El Govern ha acordat atorgar la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya a Neus Català, Josep Maria Espinàs i Joan Rodés, en reconeixement a la seva trajectòria en el camp de la lluita per les llibertats democràtiques, la literatura i la medicina, respectivament. La Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya és la màxima distinció honorífica que atorga l’Executiu per reconèixer les persones i col·lectius que amb la seva aportació hagin prestat serveis rellevants, destacats, eminents o extraordinaris a Catalunya en els àmbits polític, social, econòmic, cultural o científic.

 

El Govern ha acordat atorgar la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya a Neus Català per la seva vida i, especialment, per la seva lluita per la justícia social i per les llibertats democràtiques, la memòria dels deportats als camps d’extermini nazis i la defensa dels drets humans. Amb aquesta distinció, l’Executiu honora un referent de la lluita contra els totalitarismes i de la recuperació de la memòria dels deportats als camps d’extermini.

 

El Govern reconeix també amb la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya la trajectòria destacada de Josep Maria Espinàs en el camp de la literatura, el periodisme i la cançó i honora un dels referents de les lletres catalanes i una personalitat que, des de l’època del franquisme, ha intervingut decisivament en l’extensió de la cultura catalana a sectors amplis de la societat.

 

Finalment, el Govern distingeix amb la Medalla d’Or la tasca que el doctor Joan Rodés ha desenvolupat durant més de 40 anys en el món de la medicina i reconeix l’aportació valuosa que ha fet a l’estudi i la investigació de les malalties del fetge.

Filla de camperols, es dedica a les feines del camp fins que esclata la Guerra Civil. Arran de les hostilitats, és una de les organitzadores de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya dels Guiamets. A meitat de 1937 decideix establir-se a Barcelona, on segueix amb els seus estudis d’infermeria. Durant aquest període comença a treballar com a infermera a l’assistència social i és destinada a Premià de Dalt com a cap sanitària d’una colònia infantil.

 

La derrota republicana l’obliga a marxar a l’exili francès. L’esclat de la Segona Guerra Mundial el setembre de 1939, i la caiguda i ocupació de França el juny de 1940 per les tropes alemanyes, la porten a implicar-se en la resistència francesa. La seva tasca dins del maquis la porta a ser detinguda pels nazis l’11 de novembre de 1943 i, més tard, deportada al camp d’extermini per a dones de Ravensbrück. Després de dos mesos de viure en unes condicions terribles, és traslladada al Kommando d’Holleischen (Txecoslovàquia), que depenia del camp de concentració de Flossenbürg, per treballar en una petita indústria de guerra. Roman en aquest centre fins al seu alliberament per les tropes aliades el 6 de maig de 1945.

 

Amb la fi de la Segona Guerra Mundial, i gràcies a adquirir la nacionalitat francesa, dedica els seus esforços a lluitar contra la dictadura franquista. El seu passaport francès li permet entrar regularment a l’Estat espanyol, fent tasques d’enllaç entre els membres del PSUC exiliats a França i els sectors opositors de l’interior de Catalunya.

 

El 1962, en una nova mostra de la seva tasca d’opositora al règim franquista i de compromís amb la història, participa en la fundació clandestina de l’entitat Amical Mauthausen, junt amb altres deportats, en defensa de la memòria dels deportats catalans i espanyols a tots els camps d’extermini nazis, i del Comitè Internacional de Ravensbrück. D’aquesta manera inicia també la seva feina de recuperar i preservar la memòria de tots els que van perdre la vida en aquests centres d’internament.

 

A finals dels anys 60 comença a treballar per recuperar la memòria històrica de les dones resistents i deportades. Amb tot el material escrit i oral que recull, confecciona la primera part d’un memorial de les dones espanyoles a la Segona Guerra Mundial. Es tracta d’una relació de dones espanyoles que van pertànyer a la Resistència a França, la qual ha recollit més de 92.000 entrades.

 

El seu compromís amb la restauració de la memòria d’aquelles dones va més enllà, i la porta a escriure i publicar, l’any 1984, el llibre 50 testimonis de dones espanyoles, que inclou testimonis directament o indirectament relacionats amb l’exili, la resistència i la deportació, inclòs el seu, i a impulsar i presidir l’any 2006 l’Amical de Ravensbrück.

 

En els darrers temps, Neus Català ha rebut molts reconeixements públics, tant a França, amb la concessió de la Creu de Guerra amb Palmes i la Creu de la França Lliure; com a Catalunya, amb el lliurament de la Creu de Sant Jordi de la Generalitat (2005). i de la Medalla d'Or al Mèrit Cívic de l'Ajuntament de Barcelona (2014), en reconeixement a la seva tasca de preservació de la memòria històrica, la lluita antifeixista i la defensa dels drets de les dones.

 

Llicenciat en Dret, és autor d’una extensa obra narrativa en la qual ha dominat l’element realista i testimonial. En són exponents, en una primera època, les novel·les Com ganivets o flames (1954) –premi Joanot Martorell-, El gandul (1955), Tots som iguals (1956), L’home de la guitarra (1957), Combat de nit (1959), L’últim replà (1962, premi Sant Jordi) o La collita del diable (1968), entre d’altres. Després de més de dues dècades, publicà en el mateix gènere Vermell i passa (1992). També és autor de les narracions aplegades a Variétés (1959, premi Víctor Català), Els joves i els altres (1960) i Un racó de paraigua (1997).

També són molt remarcables els llibres de viatges, que inicia amb volums dedicats al Pirineu de Lleida (1957, en col·laboració amb Camilo José Cela), el Priorat (1962) i la Segarra (1972). Posteriorment, també destaca per la seva singularitat la sèrie “A peu”, amb diversos títols dedicats a contrades dels territoris de parla catalana i també a itineraris per diferents punts de l’Estat.

Aquesta capacitat constant d’observació l’ha traslladat als reportatges i les obres de divulgació, amb llibres sobre aspectes de Barcelona i les comarques de Catalunya. Ha publicat igualment volums situats entre l’assaig, la reflexió sociològica o ètica, l’autobiografia i la crònica quotidiana. Destaquen els volums El teu nom és Olga (1986), El nen de la plaça Ballot (1988), Temps afegit (2001) o I la festa segueix (2009).

La condició de periodista de l’autor participa d’aquests dots valuosos de notari de la realitat i, alhora, crític social. Els seus articles figuren, d’una manera continuada, entre els més seguits de la premsa catalana. Ha publicat durant anys una columna diària a l’Avui i, des del 1999, ho fa a El Periódico de Catalunya. Els textos estan aplegats en diversos volums, des de Petit observatori (1971) a la selecció d’Una vida articulada (2013). Té obra traduïda a diversos idiomes.

Dedicat durant un temps a la cançó, va ser un dels fundadors del grup Els Setze Jutges, iniciador els anys 60 del moviment de la Nova Cançó, i protagonista d’alguns discs en els quals interpreta, a més de temes propis, cançons tradicionals catalanes i adaptacions de temes de Georges Brassens. És igualment autor, amb Jaume Picas, de la lletra del Cant del Barça, l’himne oficial del Futbol Club Barcelona (1974), musicat per Manuel Valls. I, en el camp editorial, ha estat cofundador del segell La Campana.

A més dels premis atorgats a obres concretes, ha estat guardonat amb la Creu de Sant Jordi (1983), el Premi Nacional de Cultura (1995), el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2002), la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona (2002) i el Premi Ofici de Periodista (2013) del Col·legi de Periodistes de Catalunya.

Llicenciat en Medicina l’any 1962, s’especialitza en medicina interna i aparell digestiu. L’any 1967 es doctora en Medicina i un any després crea la Unitat d’Hepatologia de l’Hospital Clínic de Barcelona. Des d’aquell mateix any és catedràtic de Medicina a la Universitat de Barcelona, de la qual esdevé professor emèrit l’any 2008. El 1972 és nomenat cap del Servei d’Hepatologia de l’Hospital Clínic de Barcelona. Entre 2003 i 2008 és director general de l’Hospital Clínic.

 

Ha presidit l’Associació Europea i l’Associació Internacional per a l’estudi del fetge i ha realitzat nombrosos estudis sobre malalties hepàtiques. Ha publicat més de 500 articles originals a les principals revistes mèdiques a nivell internacional i ha editat una setantena de llibres. Des de l’any 2001 és president del Consell Assessor del Ministeri de Sanitat i acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona.

Les seves principals línies d’investigació s’han centrat en l’alcohol i les malalties hepàtiques, l’hepatitis crònica per virus de l’hepatitis B i C, el càncer de fetge, les complicacions derivades de la cirrosi hepàtica i la colèstasi crònica.

Al llarg de la seva dilatada trajectòria professional, ha acumulat un llarg nombre de premis i distincions, entre els quals destaquen: Medalla Narcís Monturiol al mèrit científic i tecnològic (1989 i 1991); Premi Severo Ochoa a la Investigació (1990); NH Appel-prize atorgat per la Rotterdam Liver Foundation (1992); Premi Fundació Catalana per a la Recerca (1993); Canadian Liver Foundation Gold Medal (1999); Fellowship of the Royal College of Physicians of London (1999); Medalla Josep Trueta al mèrit sanitari (1999); Medalla d’Or de la Societat Espanyola de Patologia Digestiva (2000); Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (2001); Premi Nacional d’Investigació en Medicina Gregorio Marañón (2006); Gran Cruz de la Orden Civil de Sanidad (2007); Distinguished Achievment Award of the American Association for the Study of Liver Diseases (2007), i Premi Homenot Nacional de la Sanitat de la Fundació Avedis Donabedian (2014).

 

A més, ha estat investit Doctor Honoris Causa per la Universitat Miguel Hernández (2002), per la Universitat Europea de Madrid (2008), per la Universitat de Girona (2008) i per la Universitat d’Oviedo (2008).