poden ser la cessió de la política de beques o la descentralització de la gestió del 0,7% de l’IRPF.

-    L’elevat volum de recursos i conflictes de constitucionalitat que el Govern de la Generalitat s’ha vist obligat a presentar per defensar la pròpia Constitució i el marc competencial que se’n deriva.

-    El desenvolupament de normativa estatal que dificulta l’activitat ordinària dels diferents departaments del Govern i que afecta els costos de la seva gestió.

-    L’impuls d’una bateria d’iniciatives legislatives de signe clarament recentralitzador i l’impuls d’una reforma administrativa que, sota el pretext de l’eficiència, pretén atribuir a l’Estat competències o funcions reservades a la Generalitat.

3)    El volum dels deutes de l’Estat respecte Catalunya. Aquest apartat mostra l’arbitrarietat i manca d’equitat de l’actual sistema de finançament. Això afegit al persistent dèficit fiscal, suposa una gran dificultat per a les finances de la Generalitat. Les principals conclusions d’aquest apartat es resumeixen en:


-    La quantificació actual dels incompliments del Govern Central és de 9.375,7 milions d’Euros.

-    L’actual model de finançament no respecta el principi d’ordinalitat i situa Catalunya per sota de la mitjana en recursos per capita. Catalunya passa de la tercera posició en termes de capacitat tributària, a la desena en termes de recursos per capita.

-    La deslleialtat del Govern Central també s’ha manifestat en el repartiment injust dels objectius de dèficit. Una distribució que ha penalitzat les administracions locals i autonòmiques, principals prestadores dels serveis a les persones i garants del model d’estat del benestar.