El Govern ha analitzat l’informe, coordinat per l’Institut d’Estudis Autonòmics, sobre la sentència del Tribunal Constitucional de 25 de març de 2014, relativa a la Resolució 5/X del Parlament de Catalunya, per la qual s’aprova la Declaració de sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya. També s’ha comptat amb les aportacions dels serveis jurídics de la Generalitat, d’experts en dret constitucional i de les al·legacions dels lletrats del Parlament.

 

La conclusió de l’informe sobre la sentència del TC és que la consulta sobre el dret a decidir del poble de Catalunya té marge legal. El Govern destaca a través d’aquest informe la “inconsistència” d’aquesta sentència, ja que “no és capaç de descobrir cap efecte jurídic real i efectiu”. Per això, rebutja que “els tribunals entrin a jutjar declaracions polítiques, pre-limitant així l’exercici de la democràcia”.

La sentència, a causa del seu contingut passa a tenir efectes jurídics, té la virtualitat de donar un sòlid emparament jurídic a les actuacions endegades per les institucions catalanes per fer efectiu el dret a decidir”.

Cal destacar que la sentència del Tribunal Constitucional “no atén a totes les pretensions del Govern espanyol”, que aspirava a la declaració d’inconstitucionalitat de tota la Resolució del Parlament. L’informe deixa clar que “l’aspecte més nou, rellevant i a la pràctica més transcendent de la sentència és, sens dubte, el relatiu al “dret a decidir” ja que declara de forma explícita que els poders públics d’una comunitat autònoma “poden legítimament realitzar activitats adreçades a preparar i defensar l’objectiu polític proposat”, sempre que aquestes activitats es realitzin sense vulnerar “els principis democràtics, els drets fonamentals o la resta dels mandats constitucionals”.

 

Finalment, de la sentència es pot concloure que “entre les activitats de preparació incloses en l’exercici del dret a decidir s’hi poden incloure, sens dubte, qualsevol mena de referèndum o consulta adreçada a conèixer la voluntat dels ciutadans sobre el futur polític de Catalunya”, sempre que “no es configuri com un referèndum d’autodeterminació”.

 

 

1.    Es posa de manifest “la inconsistència” i “ els esforços argumentals febles i contradictoris” de la sentència del Tribunal Constitucional respecte al caràcter jurídic que es vol atribuir a la resolució del Parlament.

 

Aquest presumpte caràcter jurídic –tot i que “la sentència no és capaç de descobrir cap efecte jurídic real i efectiu”- és el que permet al TC justificar el seu pronunciament. En aquest sentit, cal fer notar que no és recomanable que en un estat de dret i democràtic els tribunals es dediquin a jutjar declaracions polítiques. És, des d’aquest punt de vista, un  terreny relliscós i un mal precedent. Es comencen analitzant resolucions de parlaments, després declaracions polítiques, i al final s’acaba limitant la llibertat d’expressió.

 

Per tot el que s’ha exposat, analitzat l’informe, el Govern vol manifestar “clarament el rebuig que els tribunals entrin a jutjar declaracions polítiques, prelimitant així l’exercici de la democràcia”.

 

2.    Com a conseqüència de l’empoderament jurídic de la Resolució, l’informe constata la paradoxa que, a partir de la sentència, el seu contingut passa a tenir efectes jurídics, fet que “té la virtualitat de donar un sòlid emparament jurídic a les actuacions endegades per les institucions catalanes per fer efectiu el dret a decidir”.

Així mateix, la sentència fa que “les nombroses iniciatives impulsades per la societat civil catalana per impulsar el dret a decidir estiguin emparades jurídicament”.

3.    La sentència del Tribunal Constitucional “no atén totes les pretensions del Govern espanyol”, que aspirava a la declaració d’inconstitucionalitat de tota la Resolució del Parlament. L’informe posa de manifest que “la novetat que aporta la sentència, i que cal destriar per la seva transcendència pràctica, és que acota o limita expressament els efectes de la declaració d’inconstitucionalitat exclusivament a dos fets: al no-reconeixement del dret a l’autodeterminació del poble de Catalunya, i al vet constitucional a la possibilitat de convocar unilateralment un referèndum d’autodeterminació”. En canvi, la inconstitucionalitat no afecta “la resta de la Declaració ni el dret a decidir”.

4.    L’informe deixa clar que “l’aspecte més nou, rellevant i a la pràctica més transcendent de la sentència és, sens dubte, el relatiu al “dret a decidir”. En aquest sentit, a diferència del que pretenia prohibir el govern espanyol, el “Tribunal Constitucional declara de forma explícita que els poders públics d’una comunitat autònoma poden legítimament realitzar activitats adreçades a preparar i defensar l’objectiu polític proposat”, sempre que aquestes activitats es realitzin sense vulnerar “els principis democràtics, els drets fonamentals o la resta dels mandats constitucionals”.

5.    Finalment, l’informe deixa clar que a partir de la interpretació conjunta i sistemàtica de la sentència es pot concloure que “entre les activitats de preparació incloses en l’exercici del dret a decidir s’hi poden incloure, sens dubte, qualsevol mena de referèndum o consulta adreçada a conèixer la voluntat dels ciutadans sobre el futur polític de Catalunya”, sempre que “no es configuri com un referèndum d’autodeterminació”.

 

De fet, en aquest sentit, crida l’atenció que la sentència introdueixi una referència al pronunciament del Tribunal Suprem del Canadà, just després de dir que no és possible el dret a l’autodeterminació. I crida l’atenció perquè “és del tot evident que el Tribunal Suprem del Canadà no ha negat la possibilitat que una Província convoqui un referèndum sobre el seu futur polític”.