Ens ha deixat Albert Manent (Premià de Dalt, 23 de setembre de 1930-Barcelona, 14 d’abril de 2014), intel·lectual, escriptor i gestor cultural. Persona profundament compromesa amb el cristianisme i amb Catalunya, va dedicar la seva vida a aquestes causes i va ser un dels que, en els moments més durs i difícils de la dictadura del general Franco, es va entregar completament a salvar-nos els mots. Autor d’obra extensa i profunda, compromès políticament quan en va arribar l’hora, va ser una peça essencial de la represa quan va arribar l’hora de redreçar la Generalitat, a la que va dedicar tants esforços. Home constant i tenaç, endut sempre d’un esperit i una visió positiva de la situació de la nostra cultura.

 

Després del desastre nacional que va suposar la guerra del 1936-1939, amb la repressió brutal sobre tots els àmbits de la vida catalana, especialment la cultura, grups de joves es van anar reunint per plantar cara des d’una feina forçosament clandestina. En formava part en Manent juntament amb els Josep Maria Ainaud de Lasarte, Max Cahner, Josep Benet, Joan Triadú, Antoni Comas, Miquel Porter... Van rebre el mestratge de la generació anterior, noucentista, els Carles Soldevila, Josep Vicenç Foix i Carles Riba, i així es van convertir en una baula imprescindible de la cadena de la catalanitat.

 

Del compromís cultural van passar a l’activisme antifranquista, liderats per Jordi Pujol i altres, amb accions com la vaga de tramvies del 1957 o les declaracions de l’abat Escarré al diari francès “Le Monde”. Per en Manent, el conreu cultural i l’acció cívica i política havien de ser les cares de la mateixa moneda. Llibres, campanyes i empreses culturals florien alhora i com a conseqüència d’un únic compromís.

 

Era perfectament natural, doncs, que després de l’establiment a Catalunya de la Generalitat a l’exili, efectuat el 1977, i de les primeres eleccions catalanes el 1980, l’Albert Manent es posés a treballar amb el conseller Max Cahner en posar dempeus el nou Departament de Cultura, en el primer govern del president Jordi Pujol.

 

En Manent va sentir sempre l’obligació de servar el record de persones i grups compromesos amb la cultura catalana en els moments difícils. Per això va escriure excel·lents biografies, entre elles la del seu pare, el gran poeta Marià Manent, i també de Carles Riba, J. V. Foix, i altres obres memorialístiques. Era també un col·laborador habitual de diaris com l’”Avui” i “La Vanguardia” o la revista “Serra d’Or”. Entre d’altres premis i distincions, va rebre el títol de Mestre en Gai Saber el 1959, el premi Josep Pla el 1987 per “Solc de les hores”, el premi Ramon Trias Fargas per una biografia de Fèlix Millet i Maristany publicada el 2003, o el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, que atorga Òmnium Cultural, el 2011, que vaig tenir el goig d’entregar-li. El seu fons personal es conserva a l'Arxiu Nacional de Catalunya.

 

Albert Manent forma part d’aquella generació de titans de la cultura, herois de la llibertat, que donen ple sentit a la cita de Bernat de Chartres: “Nosaltres som com a nans asseguts a les espatlles dels gegants, de tal manera que podem veure més coses i més lluny que ells, però no per l’agudesa de la nostra vista, ni per les dimensions dels nostres cossos, sinó perquè la gran alçada dels gegants ens eleva i ens sosté a certa altura”.

 

 

Palau de la Generalitat, Barcelona 14 d’abril de 2014