Ens ha deixat el doctor Antoni Maria Badia i Margarit (Barcelona, 30 de maig de 1920-16 de novembre de 2014), ACS. Filòleg i lingüista d'història i gramàtica catalanes, gran estudiós i home compromès amb la llengua catalana i la causa mateixa de Catalunya, va ser rector de la Universitat de Barcelona (1978-1986), i va rebre altes distincions com la Medalla d'Or de la Generalitat (2012), la Creu de Sant Jordi (1986) i el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (2003), merescudes després d'una vida de treball intens. El nostre país li deu, com a tantes persones de la seva generació, que en els moments més difícils posessin el seu immens talent al servei de la investigació i el conreu de la nostra cultura, i el seu compromís insubornable amb el manteniment de la nostra identitat.

Badia i Margarit va començar la seva formació primària i secundària en la millor tradició pedagògica renovadora d'Alexandre Galí, però va haver d'estudiar en la universitat enfosquida pel primer franquisme i la seva repressió brutal contra Catalunya i els seus valors. Allà va coincidir amb alumnes com Josep Maria Ainaud, Joan Bastardas, Jaume Bofill, Ma Aurèlia Capmany, Miquel Dolç, Pere de Palol, August Panyella, Josep Roca-Pons, Josep Romeu i Figueras, Miquel Siguan, Miquel Tarradell, Pau Verrieì i Antoni Vilanova, que amb molts d'altres van obrir les primeres escletxes de llum en la nit de la dictadura.

El seu prestigi li va valdre aviat una gran projecció internacional i en països llavors a anys llum de la repressió en que vivia Catalunya. Hauria pogut marxar i establir-se fora per seguir la seva passió, investigar, però com Heribert Barrera, Joan Sales i d'altres, va voler ser un de nosaltres en aquella hora dolenta. "La meva voluntat de compartir el destiì del paiìs, en tots els aspectes, bons i dolents, amb els meus compatriotes, la trobo ben reflectida en el famós poema 'Assaig de càntic en el temple', de Salvador Espriu", va escriure Badia anys més tard. No va voler marxar "nord enllà", i amb això va ser un dels que va contribuir a "salvar-nos els mots".

La renúncia a viure en un país lliure no va ser la única. L'esperit de servei i el compromís cívic el van portar a acceptar de ser el rector de la Universitat de Barcelona en els anys difícils de la transició del franquisme a la democràcia. Una tasca que li va comportar el gran sacrifici per ell de reduir molt la seva activitat investigadora, docent, i de publicacions, un esforç que només pot entendre qui coneixia l'amor amb que conreava la seva disciplina i la seva gran capacitat de treball. Al Rectorat va ser un home d'entesa i diàleg, mogut també pel seu profund compromís cristià, i va ajudar a suavitzar situacions difícils.

"On revient toujours aux premiers amours", li agradava de dir al professor Badia i Margarit. Els seus amors, primers i de sempre, van ser la seva dona i col·laboradora incansable, Maria Cardús; les seves publicacions; i els seus alumnes i deixebles. Tot relligat pel seu compromís amb Catalunya i la seva fe cristiana.

El doctor Badia i Margarit ha viscut amb fe i esperança el camí de transició nacional que ha emprés Catalunya cap a la construcció del seu propi Estat, una postura defensada per ell de feia molts anys, fins i tot abans de l'establiment de l'autonomia. En rebre la Medalla d'Or al Palau de la Generalitat, un acte emocionant que vaig tenir l'honor i la sort de presidir, va fer seves les paraules de l'altre guardonat, el seu bon amic l'historiador Josep Maria Ainaud de Lasarte (ACS), que ens va reclamar "fe en Catalunya, que no serà només una paraula vana, sinó que serà una paraula plena de sentit".

Pel que fa a la llengua, la seva actitud sempre va ser de recordar-nos a tots, institucions i parlants, les nostres obligacions: "Fa segles que el destí dels catalans eìs de lluitar per la llengua", va dir en rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes que atorga Òmnium Cultural: "En els nostres dies, la llengua, que ensems ufaneja i flaqueja, sembla demanar als responsables de torn i a la societat del moment que no defalleixin. No sóc pessimista, emperò. Sabem que uns són els qui sembren i uns altres els qui colliran. Molts dels qui sou avui aquí collireu un dia i d'altres s'hi afegiran. La torxa passa i amb confiança veurem com declinen els nostres esforços. Dins el teixit social de la llengua, els fils gastats d'ahir i els fils resistents que s'estrenen n'asseguraran la continuïtat".

Antoni Maria Badia i Margarit va estudiar inicialment a la Mútua Escolar Blanquerna, dirigida per Alexandre Galí, que li va infondre la preocupació pel llenguatge. Llicenciat en filologia romànica per la Universitat de Barcelona (1943), també es va formar als Estudis Universitaris Catalans. El 1948 es va convertir en catedràtic de Gramàtica Històrica de la Llengua Espanyola a la UB, i el 1977, de Gramàtica Històrica Catalana. La seva rellevant activitat acadèmica ha contribuït a la formació d’una escola d’investigadors.

El professor Badia i Margarit ha fet recerca en l’àmbit de la lingüística històrica, sobretot catalana: ha tractat de temes morfològics, sintàctics, fonètics, semàntics i més generals. I s’ha dedicat a la dialectologia, primer de la llengua aragonesa i després de la catalana. Especialitzat en geografia lingüística, va participar intensament en les tasques inicials de l’elaboració de l’Atles lingüístic del domini català. L’onomàstica ha estat un altre dels seus centres d’interès, amb especial atenció als elements botànics de la toponímia.

Destaquen també els seus treballs de lingüística estructural. La comparatística, la història de la lingüística, les relacions del català amb les llengües veïnes i alguns aspectes de sociologia lingüística han estat igualment objecte de la seva recerca i són parcialment recollits a Llengua i cultura als Països Catalans (1964). Des del punt de vista sociolingüístic, La llengua dels barcelonins (1969) és la seva obra més rellevant, amb repercussions generals dins la romanística.

Són importants, a més, dues obres de síntesi en castellà, Gramática histórica catalana (1951) i Gramática catalana (1962). I cal esmentar títols com La llengua catalana ahir i avui (1973), Ciència i passió dins la cultura catalana (1977), La formació de la llengua catalana. Assaig d'interpretació històrica (1981) o Llengua i poder (1986). El 1994 va publicar la valuosa Gramàtica de la llengua catalana. Descriptiva, normativa, diatòpica, diastràtica.

Ha estat responsable de l'equip català de PatRom (Patronymica Romanica), diccionari dels llinatges romànics coordinat per la Universitat de Trèveris (Alemanya). Dirigeix la revista Estudis Romànics i ha presidit l'Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, el Grup Català de Sociolingüística i la Société de Linguistique Romane. El 1986 va ser president del Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana.

El seu reconegut prestigi acadèmic el va dur a ser rector de la UB entre 1978 i  1986. Ha estat professor visitant a Europa i Amèrica i és Doctor honoris causa per les universitats de Salzburg, Tolosa de Llenguadoc, Sorbonne, Perpinyà, Illinois, Rovira i Virgili, Illes Balears, i Alacant, a més del Knox College nord-americà. Membre de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i de l'Institut d'Estudis Catalans, n’ha presidit també la Secció Filològica.
 
El professor Badia i Margarit va rebre, entre d’altres, la Creu de Sant Jordi de la Generalitat (1986), el Premi Fundació Catalana per a la Recerca (1996), o la Medalla d’Or al mèrit científic de l’Ajuntament de Barcelona (1999), el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2003) o la Medalla d'Or de la Generalitat (2012).